diumenge, 9 de desembre de 2018

L’Associació Catalana de Recursos Assistencials ACRA reclama una major implicació del departament de Salut en la problemàtica social i sociosanitària (I)


Les necessitats de les persones grans, continuen depenent de dos departaments de la Generalitat amb les disfuncions i ineficiències que això comporta. La doble dependència dels departaments de Treball i de Salut, ha impedit fins ara el desenvolupament d’una estratègia global que asseguri el contínuum en l’assistència a les persones.   
No té cap sentit que quan una persona està en el seu domicili, la sanitat pública cobreixi les seves necessitats, i en canvi, quan la mateixa persona viu en una residència d’avis, l’atenció primària sembla que se’n renta les mans. Una incongruència que cal resoldre.
Donar resposta d’una manera efectiva a les necessitats de la gent gran, continua sent una  assignatura pendent en l’àmbit de les prestacions socials i sanitàries a Catalunya. A l’any 2014, el govern català va decidir la creació d’un programa entre departaments d’atenció i interacció social i sanitària, anomenat PIAISS, depenent del departament de Presidència, que pretenia aixoplugar sota el seu paraigües la coordinació de funcions pròpies dels departaments de Salut i del de Benestar i Família per garantir que malgrat la doble dependència, es fessin efectives les prestacions adreçades a les persones en situació de complexitat i vulnerabilitat que requereixen atenció sanitària i social. Han passat 4 anys des de llavors, i no sembla que la situació hagi millorat massa.
Per conèixer en quin estat es troba aquest sector social i sociosanitari, ningú millor que la Sra. Cinta Pascual presidenta d’ACRA, per explicar els problemes en els que continuen ensopegant cada dia, i que requereixen de respostes que a dia d’avui no troben ni en el departament de Treball, ni en el departament de Salut.


Què les competències sobre la dependència i l’atenció social i sociosanitària estiguin  separades entre els departaments de Salut i Treball crea molts problemes a l’hora d’oferir els millors serveis possibles?  
Sra. Cinta Pascual.- El nostre sector sembla invisible malgrat que cada vegada hi ha més persones grans; totes les estadístiques sanitàries mostren unes xifres molt correctes amb una esperança de vida alta, gràcies al sistema de salut que tenim, i això és una molt bona notícia, però no avancem en els processos dels últims moments de la vida; el final de vida no el tenim ben resolt en el nostre país. Al final de la vida lo important és la part assistencial, cuidar a les persones i no hi ha manera que els dos departaments que tenen responsabilitats en aquest àmbit parlin el mateix idioma. Això em preocupa molt.
Quan ens han preguntat si el fet que les competències estiguin  separades entre dos departaments és un problema per el sector, i jo sempre he dit que lo important és garantir el contínuum assistencial de la gent, lo important és la persona. Nosaltres des d’ACRA donem servei a unes 168.000 persones, 69.000 de les quals en residències, i altres 1500 persones en centres de dia i moltíssima gent atesa a casa, i un 95% d’elles, segons estudis que hem fet, són persones amb malalties cròniques avançades. Són persones que necessiten atencions sanitàries.

Malgrat que cada vegada vivim més, i per tant el col·lectiu de gent gran és més nombrós, noteu que l’administració és sensible als problemes del sector?
Sra. Cinta Pascual.- El sector de la dependència i de l’atenció social i sociosanitària som com a molt invisibles per a l’administració, costa molt que ens facin cas. No ha estat fins ara que el PIAISS finalment s’ha marcat com a objectiu que tinguem l’eCAP, la història clínica informatitzada de la primària. No pot ser que no ens considerin xarxa, i com que no ens hi consideren, no podem disposar de les eines que la xarxa assistencial disposa. No pot ser que una persona gran quan ha d’anar a una residència perdi el seu metge de capçalera i perdi també a la seva infermera de referència; no pot ser...! Quan una persona se’n va a una residència, per l’administració és com si “ja no fossis el meu problema”. Si no posem remei a aquesta situació la integració entre el sistema social i el sanitari no existirà mai...
A través del nostre Pla Estratègic estem intentant fer arribar els nostres problemes, i aquestes situacions a la ciutadania, però segurament l’haurem de pujar el to. La societat ha de saber que aquestes disfuncions i limitacions que estem patint no ens deixen fer bé la nostra feina. 

Els serveis que presteu a les persones grans, són tot el bons que haurien de ser? Es pot millorar la qualitat de l’atenció dels avis a les residències? 
Sra. Cinta Pascual.-Estem lluitant per millorar els nostres serveis, preguntem a la gent, que voleu, que necessiteu, i ens organitzem en funció de les respostes per tal de millorar els serveis. Tanmateix tenim moltes dificultats; hi ha problemes estructurals. Una plaça pública de la Generalitat costa 4000 €; ens en paguem de mitjana en un concert 1.700. Això no pot ser. Cal trobar un terme mig; estem en una situació que si nosaltres volem cuidar bé a la gent hem de parlar de tot això, però quan toques aquest tema amb l’administració no en volen parlar. No pot ser que si a l’administració una plaça els costa 4.000€ a les empreses només ens en paguin 1700. Si ens paguessin millor podríem tenir millors equipaments, millors serveis d’alimentació, gimnasos amb equipaments terapèutics, tindríem millors eines per atendre millor a la gent. Portem 10 anys amb les tarifes congelades; portem 10 anys reclamant i no ens fan cas. A l’any 2008 vàrem demanar que es configurés un mòdul sanitari, un mòdul hoteler i un mòdul assistencial, i que el mòdul hoteler inclogués un mínim per a tothom,  però demanàvem flexibilitat per si algú es volia pagar per exemple una habitació individual per la seva mare ho pogués fer, o triar el menú... perquè no? Que puguin triar el que mengen. Tampoc hem d’anar en aquesta última etapa de la vida a que mengin verdura... Són dels pocs petits plaers que els queden... El mòdul assistencial és el que fa referència a la part dels cuidadors, i el sanitari es refereix a metges, psicòlegs, fisioterapeutes...

Des del departament de Salut, i en particular des de la primària, rebeu el suport sanitari que necessiteu? 
Sra. Cinta Pascual.-Pel que fa al mòdul sanitari, avui a Europa hi ha llocs que les residencies no tenen personal sanitari propi; no tenen metges ni infermeres. A Alemanya, visitant una residència, ens varen ensenyar una habitació en la que hi havia una persona que estava rebent cures pal·liatives, i jo els hi vaig preguntar, sense metges i sense infermeres com us ho feu? I em van dir que una persona del CAP hi havia anat sempre que feia falta per donar el servei. Hi ha una integració total dels serveis; els metges, les infermeres, el psicòleg, els fisioterapeutes del CAP i van cada dia... No diferencien a la persona que segueix sent la mateixa tant si està a casa o està en una residència, els serveis estan perfectament coordinats. La part assistencial és tremendament potent, i això és el que necessitem aquí, cuidadors ben preparats, professionals i no paternalistes. Aquest mateix model que t’explico, nosaltres el tenim escrit des de fa com a mínim 10 anys, i no hi ha manera, no ens escolten. Som invisibles pe a l'administració

(Continuarà...)

Cap comentari:

Publica un comentari