El projecte de Llei de Contractació de Serveis d’Atenció a les persones genera controvèrsia

Mentre que el detractors de la norma asseguren que la norma és com un cavall de Troya del que es poden derivar greus perjudicis per a la sanitat pública, els seus defensors diuen que es tracta d’una norma de caràcter exclusivament tècnic, que posa èmfasi en la qualitat de la prestació dels serveis públics adreçats a les persones perquè entre altres coses redueix el pes del preu a l’hora d’adjudicar un contracte entre el 30 i el 40% de la puntuació, i eleva el pes dels elements qualitatius de les ofertes fins el 60-70%. 

Tot plegat ha reobert el debat de la privatització dels serveis públics, en el que alguns estan introduint el factor por i la demagògia fàcil, deixant entreveure que caldrà pagar per accedir a determinats serveis, fet que és absolutament falç a més de ser èticament  reprovable. 

Val a dir que tot aquest enrenou es genera a partir d’una directiva europea que introdueix criteris de qualitat i responsabilitat social a l’hora d’adjudicar contractes de serveis a les persones, deixant en segon terme el preu o al titularitat de les entitats que resultin adjudicatàries d’aquests serveis. La Llei Aragonès vol doncs donar resposta a aquesta exigència de la Unió Europea i ho fa intentant respectar la literalitat de la directiva europea i l’esperit que se’n deriva.

La “llei Aragonès” incorpora algunes novetats interessants, i entre elles en el seu article 7, que posa com a actuacions de responsabilitat social que els licitadors hauran de complir per accedir a un contracte de serveis a les persones:

a) La millora en les condicions laborals respecte del conveni col·lectiu de referència, així com la implementació de mesures d’igualtat de gènere i no discriminació de les persones treballadores de l’empresa o entitat.

f) Les mesures que possibilitin que els treballadors, els usuaris o els associats formin part de les estructures de direcció o de la propietat i tinguin capacitat d’influència.

g) Les mesures sobre la reinversió total dels excedents a la finalitat de l’activitat econòmica, als mateixos serveis, als col·lectius atesos o a la comunitat. 

En concret la mesura g) de l’article 7 és una pràctica habitual recollida en els sistemes de contractació de països històricament progressistes com per exemple Suècia que, com en el cas de Catalunya, incorpora empreses de titularitat privada en el seu sistema sanitari públic. I es que no es pot caure novament en l’error de pensar que la sanitat pública és aquella en la que tots els dispositius sanitaris que la integren han de ser necessàriament de titularitat pública, i tots els seues treballadors han de ser per força funcionaris. No és això el que la gent valora, sinó que els ciutadans el que realment els preocupa és la qualitat dels serveis que reben, que aquests siguin gratuïts, que hi puguin accedir fàcilment i que els seus problemes de salut es resolguin satisfactòriament. La titularitat interessa només a aquells que no entenen que les administracions han de vetllar per una gestió eficient dels recursos que lamentablement són escassos i ho seran sempre. Per això utilitzar-los èticament és una obligació davant d’uns ciutadans que paguen els seus impostos. 

Sembla que estem tornant al segle passat amb debats que haurien d’estar ja superats per una societat madura, que sap que vol, i que té clar que hi ha coses molt sèries amb les que no és gens responsable jugar-hi. I la Sanitat és una d’aquestes coses. A Catalunya el sistema sanitari públic, la nostra xarxa d’hospitals i centres de primària, des de fa molts i molts anys, ha estat integrada per institucions de tota mena, de beneficència, religioses, mutuals, privades, que han donat resposta a les necessitats de salut de la població. No va ser fins a mitjans del segle passat quan a aquest sistema sanitari s’hi van incorporar centres de titularitat pública d’una seguretat social fins llavors inexistent. On eren llavors els que s’esquinçaven les vestidures criticant als centres de titularitat privada? Centrem si us plau el tema en allò que interessa als ciutadans i preocupem-nos tots de que els ciutadans rebin la millor sanitat possible, en les millors condicions possibles, i amb un cost assumible per la societat. 

Cal donar la benvinguda a una norma que quan estigui aprovada garantirà la qualitat dels serveis a les persones, que eliminarà de les prestacions a especuladors i proveïdors poc compromesos amb el sistema sanitari, i que fomentarà la transparència i el bon govern de les institucions. Per això, escrits com els que avui publica La Vanguardia, signats per Roser Fernández directora general de la Unió Catalana d’Hospitals, mereixen tot el reconeixement. És de lectura obligada.