dissabte, 13 d’abril de 2019

L’evolució del rol dels gerents en la sanitat pública


Mica en mica, s’ha passat del gerent amb perfil empresarial, al gerent mèdic amb formació en gestió, al gerent mèdic sense més, i ara estem en la fase del polític ficat a gerent. La degradació de la funció gerencial a la sanitat pública ha estat una constant en el temps. 



Tot plegat denota la nul·la importància que els polítics atorguen a la gestió sanitària. Entenen que el sector sanitari els treu més vots dels que els dona, i per tant la gestió professional està desapareixent en benefici de gestors polititzats que sovint sacrifiquen l’eficiència per l’obediència.  




Per definició un gerent és aquell professional que és capaç d’assumir amb garanties com a mínim les funcions de lideratge, organització, control i avaluació, desenvolupament i estratègia, i planificació. Sens dubte, en el sector sanitari, el fet de ser metge ajuda molt a l’hora d’assumir les responsabilitats gerencials, però cal que la formació mèdica estigui complementada per una formació específica en el camp de la gestió empresarial. Afortunadament a casa nostra disposem d’excel·lents organitzacions docents capaces d’aportar aquests coneixements complementaris que fan que molts metges hagin tingut èxit en el camp de la gestió. Quelcom similar es podria dir respecte a les infermeres i altres professions relacionades amb les ciències de la salut. 

Inicialment, quan la sanitat pública catalana va incorporar a les seves estructures de comandament la figura del gerent, ho va fer amb la idea de propiciar la gestió empresarial en l’àmbit dels hospitals públics. Es pretenia que la gestió eficient dels recursos disponibles passés per sobre de la burocràcia i es poguessin assolir resultats positius per a la sanitat catalana. Tanmateix a aquella voluntat inicial li va mancar una eina bàsica: adaptar la legislació per fer-ho possible. Es va pretendre que sense modificar el marc legal existent, l’estil de gestió empresarial acabés produint resultats. I ens agradi o  no, miracles no n’hi ha.

Aquells gestors de l’inici, van aportar una visió llavors inexistent en la sanitat pública. Com que tot ho regia el pressupost administratiu ningú s’havia ni tan sols interessat a comptar la feina que es feia en els hospitals, de manera que aquesta va ser una de les primeres tasques d’aquells gerents, que a més varen començar a democratitzar la presa de decisions. Ja no era un director totpoderós qui decidia sinó que ho feien els comitès de direcció creats per aquests gerents, els que prenien decisions. La racionalització de les plantilles o dels horaris (reduint aquells torns de 12 hores tan estesos a la sanitat púbica), va ser un altre de les tasques incòmodes que van assumir. 

Tanmateix eren com un cos estrany en un sistema que tendia a rebutjar-los. Per això, mica en mica, aquells gerents varen ser substituïts per metges que volien assumir responsabilitats de gestió. Aquells metges que es van procurar una formació complementària en gestió són aquells que varen assolir més bons resultats en l’exercici de les seves noves responsabilitats, tot i que com els seus antecessors continuaven amb un marc legislatiu que no beneficia gens a la gestió eficient dels recursos.

Dels gerents mèdics, amb formació de gestió o no, hem passat a una nova fase, en la que l’autoritat sanitària opta per posar al front de la gestió a persones amb titulació de metge o de ciències de la salut, en les que salvant les excepcions que s’hagin de salvar, la formació en gestió ha deixat de tenir consideració. Ara el que compte sobretot és ser dòcil i submís. Avui la condició sine qua non per arribar a una gerència passa per tenir carnet polític i per no crear problemes, entenent aquest “no crear problemes” con la facultat per la qual un individu deixa de banda el seus valors i la seva professionalitat, per abraçar allò que decideixen els polítics, sense ni tan sols qüestionar-s’ho personalment. Tot plegat és el reflex del nul valor que els màxims responsables polítics atorguen avui a la funció gerencial. 

Val a dir però, que quan es mira enrere a la recerca de futurs recanvis, avui per avui, tampoc es veu que hi hagi massa  camp on escollir... Deu ser que la gestió empresarial de la sanitat pública es poc atractiva per les noves generacions que entre les limitacions que imposa el marc legal, que per cert, cada dia és més limitatiu i més burocratitzat, i el pànic que els polítics tenen als bons gestors, exerceixen de barrera psicològica per accedir a la professió.     

Cap comentari:

Publica un comentari