diumenge, 25 de maig del 2014

El Pacte Nacional de Salut (PNS) pel camí del pedregar...



El conseller Ruiz admet que el PNS és un “fracàs permanent”


Els polítics continuen utilitzant la bona feina dels professionals sanitaris com a munició per les seves campanyes populistes de captació de vots


El Pacte Nacion al de Salut sembla que no acaba d’aconseguir tots els consensos que li caldria per assegurar que la Sanitat quedi fora de la confrontació política. Es sabut que en reiterades ocasions, el sector sanitari ha demanat a les forces polítiques que deixin d’utilitzar al sector Salut com a eina per confrontar les seves divergències polítiques. Aquesta petició, que té tot el sentit en qualsevol situació, és encara més necessària en èpoques de crisi, quan a les preocupacions per la sostenibilitat de l’estat del benestar i per tant del sistema sanitari, s’hi afegeixen les angoixes que estant patint els professionals per la precarietat de les condicions de treball, afegides a les preocupacions per les reduccions salarials i la manca de seguretat en l’estabilitat de la seva feina. Tot plegat fa que el sistema sanitari català, que és un sistema sanitari d’èxit, potent i sòlid, es vegi amenaçat per les incerteses que es deriven de veure’s al bell mig de la batalla política. I això hi ha alguns partits polítics, que o bé no ho veuen, o encara pitjor, veient-ho fan veure que no ho veuen. És una batalla permanent per arreplegar vots, per mèrits propis o per demèrits dels rivals, d’una manera ètica o de qualsevol manera; allò important són els vots, no com s’aconsegueixen ni a costa de què. La sanitat s’ha vist immersa en aquesta situació, i això cal canviar-ho. Lamentablement és l’escala de valors que impera avui en dia, i que en el fons, entre moltres altres raons, ens ha portat on estem: el descrèdit de la política als ulls dels ciutadans.


Podem discutir si el contingut del PNS ens agrada més o menys; per això hi ha hagut totes les reunions prèvies que tenien per objectiu anar configurant un text que aglutinés un màxim de voluntats polítiques al seu voltant. Al final però, s’han imposat els interessos partidistes per sobre de l’interès del país, com tantes vegades succeeix en l’àmbit de la política quan aquesta supedita el que convé als ciutadans als seus interessos particulars.

Posaré uns exemples del tot reals, per deixar ben clar el que vull dir. Abans però, un aclariment: en aquests exemples concrets, els protagonistes són quatre forces polítiques catalanes. La meva crítica no és contra aquestes quatre forces; és contra tots els partits representats en l’arc parlamentari, atès que segurament totes ells, en alguna ocasió, hauran actuat de la mateixa manera.

Crisi a Lleida per la constitució d’un nou ens públic: tan ICV, com ERC com les CUP s’han entrevistat  amb els comitès d’empresa de l’Arnau i del Santa Maria, i en sortir, prèvia convocatòria dels mitjans de comunicació, han fet populisme per mirar de treure profit del conflicte.

Problemes a l’Hospital de Sant Pau: Ciutadans, aprofitant que hi tenia un membre destacat presidint el comitè d’empresa, actua també amb criteris del tot populistes, intentant desprestigiar al Departament de Salut i la sanitat catalana en general.

Queixes a Bellvitge per noves retallades: en plena campanya electoral per les eleccions europees el candidat d’ICV s’entrevista amb el comitè d’empresa, i a la sortida, a les portes de l’hospital, l’esperaven els mitjans de comunicació, amb les fotos corresponents i les entrevistes a peu dret. Populisme una vegada més.

Jo no estic dient que els partits polítics no es puguin interessar pels problemes que afectin a tal o qual centre sanitari; no és això. Jo el que critico és la presència dels polítics en els centres sanitaris. Tant costaria als partits, convocar a comitès d’empresa i equips de direcció al Parlament, per que allà, en els despatxos que tenen assignats, els donin totes les explicacions que vulguin?  Cal anar als hospitals amb tota la comitiva i després fer-se la foto a la sortida amb tots els mitjans de comunicació prèviament convocats?

Això és al meu entendre el que el Pacte Nacional de la Salut hauria de preservar. És cert que els que han participat en l’elaboració del document de bases han volgut anar molt més enllà; segurament per això no hi pot haver consens. Per mi ni hauria hagut prou amb un sol article: “Els hospitals i centres de primària i tota la sanitat, no poden ser escenari de la confrontació política; per això els partits polítics com a tals, es comprometen a no interferir en el dia a dia de les institucions  sanitàries”. Mireu si és senzill. Totes les qüestions referents al model sanitari s’han de debatre en el Parlament, i és evident que allà el model acordat per les majories, és el model del país.  I els que no estiguin amb les majories, tenen tot el dret a tenir el seu propi model, però també tenen l’obligació de respectar allò que surti del Parlament.


La gent de la sanitat, els professionals que cada dia hi treballen i fan tot el que poden per millorar la salut dels catalans, veurien de molt bon grat, que ningú s’aprofités de la seva feina per interessos particulars, populistes, electorals o de la mena que siguin. I quan dic ningú, vull dir Ningú.  

Escrivint aquestes reflexions em ve al cap un comentari d'un amic meu que a l'inici de la constitució de l'equip que havia de redactar les bases del PNS em va dir: "Ricard, no hi crec, per que en les actuals circumstànices polítiques, un pacte d'aquestes característiques és impossible d'assolir". Malauradament tenia raó…   


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada