En defensa del sistema sanitari públic català

Alguns partits polítics, sindicats i altres organitzacions, utilitzen la demagògia per anar contra un sistema sanitari públic que és, atenent als seus resultats i els diners que costa, un dels millors d’Europa.

La única alternativa que els detractors del sistema ofereixen és la “nacionalització” del sistema sanitari públic de Catalunya, amb totes les ineficiències que se’n deriven

Des de fa ja uns anys, els atacs demagògics contra la privatització de la sanitat pública catalana sovintegen en els mitjans de comunicació. Són atacs procedents en general de partits i altres organitzacions de l’esquerra ideològica basats generalment en el desconeixement del sistema sanitari català. Dic des del desconeixement per que no vull pensar que hi hagi mala intenció quan es fan aquestes acusacions. No s’entén que la Xarxa Hospitalària Pública catalana està constituïda per centres alguns de titularitat pública i altres de titularitat privada. No s’entén que entre aquest centres hi pugui haver derivacions de malalts, i quan un malalt de Bellvitge s’opera al Sagrat Cor, apareix la demagògia de l’acusació de privatització i d’afavorir “amiguets” quan de fet el que es fa és millorar l’eficiència dels sistema sanitari català fent que malalts que esperen per operar-se a Bellvitge o al Clínic, es puguin operar amb menys temps d’espera en un altre centre, sent tots ells de la Xarxa Hospitalària Pública, i sense que aquesta derivació li costi al malalt ni un cèntim.

Alguns es pregunten com és que aquestes derivacions només tenen una sola direcció, des  d’un hospital de titularitat pública a un altre de titularitat privada, i la raó és obvia: per que els hospitals de titularitat privada de la xarxa pública són molt més eficients que els hospitals de titularitat pública. La gestió en els centres de la xarxa pública de titularitat privada és molt més àgil i tenen moltes menys inèrcies que els hospitals de titularitat pública.

El segon gran argument de la demagògia que s’utilitza contra el sistema sanitari públic català, és el de la corrupció. En aquest àmbit, la Xarxa Hospitalària Púbica de Catalunya ha estat sotmesa a acusacions permanents de corrupció, i en especial els seus consorcis. Be, després de les moltes denúncies que hi ha hagut, cap dels cassos de presumpta corrupció denunciats en diferents consorcis ha estat acceptat pels jutges, de manera que avui en dia no hi ha cap directiu de cap consorci sanitari que hagi estat condemnat ni a una pena mínima; cap.

És cert que encara queden sentencies pendents del cas INNOVA de Reus, que “casualment” és una empresa pública municipal de l’Ajuntament de Reus, i un cas a l’Hospital de Sant Pau de doble contractació d’una persona, però després de tantes denúncies de corrupció a la sanitat, hi ha dos cassos pendents que caldrà veure com es resolen. Quan hom veu el que ha passat amb els cursos de formació a Andalusia, o el que ha passat amb el cas Gürtel,  o en segons quins ajuntaments d’aquí i d’allà, no es pot més que preguntar-se quina és la intencionalitat d’aquests que acusen a la sanitat pública catalana de corrupció i com és que no es fan graduar urgentment, les ulleres.

Tanmateix el més preocupant és la recepta que alguns volen aplicar a un problema que en realitat no existeix, per que torno a insistir que la sanitat pública catalana ni és corrupta ni s’està privatitzant. Aquesta recepta va des de la integració d’empreses públiques i consorcis a l’ICS, proposada pel Sindicat Metges de Catalunya entre d’alters, fins a la “nacionalització” de tots els hospitals privats que avui formen part de la Xarxa Hospitalària Pública de Catalunya. Així com sona; n’hi ha que volen que es “requisin” els hospitals als seus legítims propietaris; n’hi ha que es conformen amb que en els consells d’administració d’aquests centres de titularitat privada que estan dins de la Xarxa Pública tinguin un president que sigui una mena de comissari polític, que intervingui totes les decisions de la direcció que no li agradin, etc. Hi ha propostes per tots els gustos, i fins i tot algunes d’elles han estat presentades a alguns partits polítics en el Parlament xe Catalunya. D’altres com la del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, l’han fet arribar directament al conseller de Salut.

 

El que està molt clar és que la sanitat no pot ser ni ara ni mai, un camp de batalla polític. Cal preservar la sanitat del combat demagògic dels polítics. I si partits i sindicats i altres organitzacions tantes ganes tenen de participar en la definició del model sanitari públic de Catalunya, que es posin d’acord d’una vegada i signin el Pacte Nacional de la Salut de Catalunya. La sanitat catalana, els seus professionals, i també els seus usuaris es mereixen un respecte i una consideració que avui se’ls està negant. I això és la major injustícia que s’està cometent en aquests moments amb el sistema sanitari català que s’aguanta per l’abnegació d’uns i la paciència d’uns altres. Srs., polítics deixin la sanitat pública catalana en pau; ja n’hi ha prou!  Srs., dels mitjans de comunicació, quan hagin d’informar de temes sanitaris, facin un esforç previ per entendre el que és i com està constituït el nostre sistema públic. I no inventin; no parlin de “manifestacions massives” quan de fet eren quatre gats. Un respecte si us plau!

www.rbaestudisiprojectes.cat