On no n’hi ha, no en pot rajar

Escrit per Francesc José Maria Sánchez
soci-director de fjmadvocats

En aquest article, l'autor reflexiona sobre els efectes pràctics que poden tenir unes reclamacions sindicals per via judicial, sobre elements de protecció individual, quan  aquests no existeixen en el mercat, com a conseqüència de la ruptura d'estocs dels fabricants, que han vist superades les seves previsions per l'extensió de la Covid-19 per tot el món. 

Llegeixo a la premsa diària amb cert estupor, que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dictat una interlocutòria ordenant el lliurament d’equips de protecció als mossos d’esquadra per protegir-los davant la COVID-19. Tot recordant les responsabilitats penals -fins a tres anys de presó- en què poden incórrer els responsables d’Interior si no faciliten els mitjans necessaris per protegir la salut dels policies.

La setmana passada la Sala Social d’aquest mateix Tribunal va dictar una mesura cautelaríssima en el mateix sentit requerint a l’Institut Català de la Salut i a 32 entitats proveïdores de serveis de salut que proporcionessin als metges d’aquestes institucions totes les mesures de protecció necessàries per tal de garantir la seva seguretat. Aquesta resolució  al menys no amenaçava penalment i establia quan s’havia de complir aquesta obligació: “en el moment que rebin els EPI’s i demés mesures de protecció”. 

Per què només a 32 i no a totes les entitats que conformen el Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya? Per què  només als metges i no a tot el personal sanitari? Les respostes són  de tipus processal: el Tribunal només podia acordar mesures  contra les entitats proveïdores que havien estat demandades. I només podia afectar al col·lectiu que representava el sindicat demandant Metges de Catalunya.

Però qüestions processals a banda, cal fer algunes reflexions en relació a les demandes davant la jurisdicció social i les denúncies a la Inspecció de Treball que alguns sindicats estant interposant i la resposta que estan obtenint de moment dels Tribunals que s’han pronunciat.

Ningú pot negar, i no seré jo qui ho faci, l’obligació que pesa sobre totes les empreses de donar protecció al seu personal quan les persones treballadores poden estar exposades a agents biològics i més si aquests agents tenen el més alt grau de risc  d’infecció -grup 4- per la seva infectivitat i la inexistència d’un tractament eficaç. 

Particularment aquesta obligació es veu reforçada quan es tracta de persones treballadores que presten serveis en establiments sanitaris, ara també hauríem d’incloure els residencials, on el perill de la transmissió de la COVID-19 és més  present i existeix un grau alt d’incertesa sobre la seva presència i transmissió entre els pacients/interns o entre aquests i els professionals que els atenen o entre aquests últims, donades les característiques del coronavirus que provoca la malaltia que ja infecta quan encara el portador no ha presentat símptomes.

A banda de treure algun rèdit sindical d’aquestes demandes i denúncies, quin efecte pràctic poden obtenir? si és públic i notori que els estocs d’equips de protecció individual (EPI) s’han trencat pel consum vertiginós que se’n fa i que per molts esforços que realitzin les direccions de les empreses i les autoritats sanitàries, em consta que se’n estan fent, són difícils de reposar a la velocitat que es consumeixen. 

L’obtenció de equips de protecció per als professionals, juntament amb el subministrament de recursos materials per a les unitats de crítics, de fàrmacs per atendre als pacients que hi ingressen i la contractació de personal per reposar el que causa baixa per contagi o ha de ser aïllat preventivament, són les principals preocupacions dels responsables dels centres sanitaris per garantir la millor atenció als ciutadans.

Com Kant, admeto que l’ús privat de la raó, entès com aquell que se li permet a l’home que ocupa una determinada posició o realitza una determinada funció que se li ha confiat, pot ser sotmès a limitacions i en determinats supòsits pot ser no permès raonar i es té que obeir, com és el cas d’un oficial de l’exèrcit, però  fins i tot a l’oficial que ha d’obeir ordres no se’l  pot impedir amb justícia fer observacions sobre els defectes del servei militar i presentar-les a judici públic. 

Però aquestes actuacions d’alguns sindicats, sobre tot corporatius -de funcionaris, de metges, de mossos- i “antisistema”, res tenen a veure amb el legítim exercici del dret de crítica. S’està criminalitzant als gestors volent passar-los comptes per una suposada mala gestió quan ara, en qualsevol cas, no és el moment i de passada es vol posar en qüestió el model d’organització dels serveis sanitaris.

És que no se n’adonen de l’excepcionalitat del moment que impossibilita fer moltes coses com s’han de fer en temps normals, entre elles malauradament l’adequada protecció de la salut dels professionals, però també l’adequada protecció de la salut dels ciutadans. Manquen mascaretes, bates i guants pels professionals d’establiments sanitaris i de residències, però també manquen respiradors pels pacients ingressats a les UCI i mascaretes pels pacients i poden arribar a faltar determinats fàrmacs entre altres recursos materials, i per a uns i altres manquen tests de detecció del SARS-CoV-2.

Aquesta guerra contra el virus ens fa viure una època de racionament i de prioritzacions. Hi ha alguns que no es volen assabentar que ni el nostre ni cap sistema de salut pot estar permanentment dimensionat i nodrit amb tota mena de recursos materials i personals per afrontar una crisis sanitària de la proporció de la que estem patint, i això inclou tenir un estoc suficient de material de protecció del personal sanitari contra els agents biològics. Les retallades del passat segur que han influït en les mancances actuals però no han estat el seu factor determinant, no ens equivoquem. 

Si han hagut imprevisions o negligències temps hi haurà per depurar-les, però no crec que sigui ara el moment i molt menys de la manera que s’està duent a terme mitjançant demandes judicials i denúncies administratives. Algú ens pot explicar quin efecte pràctic tindrà una condemna judicial, o un requeriment de la Inspecció a proporcionar totes les mesures de protecció necessàries si aquestes no estan a l’abast dels centres? El que he dit al començament “on no n’hi ha, no en pot rajar” i  s’ho poden prendre en un doble sentit.