dissabte, 13 de juliol del 2019

Les necessitats de les organitzacions sanitàries són les que estan al bell mig del sistema sanitari, no les persones


Barcelona, 9,30 del matí. Hospital terciari d’alta tecnologia de Barcelona; probablement el millor hospital de l’Estat espanyol i un dels millors d’Europa, que gaudeix d’una molt ben guanyada fama d’hospital que fa de l’excel·lència la seva raó de ser, amb uns professionals d’alta qualificació que aglutinen entre tots un talent tècnic i científic molt important. Diferents persones esperen pacientment en un hall habilitat com a sala d’espera a que se’ls permeti l’entrada a la sala d’espera pròpiament dita per a una extracció de sang.  


A aquella hora una trentena de persones estaven citades per una extracció de sang. Les citacions es fan cada quart d’hora i es citen unes 30 persones aproximadament. La cua per obtenir el codi que et dona accés a la sala d’espera on finalment et faran l’extracció, comença un quart d’hora abans; en aquest cas a les 9,15, una vegada han estat ateses les persones del quart d’hora anterior. Deu ser costum en aquest hospital que mentre esperes que et donin el codi s’organitzi entre la gent una mena de torns: “yo soy la primera...ud., va detrás de aquel señor...qui em dona la tanda?...yo la he visto entrar después de aquella de allí...de aquí no me mueve nadie, yo estava el primero...”. Comentaris que sens dubte es van anar repetint al quart d'hora següent, i al següent, i al següent...   

Tot això en un hall petit i a peu dret, atès que hi ha molts pocs seients, i on s’acumula molta gent no només del quart d’hora que et toca, sinó que en alguns cassos hi ha qui arriba amb molta antelació, fet que col·lapsa absolutament el reduït espai habilitat i on les persones amb mobilitat reduïda ho passen francament malament durant l’espera i a l’hora de situar-se en aquesta cua virtual que organitza la gent per el seu compte. Perquè es munta aquesta cua artificiosa i es citen 30 persones cada quart d’hora? Doncs molt probablement per que la sala d’espera del pis de baix on es fan les extraccions té una capacitat petita i per evitar aglomeracions han “inventat” aquest “modus operandi” que respon a les necessitats de les organitzacions i en cap cas a les de les persones. Han desplaçat les aglomeracions de gent del nivell -1 al nivell 0. Un exemple entre molts, de que la persona no està al centre del sistema, sinó que en aquest centre hi ha per damunt de tot les necessitats de les organitzacions. 

Aquest fet anecdòtic si es vol, em porta a una reflexió. Parlem i parlem de la sanitat en xarxa. És allò que el conseller Boi Ruiz explicava encertadament “Volem hospitals amb serveis, i no tant serveis en els hospitals”. Això ha donat peu a un seguit d’aliances estratègiques entre hospitals de Barcelona i el seu entorn metropolità amb hospitals allunyats, fet que els dificulta que puguin cobrir satisfactòriament les especialitats mèdiques d’un hospital comarcal bàsic. Mitjançant aquestes aliances amb altres hospitals han aconseguit apropar els serveis mèdics a la població gràcies als professionals que es desplacen a aquests hospitals més allunyats de l’Àrea Metropolitana.

Si això és així i funciona bé, si aquesta manera d’organitzar-se ha estat positiva per els ciutadans, per els centres implicats i per els professionals que hi participen, perquè no es pot fer un plantejament similar amb l’analítica? L’assistència primària cobreix sobradament tot el territori català. Si tots els laboratoris de la sanitat pública estiguessin adequadament homologats, i tots els hospitals poguessin confiar plenament amb els resultats de les anàlisis clíniques no caldria que la gent anés a aquests grans hospitals terciaris per fer-se analítiques convencionals atès que els resultats de les anàlisis fetes en altres centres haurien de ser perfectament creïbles en aquests grans hospitals públics de Barcelona. Però que succeeix en la realitat? Doncs que aquests grans hospitals no es creuen els resultats fets per segons quins laboratoris i prefereixen que el malalt vagi a aquell hospital a fer-se l’extracció. Això a més d’una despesa extra per el sistema sanitari públic implica també aquestes aglomeracions de gent a l’hora de fer-se una analítica.

Estaria bé que les extraccions per analítiques convencionals es poguessin fer en qualsevol centre homologat de Catalunya, pròxim al domicili del malalt, amb totes les garanties de qualitat que cal exigir a aquests laboratoris, i que els resultats d’aquestes analítiques estiguessin a la xarxa a disposició de l’hospital que les hagués demanat i que els grans hospitals terciaris es limitessin a fer les analítiques convencionals dels malalts que tenen ingressats, dels que hi arriben per urgències, i aquelles analítiques més complexes que necessiten una estructura tècnica més sofisticada  a l’hora de establir les diferents tècniques. Estalviaríem diners i temps, i cues innecessàries en aquest hospital al que feia referència al començament del post. 

Tenim una sanitat molt bona, amb uns resultats en salut excel·lents; els professionals mèdics i d’infermeria estan molt ben formats i el talent abunda  en els nostres hospitals. Les condicions per assolir l’excel·lència hi són. Però per assolir l’EXCEL·LÈNCIA cal parar compte també en fer que les necessitats de les persones estiguin efectivament al centre del sistema; avui per avui, al centre del sistema sanitari encara hi tenim instal·lades les necessitats de les organitzacions. Diguin el que diguin els polítics. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada