diumenge, 22 de març de 2015

En Sanitat (i en altres àmbits) anem cap a situacions de difícil governabilitat


La fragmentació política del proper Parlament de Catalunya, farà inviable el manteniment en el temps d’una política sanitària amb continuïtat.


El Pacte Nacional de la Salut era una eina que, ben gestionada, hauria pogut evitar el problemes que amb tota certesa vindran.


El que està passant aquestes últimes setmanes en el Parlament de Catalunya, constituït en l’actualitat per 7 partits polítics, i considerant que en la propera legislatura és possible que el nombre de partits presents a la cambra catalana s’incrementi amb 1 o 2 partits més, posa de manifest que no hi haurà manera de governar la sanitat a Catalunya.

Sempre s’ha dit que les majories absolutes no són bones per la democràcia, i coincideixo del tot amb aquesta opinió. De cara al futur caldrà aconseguir majories estables per poder governar entre dos o més partits, si es volen impulsar polítiques basades en el rigor i en el possibilisme i si es vol assegurar la sostenibilitat de la sanitat catalana. Pensar que vindran  més diners de Madrid, és no entendre com van les coses per la “Villa i Corte” i si som independents (tant de bo) tampoc lligarem els gossos amb llonganisses. Per tant s’albira un Parlament en el que caldrà travar pactes i acords estables que ajudin a consolidar models i polítiques.

En teoria, avui al Parlament hi ha una majoria “estable” que s’ha format a través d’un pacte de governabilitat o acord de legislatura, però tot i així, la situació es tan ambigua i l’acord tan feble que avui per avui és impossible assolir en el Parlament una majoria suficient per constituir el consorci de Lleida, però posar un exemple.  Imaginin doncs la dificultat que implicarà prendre qualsevol decisió que pretengui solucions innovadores.

És evident que la solidesa dels pactes passa per la voluntat dels partits que els signen, però és prou clar també, que el manteniment de la estabilitat del govern (allò que es diu pacte de governabilitat) passa també per uns polítics que siguin conscients del paper que juguen i del que significa signar aquesta mena de pactes. Quan els pactes depenen de diputats que fan de la contradicció la seva norma de conducta pot passar de tot. Ho dic per que una diputada, portaveu en matèria de sanitat d’un partit polític i treballadora en excedència d’un consorci sociosanitari i que per tant sap per experiència pròpia que un consorci no vol dir en cap cas privatitzar, i tot i així és capaç de votar en contra del consorci sociosanitari de Lleida, vol dir que no anem bé; que alguna cosa passa. La sanitat és una cosa molt estimada per la població, molt sensible pels ciutadans que no es pot tractar a la lleugera i requereix d’un rigor en les actuacions que han de ser conseqüents amb les idees però també amb els compromisos ètics. Quan la demagògia de la xiruca apareix en primer pla, desapareix el rigor intel·lectual i la serietat.  

El que està clar és que així no podem continuar. No hi hauran majories absolutes. Això tots ho tenim clar. Caldran doncs aliances sòlides que impedeixin que es tornin a repetir totes les contradiccions de la legislatura actual. I en el cas de la sanitat, caldrà a més, que els diferents partits tinguin portaveus en aquesta matèria que entenguin que és la sanitat, com està organitzada, i que sàpiguen valorar allò que és possible i allò que no ho és. És evident que la sanitat ha de ser defensada d’acord a la sensibilitat dels diferents partits, però també és evident que quan coincideixen els interessos de les CUP o d’ICV amb el dels del PP o Ciutadans, vol dir que hi ha alguna cosa que no va.  I això no pot passar. I aquest és el rigor que hem d’exigir dels nostres polítics, que no són al Parlament per tombar iniciatives del govern sinó per recolzar els interessos dels ciutadans.

De fet, el Pacte Nacional de la Salut pretenia ser un instrument per, malgrat les diferències legítimes entre els partits polítics, poder preservar alguns elements bàsics dels model de sanitat pública de Catalunya de manera que el combat polític sortís fora dels centres sanitaris; però malauradament el Pacte ha anat pel camí del pedregar. Quines són les raons que han fet fracassar el pacte? Segur que en són moltes i variades. Jo en senyalaré unes quantes. La primera és que conceptualment amb tanta heterogeneïtat com la que hi havia en la composició del grup de treball, era del tot impossible assolir un acord ni tan sols de mínims. I com més ampli i més contingut tingués el text a consensuar, menys probabilitats d’acord hi havien.  Un altre raó d’un fracàs anunciat era l’integrar en el pacte a forces que d’entrada estava clar que mai podien acceptar signar-lo. Si els sindicats signaven el pacte, automàticament es quedaven sense possibilitat de desenvolupar una bona part de la seva acció sindical de cada dia. Per tant, se sabia des del primer moment que acabarien sortint de l’acord. I per no allarga-me més senyalaré una tercera raó: la manca de compromís de la majoria de signants del pacte. Que va fer el col·legi de metges per defensar-lo? I el d’infermeria? I les entitats patronals, quina defensa en van fer?. Sense assumir compromís els pactes són paper mullat.

Per això reclamo que es revisi de nou el document de bases, i que tots els que finalment l’acabin signant (hi hauria d’haver alguns professionals a títol individual), es presentin al Parlament a demanar que allò és el que volen que la sanitat pública catalana esdevingui, de manera que de cara a una propera legislatura, de molt difícil governabilitat, el sistema sanitari públic català no pateixi les sotragades a que en l’actualitat està sotmès.

Així no es pot continuar.



     

1 comentari:

  1. Tota la demagògia al voltant de la suposada privatització de la sanitat, persegueix transformar el sistema en un “macroICS” ineficient i insostenible. I això és fruit de la mediocritat. De vegades penso que als promotors d’aquest concepte tronat del que és públic, els finança la sanitat privada. Si mai arribessin a aconseguir el despropòsit que promouen, tornaríem unes quantes dècades enrera amb un sistema a dues velocitats: el “macroICS” pels pobres i el privat per les classes mitjanes, des de les més baixes que fent un esforç poguessin contractar una pòlissa de salut, fins els més rics. Sense oblidar que aquests que veuen privatitzacions per les cantonades, acabarien sent els protagonistes de la més gran intervenció del sector privat en la sanitat: la dels bancs que haurien de finançar un sistema públic en fallida

    ResponSuprimeix