diumenge, 17 de maig de 2020

Dia internacional de la Infermera (III)


Seguir explicant les emocions i les sensacions de les infermeres que han estat lluitant en primera línia contra la pandèmia que estem patint és una manera de retre’ls-hi homenatge ara que tot just s’ha celebrat el Dia Internacional de la Infermera. Avui tinc la sort de poder publicar al blog els sentiments i les reflexions que tot plegat ha generat a la Sra. Vanessa Martínez Ferrer, cap de l’Àrea d’Infermeria d’Hospitalització de l’Hospital Fundació Sant Joan de Déu de Martorell, que ha viscut en primera persona aquesta crisi sanitària que ens deixarà a tothom conseqüències que s’allargaran molt en el temps. Diuen que res tornarà a ser igual, però una cosa si que perdurarà: la entrega sense límits dels professionals sanitaris davant de qualsevol problema de salut. 



Tal com diu la Sra. Vanessa Martínez, la infermera, en el decurs d’aquesta pandèmia ha passat de sentir que ocupava un rol, en certa mesura secundari dins del sistema sanitari, a  sentir-se la protagonista principal d’aquesta lluita. Aquestes són les seves reflexions:           



La infermera Vanessa Martínez de l'Hospital
Sant Joan de Déu de Martorell
Només han passat uns dies des que el meu despertador sonava com tantes altres vegades i pensava que tant de bo pogués quedar-me 10 minuts més al llit. Dutxa, cafè i cap a la feina. Soc infermera per vocació. Ho soc perquè sempre m’ha agradat i perquè és d’aquelles feines que reps més del que dones. I ho soc per aquells pacients que et diuen pel teu nom, que et fan córrer quan necessiten més atenció i per aquells que et fan riure després de punxar-los per extreure’ls sang.
Fa dos mesos enrere, un virus desconegut i llunyà que porta per nom SARS-CoV-2 va anar fent-se cada cop més protagonista arreu del planeta. A Martorell, també va aterrar. Recordo en una de les reunions de primera hora -la que anomenem ‘morning’- vam analitzar el cas d’un camioner que, amb símptomes, va fer parada en el seu recorregut per l’AP-7 per fer-se la prova. El resultat va ser negatiu. Com el d’una noia qui feia pocs dies havia retornat d’Itàlia. Eren els primers indicadors que el virus era cada cop més a prop nostre. Fins que va arribar el primer positiu, un company sanitari de l’Hospital. I des d’aquell moment, tot va canviar. Res ja serà el mateix.
De cop i volta, sense saber-ho deixo de sentir-me infermera i tinc la sensació que tinc la funció d’un soldat enmig d’una guerra. I en aquest combat, les nostres armes són una mascareta i alcohol desinfectant. Mai havíem treballat en un escenari tan excepcional com aquest. Des d’aleshores, tothom s’arremanga. Del primer a l’últim. Des de direcció fins el departament més invisible, una gestió amb una mirada transversal de tot l’hospital. Un sol equip. Es reorganitzen les plantes del centre i es cancel·len les especialitats més prescindibles. Tot el personal mèdic està bolcat a lluitar contra aquest virus. En els dies més intensos dormo poc, treballo moltes hores i també ploro. Sí, ploro cada dia de por, de tristor, d’enyorança i d’emoció, una barreja de molts sentiments. El més difícil no és haver de conviure amb l’amenaça diària d’acabar contagiada per la Covid-19, sinó de pensar que en els amics, companys i familiars, que es poden trobar en una situació greu com la que ens està tocant viure. Tothom ho viu de manera diferent. Alguns els ha calgut passar per l’UCI i d’altres ho han patit de forma més lleu. Però hi estem exposats, som a primera línia, sobretot, els infermers, més properes als pacients.
La lluita per combatre la Covid-19 és un repte diari i, per tant, el més important és tenir la visió d’anticipar-te davant de nous escenaris. I això requereix una capacitat de reorganitzar la situació en cada moment que es dissenya conjuntament amb la direcció. És gratificant veure com aquesta situació d’excepcionalitat està potenciant els valors solidaris de tota la societat. La situació d’excepcionalitat fa que arribin dificultats afegides: manca de mascaretes, bates i ulleres de protecció. I aquí és quan apareix el nostre enginy amb l’única finalitat de protegir-nos. Entre uns i altres fa que anem superant les adversitats. No és moment de queixar-se ni de rendir-se. Només hi ha una prioritat: l’atenció als pacients.
Hem superat diferents etapes en aquestes setmanes. A l’inici ho vivíem amb incredulitat. Més tard, vam passar a una etapa d’acceptació i tolerància, i ara, estem patint esgotament. Tothom treu forces d’on sigui per seguir fent el millor possible la nostra feina. Però, la Covid-19 ha deixat ferides de guerra. Marques físiques a les mans, al nas o a les orelles... però, sobretot, marques emocionals. Han estat dies esgotadors, de jornades molt llargues i que no n’hi ha hagut prou amb les hores que hi hem dedicat per a tothom.
És evident que encara no hem guanyat la batalla i ens preguntem si mai tornarà a ser igual. Uns dies en els quals els professionals de la salut hem rebut l’escalf de la gent. Un gest bonic, el d’aplaudir-nos, cada dia al vespre. Un d’aquests dies vaig sortir de l’hospital i em vaig posar a aplaudir les meves companyes. Elles són les autèntiques heroïnes. Mai deixaré d’agrair-lis tot el que estan fent cada dia, com també, tot el personal de l’hospital. Ens aplaudeixen i ens vesteixen d’heroïnes. Sí, érem professionals totalment desconegudes. Teníem un paper secundari i, de cop i volta, hem acceptat tenir un paper principal i rellevant. Que aquesta excepcionalitat per a visualitzar la nostra feina no quedi en l’oblit. Sempre m’he sentit orgullosa de ser infermera i, més aquests dies, que més que mai m’he sentit formar part d’un sol equip. 

Cap comentari:

Publica un comentari