dilluns, 16 de desembre de 2019

El pressupost de Salut per el 2020, consolida la manca de recursos crònica del sistema sanitari


Després de 2 anys amb pròrroga pressupostària, l‘increment del 10% que s’està anunciant, es del tot insuficient.
Comença a albirar-se a l’horitzó polític un possible pacte que permeti aprovar uns pressupostos de la Generalitat per aquest any 2020. Per els comentaris que uns i altres van fent, sembla que els Comuns i el govern de Catalunya estant apropant postures que, de confirmar-se, acabarien propiciant que es posés fi a la precarietat d’aquests dos últims anys en els que el país ha viscut sota la tenalla de dues pròrrogues pressupostàries, amb totes les limitacions que això comporta. 


Segons les informacions que circulen, sembla que l’aprovació d’aquests pressupostos per a l’any vinent significaria elevar el pressupost del departament de Salut en 900 milions d’€ sobre el pressupost del 2017 que era de 8.876,11 milions d’€. Estaríem parlant per tant, d’uns 9.900 milions d’€ aproximadament. Però què representa realment per a la nostra sanitat aquest increment?



Doncs després de 2 anys sota una pròrroga pressupostària, no representa gran cosa, sobretot si ho comparem amb la despesa real de l’exercici 2018, que segons va informar la consellera Alba Vergés en seu parlamentària, es va enfilar fins els 10.400 milions d’€. “La inversió més gram de la història” és com la consellera va qualificar el que en realitat era el dèficit més gran de la història. Ni més ni menys que un forat de més del 15%. Déu n’hi do... 

Per tant, estem parlant d’un pressupost per el sistema sanitari públic per a l’any 2020, que només representa el 95% del que es va gastar a l’any 2018. Vol dir que estem davant d’una nova generació de més dèficit, que vindrà a sumar-se al dèficit acumulat del departament de Salut, i que algun dia, algú, ho haurà d’acabar pagant tot de cop. 

Què passa quan l’administració pública comença un exercici arrastrant un dèficit de l’any anterior? Doncs en la pràctica equival a reduir el pressupost de l’any en una quantitat igual al dèficit que s’arrastra, de manera que el pressupost efectiu per a l’any en curs es veu reduït i això impedeix que algunes de les accions que es volien dur a terme es quedin sense pressupost per poder-les materialitzar. Algú pot al·legar que en major o menor mesura, això passa a cada exercici econòmic, i malauradament és veritat. Tanmateix compensar un dèficit tan brutal com el de l’any 2018 ha perjudicat molt l’exercici del 2019, i el dèficit d’aquest any, que encara no s’ha fet oficial, llastrarà i molt el pressupost de l’any 2020. 

Aquest fet tindrà com a conseqüència que els 900 milions de més, anunciats a bombo i plateret per el Sr. vicepresident del govern català, no tinguin els efectes que haurien de tenir si els números de la sanitat pública catalana estiguessin equilibrats. Segur que aquests 900 milions són millors que no pas 500 o 300 o bé una nova pròrroga pressupostària, però continuen sent clarament insuficients. Mentre Catalunya no dediqui a Salut la quantitat que es requereix, anirem amb una sabata i una espardenya, aplicant pedaços per tot arreu, fins que algun dia, algun dirigent polític digne d’aquest nom, agafi el brau per les banyes i més enllà de la permanent declaració de la insuficient dotació econòmica del nostre sistema sanitari, aporti solucions. Per un finançament just i suficient per el sistema sanitari públic.   

Aquest pressupost de l’any 2020, sembla que s’aprovarà gràcies als vots dels Comuns, i això comportarà una nova pujada d’impostos, en un país amb una càrrega impositiva de les més altes d’Europa. Pujar impostos ho sap fer tothom; és la solució senzilla dels que no donen més de si. Si volem mantenir l’estat del benestar, no podem pensar que pujar impostos sigui la solució miraculosa. Pujar impostos té un límit a partir del qual, els ciutadans poden engegar-ho tot a dida, començant per els polítics i els seus partits. 

Aquest país necessita un tipus de solucions diferents a la sistemàtica apujada dels impostos. Cal redistribuir millor els impostos que es recapten; cal acabar amb el frau fiscal, cal eliminar les despeses supèrflues, i en aquest últim àmbit hi ha mot a fer. Quants organismes i quants càrrecs hi ha al país que només són una “menjadora” per a uns quants espavilats?.

Una vegada més salta a la vista la importància que tenen els governs. Quan en el cas de Catalunya poses al front d’un departament persones sense la formació adequada, és impossible que es vagi més enllà de la ja coneguda cançoneta de pujar els impostos. Això ho saben fer fins i tot els nens petits. Un conseller de la Generalitat ha de tenir unes garanties de capacitació que ben pocs han tingut d’ençà de la recuperació de la Generalitat. 

Posaré un exemple molt viu avui dia: Els transports de l’Àrea Metropolitana de Barcelona tenen moltes deficiències. Per pal·liar els dèficits d’explotació al conseller de Política Territorial Damià Calvet només se l’hi ha acudit eliminar la T-10, que era el títol de transport més utilitzat pels ciutadans, en lloc d’eliminar els sous inútils, racionalitzar les plantilles segons les necessitats, eliminar càrrecs inútils, reduir les retribucions dels directius, eliminar la política en la presa de decisions, etc. La solució fàcil, la que aplicaria fins i tot un nen. Entrar a fons al problema? Noooo... quin mal de cap!

Si volem un estat del benestar, fort, de qualitat i consolidat en el temps, ens cal un govern format per gent competent amb una capacitació professional adequada a les responsabilitats que cal assumir. Mentre el pressupost del departament de Salut depengui d’un possible pacte entre el Sr. Aragonès i el Comuns, anirem amb una sabata i una espardenya... què hi farem, segurament és el que ens mereixem... 

Cap comentari:

Publica un comentari