Malgrat algunes situacions puntuals, Catalunya té un sistema sanitari públic de molt alta qualitat
Una televisió pública hauria de vetllar per assegurar la veracitat de les informacions que fa arribar als televidents.
Malauradament cada vegada és més freqüent veure com els debats sobre la
sanitat a Catalunya esdevenen més un reality show, que no pas una discussió
seriosa al voltant de les idees i els raonaments. Faig aquesta afirmació basant-me en la primera part del programa de dijous passat .CAT de TV3, on la primera crítica cal fer-la a la
presentadora del programa, que forma part d’aquest grup de periodistes que es volen fer els durs i que
són com una mala fotocòpia 3D de Mònica Terribas i es basen en la mala educació per mostrar una certa dosi
d’agressivitat amb les persones convidades al programa. Aquesta mala educació
es va manifestar en moltes ocasions en el decurs d’aquest programa, tallant les
respostes dels seus interlocutors sense que aquests poguessin acabar d’exposar els seus raonaments. Encara no
havien acabat de respondre, quan ella intervenia per formular una nova pregunta a vegades sense relació de
continuïtat amb el tema que s’estava comentant, i en ocasions per opinar ella
mateixa interrompent els raonaments de la persona que estava parlant.
A banda d’això, i d’aquí la denominació de “reality”, a la primera part del programa abans no s'encetés l'autèntic debat, es va donar la paraula a persones de la vida real, que
només feien que exposar les seves crítiques, mancades de la més mínima
coherència, i plenes d’arguments inversemblants, sense cap mena de rigor ni base argumental mínimament raonable. És evident que tothom és lliure d’expressar el que
pensa, o el que vol dir encara que no ho pensi, però els programes seriosos
haurien de vetllar per que les opinions que s’expressin en el seu sí siguin opinions serioses, argumentades, que tinguin sentit, sòlides, i sobre
tot que no es pretengui enganyar i manipular als televidents. I dijous això no
va ser així.
No els castigaré amb el tema ja molt recorregut sobre les llistes
d’espera i l'existència de cassos en els que malauradament hi han hagut
retards imperdonables en algunes intervencions de les quals evidentment el
programa en qüestió se’n va fer ressò. Se n'ha parlat prou, i el Departament de
Salut ha fet un doble esforç en aquest tema, al situar les llistes d’espera
pràcticament al mateix nivell que al 2010, que va ser l’any en el que la
sanitat catalana va gaudir del pressupost més elevat de la seva història i al
garantir que de cara al 2015, en el pitjor dels cassos cap malalt que s’hagi
d’operar superi l’any d’espera. Està clar, com diu el conseller de Salut Boi
Ruiz, que els sistemes sanitaris públics d’èxit europeus presenten una llista
d’espera estructural que ha existit sempre, i continuarà existint a tots els
països Catalunya inclosa. El que cal és que les intervencions prioritàries es
facin amb la rapidesa que els professionals decideixin, i aquelles que no
siguin prioritàries, hi hagi un temps màxim (12 mesos) per ser resoltes. És evident que un sistema se salut que fa més de 80 milions d'actes sanitaris a l'any, per força ha de comportar certes disfuncions. El que no val és generalitzar aquestes situacions incorrectes que són merament puntuals, per desvirtuar la imatge d'un sistema sanitari d'èxit i de molt alta qualitat com és el sistema sanitari públic català.
El que em va semblar molt desafortunat va ser tot el relacionat amb la
penosa “marea blanca” de Lleida, de la que semblava que la periodista en
qüestió n’era una fervent activista. Va
arribar a valorar com a molt important
una manifestació a la que van assistir un miler de ciutadans , incloent a tots els sindicalistes principalment de Barcelona, que s’hi van desplaçar en autocar, segons diuen la
majoria de mitjans consultats. Per valorar que
vol dir a Lleida 1000 persones, cal tenir en consideració que la capital del Segrià tenia en el cens del
2014 una mica més de 139.000 habitants, sent la sisena població de Catalunya
pel que fa al nombre d’habitants, i la seva comarca (El Segrià) tenia en el
mateix any 209.768 habitants. Per tant van assistir a la “gran” manifestació un
0,72% dels habitants de Lleida, i un 0,48% dels habitants de la comarca. Una
mica més de rigor informatiu seria sens dubte d’agrair.
Continuant amb aquest tema, la presentadora del programa va donar pas a dos
dels líders d’aquest moviment populista lleidatà, que al ser preguntats per les
raons per les quals s’oposaven al Consorci van dir, textualment: “El consorci actuarà regit
pels principis de rendibilitat, economia, productivitat, aplicant tècniques de
gestió empresarial” I això a qui ho denunciava li va
semblar que era una raó suficient per oposar-se al consorci, perquè segons ell,
un dret social no s’ha de regir per aquests principis. La veritat és que no ho
vull ni comentar. Jo crec que aquelles persones que tenen tres dits de front,
saben que qualsevol organització, encara que sigui una ONG, s’ha de regir per
aquests principis si no vol tancar l’endemà mateix. Per cert, l’ICS que és el
gran paradigma d’aquests esvalotadors
socials, actua també sota aquests mateixos principis per assegurar la seva sostenibilitat
econòmica.
La companya d’aquest personatge va dir, que s’oposen al consorci perquè
“no és un consorci públic real”,
ignorant que el consorci de Lleida serà una entitat pública, constituïda
exclusivament per entitats públiques. La guinda la va posar la frase “el 95% de la corrupció (se suposa que a la sanitat) prové dels
consorcis existents”. Jo em pregunto qui els ha enredat, o a qui volen
enredar, perquè es que no hi ha ni un sol consorci sanitari a Catalunya amb
problemes en els jutjats ni cap directiu de consorcis encausat. Això és
senzillament un insult a la intel·ligència dels catalans. Una mentida com una
catedral, vaja.
Afortunadament, la resposta del conseller Ruiz va ser molt contundent
en aquest tema, i va comptar amb l’opinió positiva de l’exconsellera de Salut,
Marina Geli, que també participava en el programa, i que va recolzar totalment
la figura del consorci lleidatà.
De veritat que aquests programes, fets amb tan poc rigor i tan poca
professionalitat, donant veu a persones que manifesten unes opinions que no
s’aguanten ni amb pinces, sobren. Els catalans necessitem rigor i
professionalitat també en els mitjans de comunicació i més si són públics, com
és el cas. La sanitat és una cosa molt sèria i molt delicada al mateix temps. Només pel respecte que mereixen els professionals que hi treballen, segons quines opinions i comentaris no només no serveixen per millorar l'estat de les coses, sinó que a més desinformen i desconcerten a la ciutadania.
(Continuarà…)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada