Un DAFO per la sanitat catalana

 

L’exconseller de Salut Boi Ruiz, ha donat a conèixer a la revista “Món Empresarial” un anàlisi DAFO per al sistema nacional de salut espanyol, què té tota la validesa si l’apliquem al sistema nacional de salut català. Val la pena tenir-ho en consideració si volem superar mancances que s’arrastren des de fa molt temps i que s’han vist agreujades per factors com la crisi econòmica, la crisi del propi model sanitari, la pandèmia que estem patint, o la incapacitat dels polítics per arribar a consens que siguin efectius per al sistema.

Com és sabut, l’anàlisi DAFO és un element útil per a la planificació estratègica que estudia la situació interna d’una organització posant blanc sobre negre les seves debilitats i les seves fortaleses, i la seva situació externa intentant determinar les amenaces i les oportunitats. 

Seria bo que els nostre polítics en prenguin bona nota i en lloc de continuar sent una part del problema, facin un esforç per formar part de les solucions que necessita el nostre sistema de salut.       

Val a dir que de tot el DAFO presentat per l’exconseller Boi Ruiz, el resum següent només inclou aquells aspectes que tenen una aplicació directa a Catalunya.

El Dr. Boi Ruiz assenyala com a Debilitats del sistema nacional de Salut, les següents:

-Confusió en general sobre finançament, gestió i valors que sustenten el sistema de salut.

-Insuficiència financera crònica

-Recursos humans insuficients i mal retribuïts

-Un model assistencial poc solvent, atesa la divisió de l’atenció en primària i especialitzada, que dificulta una resposta integral i integrada a les malalties cròniques.

-Col·laboració públic-privat insuficient, degut a la naturalesa ideològica d’alguns, que comporta un valor col·lectiu aportat per sota del que es podria obtenir sense les barreres ideològiques.

 

Com a Fortaleses, el Dr. Ruiz esmenta les següents:

-Cobertura universal i una àmplia cartera de serveis i prestacions

-Cost baix amb un resultats en salut que estan per sobre de la mitjana de resultats de països que inverteixen en salut un % del PIB superior al nostre.

-Alt nivell competencial i de compromís dels recursos humans     

-En patologies d’alta complexitat estem en les primeres posicions

-Satisfacció dels usuaris

 

Com a Amenaces, Boi Ruiz indica les següents:

-La caiguda del PIB post pandèmia accentuarà la insuficiència econòmica del sistema de salut

-Un nou patró de la demanda, atesa la cronificació de moltes malalties, amb més comorbiditat i per tant requerint més necessitats sanitàries.

-L’atenció als malalts greus Covid-19, ha comportat desatenció a altres patologies que caldrà atendre ben aviat per evitar la seva evolució negativa

-Manca de capacitat financera per poder incorporar la innovació tecnològica també en l’àmbit del medicament.

-La societat de la informació converteix al ciutadà en pacient actiu davant la malaltia

-Incapacitat dels polítics a l’hora d’acordar un pacte per a la sanitat, malgrat els diferents informes d’experts que s’han fet al llarg del temps

Priorització de pes de la sanitat en la despesa pública: si el % del PIB destinat a Salut està per sota de la mitjana europea, vol dir que altres despeses públiques estan per sobre d’aquesta mitjana.

Finalment, les Oportunitats que el Dr. Boi Ruiz destaca són: 

-La crisi sanitària ha posat en evidència les mancances del sistema, i això ens hauria de portar a repensar tot el sistema de salut

-La crisi econòmica derivada de la crisi sanitària implicarà prendre decisions amb criteris de cost-oportunitat, i això pot ser positiu per al sistema de salut atès el reconeixement social que aquest ha rebut de la societat

-Cal un pacte polític sobre el que cal fer per garantir la viabilitat del sistema públic de salut

-Les reformes que proposen els experts poden veure’s afavorides per les condicions que demani la Unió Europea 

 

Fins aquí la visió de l’exconseller Boi Ruiz. Si calgués un comentari molt breu de tot plegat, ho centraria en dues qüestions fonamentals:

-Consens polític  

-Major priorització de les despeses en salut front a altres despeses públiques, i per tant millor finançament del sistema.

 

I a Catalunya, malauradament, no tenim ni una cosa ni l’altre.