A propòsit de la "Proposta oberta per a un Programa Comú Progressista"

    

Escrit per Francesc José Maria
Soci director de fjmadvocats 

Vam conèixer la setmana passada la proposta programàtica de 370 mesures que ha fet el PSOE a Unides-Podem per aconseguir la investidura de Pedro Sánchez com a cap del Govern espanyol. Les mesures relacionades amb el dret a la salut i l’assistència sanitària són un total de 23 més una doncs una de les mesures proposades de les més transcendentals  es troba en el bloc dels Serveis Socials : el blindatge de la protecció de la salut com a dret fonamental  (ara no ho és encara que a tots ens ho sembli). Aquest blindatge, és a dir, l’elevació  de la protecció de la salut a rang de dret fonamental a la Constitució suposaria que en el futur el govern de l’Estat de torn actuant com a legislador ordinari via decret llei no podria “modular” el dret a la protecció de la salut com ho va fer l’any 2012 el govern del Partit Popular que com tots sabem va suposar una involució en el desenvolupament d’un dels principis fonamentals sobre els que s’havia anat construint el Sistema Nacional de Salut : la prestació  universal de l’atenció sanitària  a càrrec de fons públics.

No entraré en la concepció estreta que posa de manifest el programa sobre com s’ha de gestionar la prestació dels serveis de salut perquè ja ho han fet la Societat Catalana de Gestió Sanitària (4-9-19) i el Cercle de Salut (9-9-19) en sengles declaracions que comparteixo plenament i es poden trobar en els seus respectius llocs web. Només assenyalar que la competència per a determinar les fórmules de  gestió dels serveis sanitaris està traspassada a les CCAA i que a l’Estat només li queda de manera residual la gestió de la sanitat pública de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla a través del Insituto Nacional de Gestión Sanitaria. No per això deixa de ser menys preocupant aquest brindis a favor de la gestió directa  en detriment d’altres formes de gestió indirecta, que es repeteix en el Programa en seu de les propostes per als Serveis Socials :  “176. ...con el fin de reducir de manera progresiva y continua su externalización”.

Espero  i desitjo que el legislador català prengui consciència del retrocés que suposaria pel nostre sistema sanitari endinsar-se per la senda de la internalització, "desprivatització", publificació, reassumpció, digueu-li com vulgueu, dels serveis socials i de salut que  hores d’ara estan sent gestionats a casa nostra per la iniciativa privada, majoritàriament sense afany de lucre, amb una eficàcia i eficiència econòmica i social encomiables.

A banda del blindatge constitucional del dret a la protecció de la salut, també és encomiable la proposta d’increment de recursos destinats al Sistema Nacional de Salut pujant un punt del PIB (del 6 al 7%) la despesa pública destinada a salut. Dos peròs: el primer que aquest increment es fia per al 2023 un horitzó que em sembla massa llarg tenint en compte l’infrafinançament crònic que pateix el nostre sistema. I el segon que una comparació amb els països del nostre entorn europeu que també tenen sistemes nacionals de salut com el nostre posa en evidència el llarg recorregut que encara hem de realitzar. En dades de l’OCDE del 2016 el percentatge de PIB que dedicaven a l’atenció sanitària pública els països més avançats de la UE era el següent 

•  Dinamarca        8’71% 
•  Noruega            8’94 %
• Suècia                9’13 %
• Regne Unit        7’76% 
• Finlàndia           7’07 % 

Hi ha mesures que em sorprenen com la núm. 154 que proposa l’aprovació del decret de prescripció infermera (sic). Si no estic equivocat el reial decret sobre indicació, ús i dispensació de medicaments pel personal d’infermeria ja va ser aprovat  el 2015 (RD 954/2015), va ser revisat pel Tribunal Constitucional, l’any 2018 es va modificar (RD 1302/2018) i ara les diferents CCAA estan regulant o ja han iniciat els procediments d’acreditació d’aquest personal. A Catalunya ja s’ha començat. El que caldria comprometre’s és a que no més enllà de 2020 estiguin aprovats per la Comissió de Farmàcia del Ministerio de Sanidad els protocols i guies de pràctica clínica sense els quals l’acreditació per indicar  i usar medicaments subjectes a recepta mèdica  queda en un no res. No sigui que aquesta aprovació de protocols i guies torni a trigar més d’una dècada com ha trigat el desplegament reglamentari de la llei del medicament que va obrir la porta a la prescripció infermera.

Altres mesuresles hem vist massa vegades escrites en programes de govern i el més calent encara està a l’aigüera però benvingudes siguin:  desenvolupar la Llei de Salut Pública, la introducció progressiva de la salut bucodental a la cartera de serveis del SNS,  implementar el Marc Estratègic  d’Actualització de l’Atenció Primària, millorar les condicions del personal sanitari (fonamental), la incorporació de la sanitat penitenciària al SNS (a Catalunya ja es va integrar fa anys), reforç de les polítiques antitabac, la integració de les necessitats de les malalties minoritàries en la planificació de la cobertura universal, l’impuls de la ciència i la investigació, la eradicació de les pseudo-teràpies i  el combat contra els moviments anti-vacunes, entre d’altres.

Vull parar atenció en dues mesures que  des del meu punt de vista són qüestionables pel seu caire electoralista i  van destinades a dos col·lectius concrets : els pensionistes i les persones  i que realitzen pràctiques sexuals amb risc de contagiar-se del VIH.

Als pensionistes se’ls anuncia l’eliminació progressiva dels copagaments (medicaments i prestacions ortoprotètiques), havent de quedar eliminats al final de la legislatura (2023), és a dir tornar la situació anterior a la reforma del 2012. La única cosa positiva que al meu parer va tenir la reforma del SNS del Partit Popular del 2012 va ser l’intent d’introduir el nivell de renda com a paràmetre per determinar l’import dels copagaments. No pot ser i crec que atempta contra l’equitat d’accés a la prestació farmacèutica que un pensionista amb una renda alta no pagui res pels medicaments i en canvi una persona en actiu que no sigui ni mileurista en pagui un percentatge important del preu per a ell i els seus beneficiaris. Si recordem vam passar d’una participació econòmica dels usuaris en la compra de medicaments d’un 40 % (aportació normal) i una exempció d’aportació pels pensionistes entre altres col·lectius, a una aportació normal en funció de la renda del 40 % pels usuaris amb una renda inferior a 18.000 € i una aportació reduïda pels pensionistes del 10 % amb determinats topalls màxims pels pensionistes crònics. No dic que la distribució dels copagaments efectuada pel PP fos la més encertada però si que ho és la idea de vincular-los als nivells de renda. Per altra banda ningú no es planteja modificar els copagaments de les classes passives de MUFACE, MUGEJU i ISFAS que continuen pagant el 30 per cent del preu del medicament com quan  estaven en actiu

El programa preveu la inclusió de la profilaxis pre-exposició (PrEP) en la cartera comuna del Sistema Nacional de Salut, es tracta d’un tractament diari per a la prevenció del VIH que redueix en un 99 % el risc  de contagi en les relacions sexuals. Ara bé ens hem de plantejar si aquesta avui en dia ha de ser una prioritat del SNS. Desconec quin pot ser el cost d’aquesta profilaxis pre-exposició però cal tenir en compte que les persones que poden estar exposades a contraure el VIH a través de les relacions sexuals igualment han de continuar utilitzant el preservatiu (mesura  de prevenció per excel·lència contra el VIH i les altres ITS) doncs el PrEP no les protegeix contra altres infeccions de transmissió sexual com la gonorrea o les clamídies per exemple. Torna a posar-se en evidència la necessitat de que el nostre SNS es doti d’un organisme independent que valori el cost-efectivitat de les prestacions, en aquest cas farmacèutica, que s’han d’incloure en la cartera de serveis i uns governants que prioritzin on s’ha de focalitzar la despesa sanitària més enllà de satisfer l’interès de col·lectius determinats des d’una perspectiva merament electoralista.