La despesa sanitària per càpita a Catalunya continua estant per sota de la mitjana espanyola i és la segona per la cua a l’Estat espanyol. Això només és el reflex d’un sistema de finançament de les comunitats autònomes absolutament injust i fora de tota lògica.
La revisió del sistema de finançament de les comunitats autònomes es retarda una vegada i un altre, malgrat els mandats del Congrés dels Diputats reclamant la seva revisió.
En el gràfic adjunt, s’observa com la quantitat destinada a costejar els serveis sanitaris d’un català (1173€) és un 32,2% inferior a la que es destina per un ciutadà del País Basc (1731€), fet que no té una justificació mínimament lògica, com tampoc la té que un ciutadà extremeny rebi per atendre les seves necessitats en salut un 27,3% més que un ciutadà català. Si ho comparem amb la mitjana estatal el finançament per càpita d’un ciutadà de Catalunya està un 11,6% per sota de la quantitat que es destina a un ciutadà espanyol, sigui de la comunitat que sigui. Certament les iniquitats del sistema de finançament de les autonomies són una evidència que hauria d’avergonyir als responsables d’haver estructurat un sistema tan injust com aquest. Davant d’aquesta injustícia no val la pena recordar que Catalunya és la tercera comunitat que més aporta a les arques estatals; no serveix per a res fer-ho. A l’Estat espanyol humiliar als catalans en tot allò que puguin, s’ha convertit en un esport nacional.
D’aquestes xifres cal tenir en compte que hi ha tres comunitats que tenen els pressupostos sanitaris del 2019 prorrogats d’exercicis anteriors. És el cas de La Rioja, Andalusia, Aragó, Castella i Lleó, Castella La Mancha i Catalunya. En el cas de Madrid, cal tenir en consideració que la xifra està per sota de la realitat, atès que alguns hospitals i centres de recerca estan fora del finançament autonòmic, com és el cas de l’Institut Carlos III, entre d’altres, que reben un finançament directe dels pressupostos generals de l’Estat.
Però no totes les culpes són a Madrid. Què fan els polítics catalans per pal·liar aquesta situació i aconseguir que el finançament per càpita de la sanitat catalana estigui com a mínim a nivell de la mitjana estatal? Doncs en la pràctica la resposta és que no fan res. No només en aquesta legislatura, sinó en moltes legislatures anteriors. Des que el llavors conseller d’economia Antoni Castells, es va presentar a Catalunya dient que el govern Montilla havia aconseguit el millor finançament de la història, ningú més ha reclamat amb prou insistència un canvi en el model de finançament que corregeixi aquestes iniquitats. Cal suposar que el Sr. Castells deu estar molt avergonyit de dir el que va dir, perquè els sistema de finançament aconseguit per el govern Montilla ha estat un dels més desastrosos per la sanitat catalana, i avui encara n’estem pagant les conseqüències.
“De aquellos polvos vinieron estos lodos”, tot i que aquell sistema maligne pactat per l’últim govern tripartit que hi ha hagut a Catalunya hauria d’haver estat revisat, però tant els governs del PP com els del PSOE s’hi han negat sabedors com són, que qualsevol reforma milloraria indefectiblement el finançament de Catalunya en detriment d’aquestes comunitats autònomes finançades per sobre de les seves necessitats, i això els partits polítics d’àmbit estatal ho pagarien car davant dels seus electors.
Dit això, i tornant al nostre dia a dia, la pregunta és quantes vegades el vicepresident del govern català i conseller d’Economia, ha viatjat a Madrid acompanyat de la consellera de Salut, per reclamar una millora del finançament de la sanitat catalana? Quin interès han mostrat davant del govern espanyol per situar el finançament dels ciutadans de Catalunya a nivell de la mitjana estatal com a mínim, pel que fa a la sanitat? Doncs la resposta és evident: ni hi han anat ni se’ls espera. Això si, a Madrid no hi ha anat, però en ocasions passegen junts per dispositius del sistema sanitari català, on deixen ben clar que no tenen respostes per la millora del finançament de la sanitat catalana. Han anat a Bellvitge, i han anat al SEM entre altres llocs, i a Bellvitge van tenir la gosadia d’endarrerir un any l’acabament de l’equipament de l’edifici tecno-quirúrgic. Per cert, quants centres sanitaris han visitat junts la consellera Vergés i el president de la Generalitat Quim Torra? Quina lectura cal fer d’això?
Però tranquils; cada vegada que tenen ocasió ens recorden que la sanitat pública catalana està insuficientment finançada... sembla que a banda de ser veritat, els serveixi d’excusa per justificar les moltes mancances del sistema sanitari que ells són incapaços de solucionar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada