El comitè inter-centres del Servei d’Emergències Mèdiques ha convocat vaga per els dies 7 i 8 de maig pel que consideren un incompliment del conveni col·lectiu. Reclamen un increment salarial del 2,75% pactat al començament de l’any i aplicat a tot el sector públic.
Els serveis de transport sanitari en determinades emergències són vitals per a la supervivència de les persones afectades. Confiem que els serveis mínims permetin conciliar l’exercici del dret de vaga, amb una assistència sanitària 100% efectiva.
La setmana vinent, el sector sanitari viurà novament dies conflictius. Estem de nou davant d’una vaga que aquesta vegada afectarà als serveis d’emergència sanitaris. Una nova vaga en el sector sanitari públic des que va començar aquesta legislatura que ve a sumar-se a les vagues anteriors i que varen afectar als serveis d’atenció primària de l’ICS, a l’atenció hospitalària i l’assistència primària concertades. La primera pregunta que ens hem de fer, és sobre les raons que justifiquen aquest estat de descontentament per part del personal sanitari de la xarxa pública. Segur que la resposta no és única i inclou diferents causes; veiem quines poden ser.
En primer lloc hi ha una realitat indiscutible: Els treballadors del sector sanitari públic estan farts del tracte a que han estat sotmesos, i que avui encara pateixen, des del punta de vista salarial. La pèrdua de poder adquisitiu dels seus salaris ja justifica “per se” una mobilització segurament encara més gran que les que estem vivint aquests darrers 7 mesos.
Una segona causa està en la manca de respostes davant de les seves reivindicacions, i en aquest sentit cal assenyalar que els directius del departament de Salut, fins ara, no han estat massa encertats a l’hora d’afrontar situacions conflictives. La seva primera resposta davant de les reivindicacions és sempre un “no”; habitualment, després del “no” s’hauria d’encetar una negociació hàbil per intentar desbloquejar la situació. En lloc d’això ens trobem davant d’un segon “no”. No hi ha capacitat negociadora al departament de Salut, i els sindicats han aprés que si porten les situacions al límit anunciant mobilitzacions, a alguns responsables del departament de Salut, i d’algun altre departament de la Generalitat, els acaben tremolant les cames. Fins avui, els acords als que ha arribat el departament de Salut sempre han estat precedits per una vaga, i els sindicats han entès perfectament quines són les regles del joc: “abans de convocar la vaga ens diuen sempre que no hi ha diners, i al bell mig de la vaga, els diners surten d’algun lloc per aturar la vaga”. Per tant aquesta segona causa la podríem relacionar amb la poca habilitat directiva dels actuals rectors del departament de Salut.
Hi ha encara una tercera causa que és, per a mi, la principal. La sanitat pública catalana no disposa dels recursos econòmics necessaris per sufragar els serveis sanitaris que presta a la ciutadania, i aquesta escassesa de recursos és la que comporta que davant del cost de l’assistència es prioritzi aquesta en detriment dels salaris dels treballadors. Per tant tornem a l’etern problema del finançament de la sanitat pública.
Portem anys (més de 30), repetint que el sistema sanitari català està sots-finançat. Els polítics ho han repetit milers de vegades durant aquests anys. Ho han repetit fins a l’extenuació, però a banda de repetir-ho, els diferents governs de l’Estat i de Catalunya, no han fet res per solucionar-ho. Ningú s’ha plantejat com s’ha de finançar la sanitat pública per que aquesta sigui de qualitat i no tingui que maltractar als seus treballadors. Ja va sent hora que s’afronti aquest problema que juntament amb el de les pensions són els dos problemes econòmics més greus que l’estat del benestar de l’Estat espanyol té plantejats.
Jo no soc ningú per donar solucions, ni tinc coneixements per a fer-ho, però voldria fer-me ressò d’un article que ha escrit recentment l’exconseller de Salut Boi Ruiz, titulat “Cambiar el presente para tener mejor futuro” publicat a “Diario Médico” que inclou un paràgraf que diu:
“Otros pueden pensar… que si el dinero público de los impuestos dedicado a sanidad en porcentaje equivalente del PIB es inferior al europeo, en otras políticas debe ser superior. A lo mejor se trataría de ver cuáles son esas políticas y si justifican suficientemente el no destinar esos recursos a las políticas de atención y protección de la salud…”
Com veuen, això del finançament és un problema de prioritats polítiques; ni més ni menys. I mentre això no s’arregli, com que el personal ja està fart de continuar sent l’ase dels cops del sistema, anirem de conflicte en conflicte, i si a sobre els directius del departament de Salut no tenen habilitat i capacitat de negociació, doncs encara pitjor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada