Els problemes més freqüents en la gestió del dia a dia dels centres del SISCAT

M’ha semblat interessant recollir les opinions de màxims responsables de la gestió dels nostres centres sanitaris de la xarxa pública, al voltant de les dificultats que es troben en el dia a dia a l’hora de fer la seva feina. El resum que explico més endavant és el resultat de més de 20 consultes a gerents i directors generals que representen institucions de tots tipus: de titularitat pública o de titularitat privada; de l‘àmbit de Barcelona ciutat, de la seva corona metropolitana, o allunyats dels grans nuclis urbans de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. 

Les dificultats amb que es troben els gerents no són les mateixes per a tots ells, depenent de la situació particular de la institució que representen. Tanmateix hi ha alguns problemes que es repeteixen independentment da la titularitat del centre o de la zona geogràfica en que estigui ubicat. 

A mesura que he anat rebent respostes dels diferents gerents amb qui he contactat, he anat veient la conveniència de que aquesta “enquesta” es faci amb certa periodicitat, ben feta, per gent experta en preparar i avaluar enquestes. Segur que les conclusions que se’n derivarien podrien ser de gran utilitat pels responsables del departament de Salut i els permetria aportar millores al nostre sistema sanitari públic. 

Vull donar les gràcies a tots els màxims responsables del centres del SISCAT que han col·laborat en aquest treball.  

De totes les respostes rebudes, més d’un 90% incideixen en la manca de professionals i els problemes que se’n deriven. Aquesta situació afecta a tots els gerents dels centres públics de Catalunya, llevat dels ubicats a la ciutat de Barcelona. 

Aquesta realitat implica constants canvis en l’estructura de les plantilles dels hospitals amb les repercussions que aquest fet té sobre la qualitat assistencial. Els gerents es queixen de les dificultats que implica poder retenir el talent i la indefensió en que es troben a l’hora de competir amb l’atractiu dels grans centres de Barcelona, i de la manera com es “roben professionals” els uns als altres. 

Algun gerent suggereix un canvi de model assistencial, a l’estil del que han fet alguns  països europeus afectats per una situació similar (NHS britànic), modificant el rol d’alguns professionals, utilitzant millor les capacitats de la infermeria i dels suports administratius.

La manca de professionals afecta també de ple al compliment del contracte amb el CatSalut així com a la consolidació del model de xarxa assistencial d’aliances estratègiques entre diferents centres, dificultant el desplaçament als diferents dispositius sanitaris.

Un segon problema que es repeteix en molts dels gerents enquestats és el de les Inversions. La manca d’escenaris pressupostaris a mig termini dificulta la realització de Plans d’Inversions en instal·lacions i tecnologia i dificulta la renovació dels equipaments obsolets. Això fa molt complicat assumir inversions en tecnologia, cada vegada més costosa, davant la incertesa de poder fer front als compromisos econòmics que representa la seva adquisició.

El tercer problema detectat és l’econòmic. Les darreres pujades de tarifes s’han transformat íntegrament en increments salarials i això comporta que en prou feines cobreixin el cost operatiu dels hospitals, sense cap marge per cobrir altres costos. Per altre banda, la “regla de la despesa” fa que alguns centres de titularitat pública no puguin cobrar l’activitat marginal, que en qualsevol cas té un cost que no és remunerat pel CatSalut.

A més, els recursos econòmics que s’han afegit al sistema derivats de la signatura del conveni, no cobreixen el cost real que aquests acords representen en molts dels centres afectats.

Finalment, les despeses estan creixent molt més que no pas els ingressos i això malmet els comptes d’explotació de les institucions i posa en risc el seu futur i la seva viabilitat econòmica.

Els centres de titularitat pública identifiquen un altre problema relacionat amb la creixent burocràcia del sistema. La excessiva regulació existent, especialment en matèria de recursos humans, està transformant les relacions laborals en un procediment funcionarial mancat d’eficiència i agilitat.

Aquesta excessiva regulació obliga al compliment de disposicions sense els recursos ni els mitjans tècnics i humans que calen per fer-ho amb garanties.

Per altre banda, hi ha centres de titularitat privada i sense ànim de lucre que manifesten la seva incomoditat davant dels canvis legislatius constants que es produeixen en el sector.

Un altre problema identificat en els centres de titularitat pública fa referència a la governança d’aquestes institucions. Concebuts inicialment per implicar a la societat civil en el govern de les institucions públiques, mica en mica s’ha anat foragitant a la participació de la comunitat en els conselles rectors, i els ciutadans han estat substituïts per polítics o per funcionaris fet que ha contribuït a la politització de les institucions i a la ineficiència en la presa de decisions. 

En alguna institució fins i tot es dona el cas que el seu president és al mateix temps qui decideix la compra de serveis al centre, el que és una situació del tot perversa i contradictòria.   

El contracte de serveis amb el CatSalut tampoc escapa a les crítiques dels gerents. Algun gerent diu que el contracte actual està mancat de seguretat i estabilitat jurídica i en general opinen que el contracte no dona respostes a les necessitats assistencials i això provoca un bloqueig a les institucions que arriba als professionals generant frustració al no poder resoldre adequadament la pressió assistencial que suporten. Aquesta situació acaba provocant llistes d’espera no desitjades i desmotivant als professionals. 

El retard en la signatura del contracte dificulta molt el seu acompliment anual. 

Els gerents troben a faltar que les DPO puguin ser utilitzades com a eina de gestió real per incentivar els bons resultats assistencials i gestionar l’absentisme. Les DPO com autèntica eina de gestió haurien de servir per utilitzar l'enorme potencial dels professionals que en ocasions es malbarata per manca d'incentivació. També es queixen de la manca de definició de la cartera de serveis que cada centre ha d’assumir, i de la uniformitat amb que el CatSalut tracta a tots els centres de la xarxa pública, quan les circumstàncies de cada centre són diferents. 

També hi ha algun gerent que assenyala que avui es fa una gestió molt local, sense visió del que passa a Europa, molt centrats en les urgències del dia a dia que els impedeix millorar i reforçar el sistema com caldria. Com que no hi ha una estratègia concreta ni en el curt ni en el mig termini això dificulta molt la planificació dels serveis als hospitals del sistema públic.

Deixo per el final algunes situacions que algun gerent assenyala i que em sembla que cal remarcar:

La poca fiabilitat d’alguns interlocutors del departament de Salut, amb qui s’arriba a acords, però després hi ha una diferència notable entre allò acordat i el que acaba sent.

La iniquitat del sistema sanitari que permet contradiccions tan grans com inaugurar quiròfans experimentals en segons quina institució, quan hi ha hospitals amb àrees quirúrgiques molt precàries. 

No es tracta a tothom igual, i els “petits” sempre resulten perjudicats al costat dels “grans”.

Pel que fa al Conveni Col·lectiu, algun gerent es mostra partidari de trobar un nou encaix legal que permetés un conveni sectorial pel col·lectiu mèdic  que alguns grans centres ja tenen i que caldria poder generalitzar per a tot el sector.
Un dels gerents fa una aportació molt interessant demanant que el sistema deixi d'estar orientat a les estructures i es centri més en els resultats assistencials. Caldria pagar la feina feta en funció dels bons resultats de l'assistència prestada.   

Finalment, i des del punt de vista del tractament fiscal de l’IVA sanitari, un gerent manifesta que caldria modificar la normativa tributaria vigent deixant de considerar la provisió dels serveis sanitaris un servei accessori o de quasi luxe per conceptualitzar-lo de primera necessitat i per tant “bonificar” els tipus impositius com ja es fa en països del nostre entorn amb tipus reduïts. No té sentit parlar de millorar el finançament sanitari sense harmonitzar la fiscalitat vigent.

I fins aquí el que ha donat de si aquesta petita enquesta, que sense voler ser representativa de tot el cos gerencial de la sanitat catalana, si que deixa entreveure molt clarament alguns problemes que el departament de Salut i el CatSalut haurien d’entomar.