La despesa per càpita en salut. Del pressupost a la realitat

La despesa sanitària real per càpita a Catalunya de l’exercici del 2017, supera en més d’un 21% a la pressupostada.

Això que a priori podria interpretar-se com una bona notícia obre un interrogant. Com s’ha pagat aquest excés de despesa no pressupostada? Doncs contra l’exercici del 2018...      

Des de les retallades pressupostaries derivades de la crisi econòmica, la despesa sanitària per càpita a Catalunya va anar caient fins a nivells insostenibles. El pitjor moment es va viure a l’any 2014 quan aquesta xifra va baixar dels 1254€ del 2010, als 1063€. Aquest valor situava la despesa per càpita a Catalunya a un nivell dels més baixos de l’Estat. A partir del 2014 hem vist una certa recuperació d’aquesta xifra que a l’any 2017 i a nivell del pressupost del departament de Salut d’aquest any es va situar en els 1145€.    

Aquestes xifres són les que es deriven dels diferents pressupostos que el Parlament de Catalunya ha anat aprovant al llarg dels diferents anys. Tanmateix, el “Ministerio de Sanidad Consumo y Bienestar Social” ha donat a conèixer recentment una informació que desmenteix les xifres referents a la despesa sanitària per càpita a Catalunya, i segurament també la d’altres comunitats autònomes. Es tracta de “La Estadística de Gasto Sanitario Público” relativa a l‘exercici del 2017. En aquesta estadística, elaborada  segons el criteri de meritació, la despesa sanitària real a Catalunya es va situar en els 1388€ per persona, és a dir 243€ per persona més que els pressupostats. Això representa una despesa real que supera a la prevista en més d’un 21%.

Recordem que el principi de meritació és aquell que contempla que els efectes de les transaccions o dels fets econòmics es registraran quan ocorrin, imputant-se a l'exercici al qual els comptes anuals es refereixin, les despeses i els ingressos que afectin al mateix, amb independència de la data del seu pagament o cobrament. És a dir, s’ha de comptabilitzar la despesa en el moment en què aquesta es genera independentment del moment en què es cobri o es pagui, contràriament al criteri de caixa que permet imputar la despesa en el moment en que es fa el pagament.    

L’anàlisi d’aquesta realitat té dos possibles enfocaments. Per una banda es pot pensar que això és positiu per a la població a la que s’han dedicat més diners dels que s’havien pressupostat, i per l’altre apareix el dubte de com es pagaran aquests diners gastats de més, que no estaven previstos en el pressupost, i que per tant formen part d’un endeutament de les finances catalanes. Estem davant d’unes interpretacions contradictòries, sobre les que es pot reflexionar.

Despesa real per càpita exercici 2017 

La primera pregunta que ens hem de formular és quines són les conseqüències de gastar més diners dels que s’havien pressupostat. És evident que gastar més diners en salut vol dir atendre millor les necessitats de les persones, bé sigui reduint les llistes d’espera, finançant tractaments d’última generació, incorporant tecnologia punta, o ampliant plantilles per donar un millor servei. Per tant, des d’aquesta perspectiva gastar més diners és positiu per la població.

Però estem realment segurs d’aquesta última afirmació? Què passa quan una despesa no té un suport econòmic en cap partida del pressupost? Doncs que la factura es queda al calaix, esperant poder pagar-la contra el pressupost de l’exercici següent. Per tant és una despesa que un cop pagada el que fa és disminuir el pressupost disponible per aquest nou exercici. I el resultat d’aquesta pràctica any rere any, és la coneguda bola de neu del dèficit. Aquesta situació només podria reconduir-se si algun dia es pogués fer un pressupost realista que donés resposta a les necessitats de l’exercici econòmic i a més fer front a totes les càrregues derivades d’exercicis anteriors, però desenganyem-nos, avui per avui, ni el més optimista dels mortals pot creure que això pugui passar. L’economia, tot i la seva millora, no genera els recursos necessaris per fer-ho possible.