Sembla que la sanitat no és el tema en el que el Síndic de Greuges estigui millor informat; fa ja alguns anys es va referir a la malnutrició infantil a Catalunya i també en va sortir escaldat.
Assegurar que un dels motius pels quals la sanitat catalana té dèficit, és pel sobre-cost de la gent que ve d’altres comunitats a atendre’s a Catalunya, és no voler entendre que el problema de la sanitat pública és un finançament pèssim que necessita molts més recursos dels que rep. Els costos dels malalts d’altres comunitats són el xocolata del lloro, comparat amb el dèficit anual de la nostra sanitat pública.
Va ser a l’agost del 2013, quan el Síndic de Greuges es va despenjar amb un informe en el que reclamava al govern de la Generalitat mesures excepcionals per combatre la malnutrició infantil, que segons el Síndic era conseqüència de la situació socioeconòmica de les famílies, derivada de la crisi econòmica que en aquell moment es desfermava amb la seva màxima intensitat. Tant el departament de Salut com la Societat Catalana de Pediatria varen posar en qüestió la metodologia emprada en l’elaboració de l’informe de la sindicatura, negant que a Catalunya hi haguessin cassos de malnutrició infantil per aquella causa. La imatge del Síndic va quedar tocada.
Ara, el Síndic hi ha tornat, aquesta vegada referint-se al cost de les atencions sanitàries a malalts procedents d’altres comunitats. Que Catalunya és un pol d’atracció sanitària és una evidència: la qualitat assistencial derivada de l’excel·lència professional del nostre sistema sanitari atrau als nostres hospitals malalts provinents d’altres comunitats. El cost d’aquestes atencions, pel que fa a sanitat pública, ha estat sempre un motiu de reclamació del departament de Salut davant de la “Comissió Interterritorial de Salut” del ministerio, atès que les comunitats deutores, sempre han donat llargues a les pretensions catalanes de poder-se reemborsar del cost d’aquestes atencions sanitàries i els acords entre comunitats han estat impossibles.
Com a conseqüència d’aquesta insistència de Catalunya, però també d’altres comunitats, en reclamar el rescabalament de les despeses ocasionades, la Comissió Interterritorial de Salut va decidir crear un fons de cohesió sanitària, dotat amb 100 milions d’€, que es va quedar buit a conseqüència de la crisi econòmica i que mai ha estat reposat per els governs estatals. Un criteri tan elemental com que “cada Servicio de Salut autonòmic ha de finançar el cost dels seus assegurats, independentment del lloc on siguin atesos”, determinades comunitats, i determinats partits polítics, no ho arriben a entendre prou bé. Segurament si malalts de Catalunya fossin atesos a l’Aragó, per posar un exemple, segur que llavors el Sr. Lambán president d’aquella comunitat, recuperaria el sentit comú per reclamar a la Generalitat el cost dels malalts catalans atesos per el sistema de salut aragonès. Però com que és al revés, com que molts malalts aragonesos són atesos a Lleida, al Sr. Lambán i a uns quants ineptes com ell, ja els va bé mirar a un altre costat, mentre això si, no deixen de criticar tot el que es fa a Catalunya.
L’operativa del sistema de compensació consistia en la intermediació del ministeri d’Hisenda espanyol. Una vegada reconegut pel ministeri un deute d’una comunitat a un altre, Hisenda descomptava aquesta quantitat de l’aportació que l’Estat feia a aquesta comunitat deutora i afegia aquesta quantitat descomptada a l’aportació de la comunitat creditora. En el cas de Catalunya, encara estem esperant aquests increments d’aportació. Tot i les continuades reclamacions de la Generalitat, Hisenda ha fet com si sentís ploure.
Tanmateix, de què estem parlant? Com afecten aquestes atencions al finançament de la sanitat pública catalana? Doncs en el període 2013-2018, segons algunes fonts consultades, la quantitat neta, reconeguda pel ministerio que Catalunya ha meritat, una vegada descomptades les atencions sanitàries fetes a catalans en altres comunitats de l’Estat és de 33,6 milions d’€. Estem parlant per tant d’uns 6,5 milions d’€ anuals.
Per altre banda, existeix un altre fons estatal, el FOGA (Fondo de Garantia Asistencial) que hauria de servei per que les comunitats autònomes poguessin rescabalar-se d’atencions com les urgències de l’atenció primària, o la medicació hospitalària de dispensació ambulatòria entre altres actuacions. En aquest cas, el departament de Salut reclama 18,5 milions d’€ anuals, que no representa una xifra neta, atès que no s'ha descomptat el que Catalunya hauria de pagar a altres comunitats per aquests conceptes, i que a hores d’ara no ha estat reconeguda per el ministerio de Hacienda.
Per tant, en aquest període 2013-2018, el departament de Salut, segons les fonts consultades, hauria pogut rebre com a màxim entre 170 i 180 milions d’€ addicionals. Parlem doncs d’uns 35 milions d’€ anuals de mitjana, que representen un 0,33% de la despesa real del departament de Salut de l’any 2018: el xocolata del lloro... Tanmateix la quantitat global que Catalunya no ha rebut, hauria permès per exemple construir el nou Hospital Trueta de Girona, de manera que atenent al finançament insuficient de la sanitat al nostre país, la quantitat anual no sembla important, però en canvi, rebre-la ens hauria anat molt bé... És la doble lectura que a vegades tenen les coses...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada