dilluns, 28 de març de 2016

Un fantasma recorre la sanitat catalana: la febre desprivatitzadora



En els últims anys hem pogut observar com s'anava estenen a la sanitat pública catalana una obsessió malaltissa que clama per la seva “desprivatització”.


El debat públic-privat a la sanitat pública catalana, està farcit d'aprioirismes ideològics



Escrit Per:



Francesc José María
Advocat
Soci director del Gabinet FJM Advocats

Ex-director gerent de l'ICS


En els últims anys hem pogut observar com s'anava estenen a la sanitat pública catalana una obsessió  malaltissa que clama per la seva “desprivatització”. Hem viscut episodis tant curiosos com el de l'autoanomenada "marea" de Lleida que va plantejar un enigma que els politòlegs tindran molt difícil desxifrar: La suma de dos ens públics del territori (Institut  Català de la Salut i l'empresa pública Gestió de Serveis Sanitaris) i la Universitat pública de Lleida per crear un consorci que és una entitat de dret públic, suposa la privatització de la sanitat a les Terres de Ponent.
 
Hem assistit amb certa preocupació durant les darreres campanyes electorals a pronunciaments polítics a favor de la "nacionalització" de la sanitat pública catalana. Sortosament aquest discurs s'ha moderat i ha acceptat una diferenciació entre les entitats privades proveïdores de serveis diferenciant les d'iniciativa social non profit de les d'iniciativa mercantil amb afany de lucre. Aquest exercici de moderació ha derivat cap un nou discurs: la "desprivatització del SISCAT", que ja s'ha cobrat les dues primeres víctimes amb l'expulsió de la xarxa d'internament d'utilització pública de la Clínica del Vallès i de l'Hospital General de Catalunya  del Grup Quirón Salut.

No toca en aquest breu article fer una valoració sobre  l'oportunitat de la mesura ni sobre altres factors que hagin pogut influir en la presa de decisió de l'autoritat sanitària, però sí constatar que és conseqüència directa d'aquesta febre “desprivatitzadora” que s'ha apoderat de determinats moviments socials de l'entorn salut, d'algunes forces polítiques amb representació parlamentària i d'alguns mitjans de comunicació. És com si de cop i volta el problema principal de la sanitat catalana sigui la presència en la provisió de serveis de salut d'entitats de titularitat privada amb afany de lucre; per cert una presència absolutament minoritària en l'hospitalització d'aguts, l'atenció especialitzada i l'atenció primària.
 
No deixa de ser curiós que molts dels que ara plantegen la necessitat d'una reforma del sistema sanitari públic en un sentit, al meu parer, involucionista en base a demonitzar i fer fora tot allò que ensumi a privat i fer més gran l'ICS al que presenten com el paradigma de la "puresa de sang" pública, no fa pas massa anys eren els mateixos que quan l'ICS es va transformar en empresa pública donaven veus a tort i dret i és manifestaven perquè consideraven que aquesta transformació suposava la privatització de la sanitat pública. Quina mania amb repetir el mantra de la privatització quan no es tenen arguments.
 
Recordo que aleshores  des de la direcció corporativa de l'ICS vam haver de fer molta pedagogia  explicant que "una au que vola com un ànec, camina com un ànec, neda com un ànec i té cos d'ànec, és un ànec" (excepte, com molt sàviament em va fer notar un metge tortosí, a les Terres de l'Ebre que és un "pato"). És adir, que no es tractava  de cap privatització doncs el nou ICS seria una entitat de dret públic, finançada amb fons públics, per donar un servei públic als ciutadans i sotmesa a tota mena de controls i mecanismes de fiscalització públics: públic pels quatre cantons. La naturalesa pública de l'ICS no estava renyida amb l'objectiu de flexibilitzar la seva gestió eliminant rigideses i burocràcia, descentralitzar i desconcentrar la seva organització i cercar fórmules de governança que promoguessin l'autonomia de gestió dels seus centres, serveis i establiments i la participació democràtica dels professionals i dels usuaris.

Una bona mostra dels apriorismes ideològics en el debat públic-privat  a la sanitat el tenim en el recent informe publicat per l'Ajuntament de Barcelona sobre “la  mercantilització i privatització" de la sanitat a la ciutat comtal. Aquest debat sobre fórmules organitzacionals i titularitats de les mateixes és tant vell com estèril. El concepte d'allò que és públic en l'àmbit de la provisió de serveis sanitaris no pot quedar reduït a les organitzacions que es regeixen pel dret administratiu i nodreixen les seves plantilles de personal amb  funcionaris/estatutaris. Aquesta concepció  reduccionista identifica lo públic només amb allò que pertany a una administració pública des del punt de vista de la propietat i la governança. En la meva opinió un sistema de salut planificat per l'administració pública, finançat amb fons públics per prestar un servei públic als ciutadans no deixarà de ser un sistema públic encara que les seves prestacions es gestionin per entitats que no pertanyin al sector públic stricto sensu, entitats privades amb o sense afany de lucre.

El Tribunal Constitucional (TC) ha tingut ocasió de reflexionar sobre si les fórmules de gestió privades, sense distingir si les entitats privades gestores de les prestacions de salut tenien o no ànim lucratiu, vulneren l'article 41 de la Constitució espanyola com postulava un grup de senadors socialistes. (STC 30 d'abril de 2015). El TC en la seva sentència recorda que el caràcter públic del sistema no queda qüestionat per la existència en ell de fórmules de gestió o responsabilitat privades i que l'obertura a fórmules de gestió privades queda en tot cas condicionada a la preponderància dels elements definitoris del caràcter públic del sistema. Per al TC el que defineix el servei públic és en mans de qui queda la potestat de definir les prestacions de la cartera de serveis que són els poders públics, que a més a més actuen com a garants de la qualitat, l'atenció i els drets dels ciutadans, i el seu finançament amb fons públics. La conclusió de l'Alt Tribunal és que l'externalització de la gestió dels serveis públics sanitaris no posa en qüestió els trets estructurals del Sistema Nacional de Salut  ni desnaturalitza la seva essència pública i, per tant, no es vulneren  principis fonamentals en funció de que la prestació es realitzi mitjançant gestió indirecta en lloc de la  gestió directa. 

Enllaçat amb un article de Francesc José Maria, publicat a La Vanguardia


Cap comentari:

Publica un comentari