Les clíniques privades a Catalunya estant sotmeses a un important procés de concentració. Llevat d’unes poques clíniques que aconsegueixen subsistir en un mercat cada dia més dur, potents grups econòmics es disputen la compra d’aquestes entitats.
Dos grups espanyols dominen la majoria d’institucions sanitàries privades, i es dona la paradoxa que cap d’aquests grups estàradicat a Catalunya.
Els moviments pel que fa a la titularitat de les clíniques i hospitals privats a Catalunya varen començar ja fa anys amb la venda de l’Hospital General de Catalunya a la companyia madrilenya IDC; va ser concretament un 26 de juliol de l’any 2001, quan la junta que administrava la fallida de l’hospital, en una controvertida decisió va adjudicar el centre sanitari de Sant Cugat a uns empresaris madrilenys que contaven amb el suport de fons d’inversió estrangers; això només va ser l’inici. Una vegada instal·lats a Catalunya IDC mica en mica va anar adquirint clíniques catalanes fins construir un gran conglomerat clínic integrat fins el moment per la Clínica Dexeus, la Clínica Teknon, la Quiron, la Clínica del Pilar i l’Hospital del Sagrat Cor. Diguem que han aconseguit estructurar per tant un potent pol de sanitat privada a la ciutat de Barcelona. Cert és que aquella IDC inicial ja no és la propietària de tot aquest complex sanitari sinó que ara el propietari majoritari de tot plegat és el grup alemany Fresenius. Però Victor Madera, fundador d’IDC, continua remenant les cireres malgrat la venda de les seves accions als alemanys.
L’exemple d’IDC ha tingut continuïtat; a hores d’ara un altre grup madrileny vol consolidar-se a Catalunya. El grup “HM Hospitales” va comprar fa uns mesos la Clínica Delfos, i darrerament ha informat de la compra de la Clínica Sant Jordi de Barcelona al temps que anuncia properes adquisicions. A un nivell inferior cal situar-hi la companyia valenciana “Divina Pastora” que va comprar fa ja uns quants anys la històrica companyia d’assegurances catalana “L’Aliança”, i que dins del lot que es va adjudicar es va quedar amb el que avui es coneix com la Clínica de Ponent a Lleida.
Davant d’aquest panorama són poques les clíniques catalanes que continuen amb el seu estatus de tota la vida: sinó me n’oblido de cap citaria a la Clínica Corachan, la Clínica del Remei i la Clínica Tres Torres totes elles a Barcelona, perquè la Clínica Sagrada Família també de Barcelona ha patit canvis importants en el seu accionariat.
La pregunta que cal fer-se és perquè aquesta concentració de la propietat de totes aquestes clíniques en unes poques mans? Quin futur entreveuen per la sanitat del país? Potser esperen que la sanitat pública, per manca de recursos, hagi de reduir la seva cartera de serveis i treure profit d’aquesta circumstància des de l’activitat privada? Alguna cosa hi deu haver...
Aquest concentració de titularitats de centres en unes poques mans comporta avantatges i inconvenients. Entre aquests últims es pot esmentar la molt probable estandardització dels serveis. fins ara cada clínica tenia els seus elements particulars que la feien diferent als ulls dels malalts i per això s’hi sentien a gust. Ara probablement tot serà igual a tot arreu. Per la banda positiva, i de cara als professionals, cal esperar que les mútues tinguin moltes més dificultats a l’hora d’abonar uns honoraris habitualment ridículs als metges. Segurament aquesta concentració de la titularitat de clíniques servirà a la llarga, per pagar uns honoraris més justos al metges... ja seria hora.
Tanmateix tot plegat suggereix una reflexió al voltant d’aquesta realitat. Perquè han de ser sempre emprenedors forans els que vinguin a Catalunya a materialitzar aquestes inversions? És que a casa nostra no hi ha gent capacitada, amb empenta i amb suport econòmic per protagonitzar aquest re-enquadrament del mercat sanitari privat?. Perquè l’empresariat català es queda al marge d’aquests moviments i posicionaments estratègics? La veritat és que costa d’entendre...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada