El reconegut professor d’ESADE, Francisco Longo, es fa ressò d’un article de La Vanguardia en el que s’afirma que cada any marxen 2000 metges formats a l’Estat espanyol per exercir en altres països. Segons el professor Longo una de les raons que justificaria aquest fet seria que el sector públic a casa nostra paga per sobre dels preus de mercat tasques que requereixen una qualificació mitjana-baixa, mentre que paga molt per sota del que correspondria aquelles activitats que requereixen una major qualificació i l’aplicació del talent.
Segur que el professor Longo té tota la raó en fer aquesta afirmació, malgrat que alguns d’aquests 2.000 metges que ja van venir a casa nostra a formar-se com especialistes amb la ferma voluntat de tornar als seus països d’origen per exercir la medicina allà. Però llevat d’aquests casos, és evident que a l’Estat espanyol, però també a Catalunya, no hem sabut retenir el talent creant unes condicions de treball en les que els metges es sentin còmodes, ben reconeguts per la feina que fan i retribuïts conforme a la responsabilitat que assumeixen.
I és que no hem d’oblidar que el sou mesura, entre altres paràmetres, el grau de responsabilitat que s’assumeix en l’exercici professional així com la complexitat de la feina que es fa. I en aquest sentit, segons l’opinió del professor Longo, sembla que a casa nostra, a nivell de sous del sector públic, la responsabilitat assumida en el dia a dia així com la complexitat de la feina no es tenen en consideració a l’hora de determinar el salari. És més, diria que les coses funcionen exactament al revés de manera que aquells més ben retribuïts, comparativament parlant amb el sector privat, són aquells que assumeixen un nivell de responsabilitat més baix fent feines amb un nivell de complexitat també baix. I així ens va: el talent marxa.
La pregunta és: i això perquè passa? Doncs al meu entendre el sistema de negociació col·lectiva té molt a veure amb aquesta situació. Els sindicats, en el procés de negociació tendeixen a aconseguir els millors salaris possibles per als seus afiliats, i això és totalment lògic. El que no és tan lògic és que en el procés de negociació es deixin de banda les reivindicacions dels col·lectius professionals més qualificats que al tenir menys representació sindical es queden sense força en les taules de negociació, i com que les patronals el que pretenen és tancar el conveni quan abans millor, a la que hi ha quòrum amb els sindicats de classe, signen el conveni deixant de banda les aspiracions d’aquells col·lectius professionals que fan les feines més complexes i assumeixen més responsabilitats. I això ens porta a la paradoxa de què una telefonista, una administrativa o un electricista, entre altres professions, tinguin un sou més elevat si són treballadors del sector públic que els seus respectius col·legues del sector privat. La conclusió és doncs clara: sindicats, patronals, els processos de negociació dels convenis, i l’administració pública (departament de Salut en el nostre cas) són els últims responsables de la baixa retribució dels metges.
Algú es preguntarà, el departament de Salut també? I la resposta és que si, que també, que el departament de Salut, quan es negocia en conveni, és el primer interessat a que la negociació sigui ràpida, s’evitin tensions i que els sindicats no exerceixin mesures de pressió com manifestacions i vagues. Per tant el que el departament de Salut vol és una negociació curta, i que els costi els menys diners possibles. Sota aquestes condicions, satisfer les peticions dels metges queda del tot aparcat. Es prioritza l’acord, encara que aquests sigui perjudicial per uns col·lectius que són la base d’un sistema sanitari de qualitat. Fa masses anys que això passa a casa nostra, conveni rere conveni.
Voldria encara afegir una reflexió al voltant de com alguns han rebut el comentari del professor Longo. S’han afanyat a posar entre les causes d’aquest èxode de professionals, a banda del sou baix, l’excés de carga burocràtica que han de suportar els metges en els seus llocs de treball. Jo em pregunto si aquest excés de burocràcia afegida no existeix també en alguns dels països de destí d’aquests metges que després de formar-se a casa nostra decideixen marxar, i crec que no es pot afirmar ni negar rotundament que en altres països no es donin les mateixes situacions. Que hi ha un excés de càrrega burocràtica ineficient és una evidència, però entenc que la solució no vindrà contractant a aquests assistents mèdics que alguns proposen, la presència dels quals només serviria per que els metges encara cobressin menys atès que la massa salarial per pagar a aquests nous actors del sistema hauria de sortir de la massa salarial global que cada hospital té assignat en el seu pressupost. El que cal és una revisió exhaustiva dels procediments administratius.
Partint de la base que les noves tecnologies han arribat per quedar-se, i que encara en veurem arribar de noves, s’han d’analitzar tots els procediments administratius actuals, eliminant totes aquelles accions repetides innecessàriament, simplificant-les i reduint-les al mínim possible. Racionalitzar procediments administratius és doncs una tasca que el CatSalut hauria d’exigir a tots els centres del SISCAT.
I si volem retenir el talent, no cal marejar més la perdiu: cal establir una relació directa més justa entre la complexitat de la feina, el nivell de responsabilitat que s’assumeix i el salari que es percep. Tot el demés són històries...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada