Final de legislatura: un balanç pobre del departament de Salut

S’ha acabat la legislatura. Una legislatura que no ha arribat als tres anys a conseqüència de la repressió brutal que el govern espanyol exerceix sobre Catalunya. Tres presidents de la Generalitat perseguits per la “justícia” i tot un govern a la presó o al exili, en un país en el que la corrupció afecta a les més altes instàncies de l’Estat. Un Estat que protegeix al monarca emèrit fugit, pagant les despeses que el seu exili daurat origina a les arques públiques. Tot un desori per un país en el que alguns polítics tenen la barra de presumir de “democràcia plena”.

És dins d’aquest marc en el que hem de situar l’actuació del departament de Salut de la Generalitat. Què ha donat de si la legislatura pel que fa a la millora del nostre sistema sanitari públic?

 

Aquesta última legislatura i pel que fa al sector sanitari, destaquen tres elements per sobre de la resta. D’una banda la gran quantitat de vagues que s’han convocat en el sector, fonamentalment en l’àmbit de l’atenció primària de salut. De l’altre, i de forma preeminent, la crisi sanitària de la Covid-19 que des del primer moment no ha estat ben  enfocada per Salut Pública i en la que s’han produït excessives interferències sobre tot des de la vicepresidència del propi govern de la Generalitat. I finalment destacar l’absència de iniciatives legislatives, per millorar aspectes del sistema sanitari que ho requereixen.

La gran quantitat de vagues d’aquesta legislatura té els seus fonaments en els abusos comesos sobre els professionals sanitaris. L’escassesa en la dotació de plantilles, l’elevada pressió assistencial que els professionals han hagut de suportar, la baixa retribució i les condicions de treball inadequades són elements claus que no han estat ben abordats des de l’autoritat sanitària. Per entendre el perquè d’aquesta situació només cal tenir present que el pressupost de la sanitat per al 2020 era inferior al pressupost del 2010. Amb això sol, està tot dit.

 

Sobre el nefast abordatge de la pandèmia tampoc cal discutir massa: les mancances d’EPI que obligaven als professionals a treballar desprotegits davant del virus, les dificultats dels primers mesos per accedir als tests diagnòstics, les presses per canviar de fase durant la des-escalada de la primera fase de la pandèmia, les discussions dins del propi govern sobre la duresa de les restriccions que calia imposar i que els consellers d’ERC intentaven minimitzar, la mala planificació de les prioritats de l’atenció primària, o el fracàs rotund en el rastreig dels contactes estrets de les persones contagiades, són només uns quants exemples del malament que s’han fet les coses de de l‘administració pública.

 

El tercer element a destacar d’aquesta legislatura és l’absència d’iniciatives legislatives per millorar la prestació dels serveis sanitaris públics. Però no només absència de noves accions, es que ni tan sols s’ha avançat en el consolidació d’iniciatives de la legislatura anterior. L’ENAPISC ha quedat allà, orbitant per el despatxos del Pavelló Ave Maria, sense que ningú hagi estat capaç d’introduir millores ni tan sols aplicar algunes de les mesures que el Pla preveu. Però no és només l’ENAPISC qui s’ha vist afectat per aquesta paràlisi d’idees i actuacions; el PLANUC que havia de servir per millorar l’atenció d’Urgències a Catalunya, des que la Dra. Cristina Nadal va deixar el CatSalut, ha passat a millor vida i ningú n’ha sentit a parlar més. Un departament de Salut pobre en idees i per tant pobre en realitzacions, que no ha significat cap avanç per a la sanitat catalana, i que al meu entendre ha comés dues errades importants que expliquen aquesta paràlisi cerebral.

 

La primera que ja es va manifestar des del primer dia de la legislatura, ha estat omplir el departament de Salut amb persones seleccionades amb un únic criteri, el disposar d’un carnet d’afiliat a ERC, independentment de l’experiència professional i de la seva qualificació tècnica. Exemples n’hi ha molts però només en citaré un. El de la secretària general que va haver de ser cessada per incompetent.

La segona, la supeditació del departament de Salut a les exigències de tota mena del departament d’Economia. De fet, el conseller d’Economia és qui ha actuat de facto com a autèntic conseller de Salut, relegant a la consellera Vergés a un segon terme. El Sr. Pere Aragonès ha fet i desfet a Salut, sense entendre un borrall del que feia i desfeia. Ha desoït els consells dels experts sanitaris i ha actuat exclusivament des d’una òptica partidista i economicista quan no sectària.

 

Per tot plegat no és gens inexacte titllar aquesta legislatura com una de les més pobres pel que fa al desenvolupament de la sanitat catalana. Fins i tot ha fet bona l’etapa del conseller Rius. Segur que la pandèmia és en bona part culpable d’aquesta realitat, però no és la única causa...