El sector sanitari públic veu amb preocupació l’estancament de les polítiques sanitàries

Aquest estancament es conseqüència del sectarisme existent a l’hora de proveir els diferents càrrecs del sistema sanitari, que no es fa en funció de les capacitats professionals, sinó per criteris d'afinitat o de militància política.

Per altre banda la submissió del departament de Salut al d’Economia comporta situacions indesitjables a la sanitat pública. Quan només es tenen plantejaments tècnics, sense una visió de política sanitària, qui acaba manant és la intervenció, i això és l’antítesi de l’eficiència.      

Aquella coneguda frase “qui es mou son surt a la foto” ha cobrat plena actualitat al departament de Salut. Els màxims responsables del les EPiC estan veient com es van produint canvis en els llocs de màxima responsabilitat que no tenen relació amb les capacitats professionals sinó fonamentalment amb la tendència política quan no és directament la militància concreta en un partit. Aquest sectarisme podria tenir alguna mena de justificació si la persona triada presentés unes mínimes garanties de capacitat professional, però malauradament la realitat no va en aquesta direcció. I això és una pràctica generalitzada que va més enllà de les EPiC. Les estructures tècniques del departament de Salut es mouen amb els mateixos paràmetres. No importa la capacitat professional, sinó que el que realment compta és la militància a ERC; tant si professionalment es val per aquella responsabilitat, com si no es val. 

Hi ha diferents exemples per justificar aquesta realitat: a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida s’ha posat com a gerent a una persona que no té cap idoneïtat professional per assumir aquesta responsabilitat. El mateix ha passat al capdavant del SEM on s’hi ha situat al front a un company d’estudis del Sr. Adrià Comella director del CatSalut, quan tots tos estudiaven medicina en cursos diferents a la Facultat de Medicina de Lleida. La gerent territorial del CatSalut a les Terres de l’Ebre aporta com a gran mèrit professional la seva afinitat amb ERC. La Llista és força més llarga.

Tanmateix hi ha un cas paradigmàtic. Es tracta de la presidència de la Corporació Sanitària del Maresme i la Selva que durant 7 anys havia estat presidida per el reconegut professor de l’IESE Albert Fernández Terricabras. Sobta molt que per substituir un president amb uns coneixements tan idonis per ocupar aquest càrrec s’hagi pensat amb la persona del Dr. Joan Guix. Joan Guix és un excel·lent tècnic en salut pública. Ha treballat en aquest àmbit una bona part de la seva vida professional més enllà del seu pas com a director mèdic de l’antic Hospital Sant Joan de Reus. Estem sens dubte davant d’una excel·lent persona, que en política ha transitat des d’ICV fins a ERC, però també davant d’un perfecte desconeixedor del món empresarial. 

Però la preocupació del sector no es basa només amb el baix nivell professional dels nous càrrecs i de les conseqüències que això tindrà per al sector, ni tampoc del sectarisme polític que es deriva d’aquestes actuacions. La preocupació passa també pel predomini del departament d’Economia sobre el de Salut. Dona tota la sensació que el departament de Salut ha esdevingut un negociat del departament d’Economia que és qui pren les decisions emparades molt més en els principis tècnics que no pas en criteris d’oportunitat política. Estem en una situació en la que l’autonomia de gestió dels consorcis ha passat a ser una mera entelèquia, així com els consells de govern de les EPiC que tenen facultats per decidir ben poques coses. La totpoderosa intervenció és qui acaba prenent les decisions, amb la submisa acceptació d’aquestes pràctiques per part del departament de Salut. Com diu encertadament un amic meu, "quan només es compta amb criteris tècnics, i amb absència d’una orientació política clara, qui acaba manant és la intervenció", i just això és el que ens està passant. Salut és un departament del tot sumís a les decisions que es prenen des d’Economia. 

Les estructures de la sanitat pública catalana estan patint, sense adonar-nos-en, una mena de burocratització funcionarial, fet que està a l’antesala de la caiguda estrepitosa de l’eficiència que tot això comportarà. Els gerents no gosen alçar la veu davant d’aquesta realitat perquè han après allò de “qui es mou no  surt a la foto”, frase que ha cobrat plena actualitat. Els canvis a les regions del CatSalut a algunes EPiC, als càrrecs en els organigrames del propi departament, així com els rumors que corren sobre propers canvis en gerències molt emblemàtiques del sistema ho corroboren.

Per acabar-ho d’adobar cal afegir a tot plegat que el departament de Salut no té una secretaria general pròpiament dita, sinó una “sindicalista” exercint de secretària general. Encara no ha paït que els metges en el sector sanitari tinguin la força que tenen. Per això va intentar evitar com fos, que els metges aconseguissin finalment uns acords complementaris als acords assolits en les negociacions del conveni col·lectiu. La Sra. Laura Pelai encara no ha entès que ara, des del departament de Salut ja no és una sindicalista, sinó que de fet porta el barret de tots els estaments professionals presents en el sector sanitari, metges inclosos.  

Tot això genera una paràlisi que no ens portarà res de bo. Anem malament Sra. consellera. Vostè no té un equip; vostè està rodejada d’un conjunt de militants del seu partit, alguns dels quals hi són només per assegurar-se un sou; en cap cas per les aportacions professionals que puguin fer al sistema.