dimarts, 9 d’abril de 2019

L’autonomia de gestió a les EPiC


La capacitat per gestionar amb criteris d’eficiència els centres de titularitat pública és pura entelèquia. Quan l’administració parla “d’autonomia de gestió” en realitat està parlant de com collar de més a prop el consorcis sanitaris.





Caldria consensuar amb tot el sector unes noves regles del joc, en les que la Intervenció tingués el seu paper, la governança dels consorcis no es veiés posada en qüestió per una legislació intervencionista, els gerents poguessin gestionar els recursos amb eficiència, i la transparència estigués assegurada. Missió impossible?



Cada vegada que l’administració parla de millorar l’autonomia de gestió de les entitats del sector públic del CatSalut, la preocupació s’apodera de molts responsables de les empreses publiques i els consorcis (EPiC) perquè normalment el que succeeix és un efecte totalment contrari. La intervenció, les disposicions administratives, i la burocràcia s’apoderen mica en mica del sistema i converteixen les EPiC en institucions ineficients, mancades de capacitat de decidir. 

Què entenem per autonomia de gestió? Doncs és una facultat dels consells d’administració de les empreses d’actuar conforme a llei però d’acord també als interessos particulars de les organitzacions, i fer-ho en igualtat de condicions que la resta d’organitzacions del seu entorn. Per explicar-ho d’una manera senzilla diríem que l’autonomia de gestió a l’administració pública és la capacitat d’una entitat pública per poder ser gestionada segons criteris de gestió empresarial, sense cotilles administratives que entorpeixin l’eficiència de les seves decisions. Els controls administratius absurds no només no aporten cap valor afegit sinó que limiten el marge de maniobra de les organitzacions públiques i la seva capacitat d’innovar. L’autonomia de gestió d’un consorci sanitari serveix per prendre decisions orientades a millorar la qualitat dels serveis de salut que es presta a la població, i per tant és el marge operatiu que tenen les empreses públiques i els seus gestors per fer compatibles les necessitats de l’entitat, les dels seus treballadors i les dels ciutadans que reben els serveis de salut.

El  màxim exponent de l’autonomia de gestió en els consorcis sanitaris es visualitza en la composició dels seus òrgans de govern. I aquí comença el problema. Tots els  òrgans de govern dels consorcis tenen una majoria de vocalies que estan ocupades per persones designades per la Generalitat i la majoria d’elles acostumen a ser funcionaris del departament de Salut. En algun Consorci el propi president és també un funcionari del departament de Salut o del CatSalut. Sovint passa que els interessos del CatSalut i els del consorci són contraposats. Tenim molts exemples: la marginalitat, la compra de serveis, les llistes d’espera, etc. En aquests cassos, l’hospital té un interès determinat mentre que al CatSalut li interessa el contrari. Com es poden fer compatibles els interessos del CatSalut i els de la Institució? Malauradament la història és sempre la mateixa i el CatSalut acaba imposant el seu criteri i el seu interès, que no sempre és l’interès dels ciutadans d’aquelles comarques a les que el consorci dona servei. La dependència és tal, que els gerents d’aquestes entitats són nomenats per la consellera de Salut; per si algú tenia algun dubte. 

Aquesta progressiva interferència de la Intervenció en la presa de decisions, tant a nivell dels màxims òrgans de govern com dels propis gerents, així com la proliferació de normes administratives autonòmiques, estatals i europees, ha generat una situació d’inseguretat. Les institucions tenen por a l’hora de decidir, i abans no ho fan, demanen informes jurídics per assegurar-se que després no es veuran assenyalats per la Sindicatura de Comptes, pel Tribunal de Cuentas, o per la mateixa Oficina Antifrau. Tot això fa que s’hagin d’elaborar molts informes, de manera que algunes organitzacions tenen els seus serveis corporatius al límit del col·lapse, treballant per donar resposta a aquesta demanda de burocràcia tan ineficient. 

Algú hauria de pensar en fer compatibles i sobretot raonables les moltes disposicions legals que hi ha, les que cada any apareixen en la Llei d’acompanyament dels pressupostos, amb la llei de Transparència, i amb els principis bàsics de l’autonomia de gestió per assegurar l’eficiència del sistema. Avui no anem en aquesta direcció. I en aquest sentit, la majoria de cotilles amb que topa la gestió eficient en un Hospital d’un consorci estan relacionades amb la paperassa que es demana i els terminis que s’escolen a l’hora de fer concursos públics; la necessitat d’autorització prèvia a l’hora de llogar espais i comprar; les limitacions a la contractació de nous càrrecs de l’estructura directiva i les condicions salarials que s’imposen; l’autorització prèvia a l’hora de fer inversions plurianuals o demanar crèdits; etc. I sovint, disposicions legals que afecten a l’ICS, que de retruc també incideixen als consorcis però en aquest cas, sense el finançament que si que té assegurat l’ICS. Tanmateix aquesta situació encara és més complicada si el consorci ha perdut l’autonomia de gestió, llavors el seu òrgan de govern es converteix en una mera figura decorativa.  
 
Per tant, caldria reflexionar sobre tot plegat. Però no només l’administració pública sinó que s’hauria de cercar un consens entre tots els actors implicats per fer possible la garantia en la utilització ètica i eficient dels recursos públics, amb l’agilitat a l’hora de prendre decisions, i la capacitat de les organitzacions de decidir (autonomia de gestió). Aquesta reflexió també hauria d’abastar els criteris pels quals un consorci perd l’autonomia de gestió. Sembla que no hi ha un criteri únic a l’hora de decidir que un consorci “perd” (si és que l’ha tingut mai), l’autonomia de gestió. 



Cap comentari:

Publica un comentari