CatSalut: Una pujada de tarifes simbòlica, per a un sector en crisi

El CatSalut va anunciar en l’últim Consell de Direcció una pujada de tarifes del 0,63% que el Conseller Comin vol que es transfereixi íntegrament a un increment salarial de l’1% per aquest 2017. Ho compliran les patronals?

Els treballadors del sistema sanitari públic i les empreses del SISCAT continuen sent maltractats per l’Administració de la Generalitat, que no té en compte la situació real d’uns i altres i posa en risc la sostenibilitat del sistema.

L’any 20016, els treballadors de l’ICS, empreses públiques i consorcis (EPîC) varen rebre un 1% d’increment en les seves retribucions, fet que no es va poder produir a la resta de centres del SISCAT per que el CatSalut es va negar a aportar els diners necessaris per a fer-ho possible tot al·legant que aquesta quantitat ja estava integrada a les tarifes vigents en aquell moment derivat de l’increment de tarifes que hi havia hagut a l’any anterior (2015). Aquest any 2017, el CatSalut ha decidit que els treballadors del SISCAT pertanyents a empreses concertades puguin rebre aquest increment de l’1% com els seus companys de l’ICS i EPiC, i així ho varen comunicar en el sí del Consell de Direcció del CatSalut on el conseller Comin va posar tot l’èmfasi en remarcar que aquest any es pujaven les tarifes en un 0,63% però aquest increment era finalista atès que havia de servir per incrementar el sou dels treballadors un 1%.

Alguns membres del Consell varen argumentar que la situació d’obsolescència dels equipaments tecnològics requeria un esforç inversor important, demanant per tant que l’increment tarifari fos una mica superior al que el CatSalut proposava, però els representants del Servei Català de la Salut s’hi varen negar per que “no tenim més diners”. I és cert, el pressupost 2017 del CatSalut no contempla cap increment de tarifes, ni tan sols pel 0,63%, cosa que implicarà que aquest 0,63% es pagui contra el dèficit del pressupost 2017 del CatSalut.

I ja hi tornem a ser. Ara el dèficit del departament de Salut ja no vindrà donat bàsicament pel dèficit crònic de l’ICS sinó que a més s’hi afegirà el dèficit propi que generi el CatSalut, pagant accions no previstes en els pressupostos. No sé si aquesta és la millor manera de gestionar un pressupost públic, en uns moments en els que el deute públic de la Generalitat és tan important. Tampoc sabem si al CatSalut se li aplicarà la mateixa medicina que s’aplica al consorcis quan aquests fan dèficits i se’ls suspèn l’autonomia de gestió. Perdrà el CatSalut la seva capacitat de decidir? i l'ICS?. Tampoc es sap si els interventors miraran a un altre costat quan hagin d’autoritzar una despesa sense el seu suport pressupostari. En qualsevol cas aquesta és una mostra més de la frivolitat amb que treballa en general l’administració pública, generant uns dèficits que en la iniciativa privada en cap cas es produirien amb la mateix alegria. Per això és tant preocupant llegir que alguns sindicats i alguns partits polítics se sentirien còmodes amb un sistema sanitari públic de proveïdor únic a l’estil de l’ICS: els dèficits incontrolats estarien a l’ordre del dia.

             

Per entendre què significa en la pràctica una pujada de tarifes del 0,63%, cal fer un repàs de com els ha anat als treballadors de la sanitat pública i a les seves empreses durant aquesta llarga travessa pel desert de la crisi, que pel que es veu encara continua malgrat que alguns s’esforcen a afirmar el contrari, tot i que lamentablement els fets no els donen la raó per més discursos que es facin des del departament de Salut.

Comencem per veure que els ha passat als treballadors des de l’inici de la crisi:

Els treballadors de la sanitat concertada estan cobrant els sous de les taules salarials del conveni de l’any 2008, quan l’IPC en el període 2008-2016 s’ha incrementat un 10,4% segons IDESCAT. Per tant, s’ha registrat una pèrdua important del poder adquisitiu dels treballadors, situació que encara és més greu si hi afegim que en una gran majoria d’institucions concertades tampoc s’han pogut abonar ni les DPO ni la carrera professional.  

Veiem ara què els ha passat a les empreses concertades amb el CatSalut durant la crisi:

Any 2010: baixada de tarifes del 3,2% que es va transferir a baixada de salaris.

Any 2011: baixada de tarifes del 2% i reducció de la contractació entre un 6 i un 8%, fet que va implicar una reducció dels ingressos entre el 8 i el 10%

Any 2012: Congelació de tarifes i de la contractació

Any 2013: Reducció de tarifes del 4,6% i reducció de la contractació d’un 1%, per tant una reducció dels ingressos CatSalut del 5,6%

Any 2014: Congelació de tarifes i contractació

Any 2015: Increment de tarifes finalista, aplicable des de l’1 de maig d’un 3,6% per fer front al retorn de la paga extra als treballadors

Any 2016: congelació

Any 2017: increment de tarifes finalista del 0,63% per incrementar els sous del personal en un 1%.

Queda ben clar que en el cas de les empreses del sector, l’últim increment de tarifes no finalista, és per tant el de l’any 2009. En conseqüència, d’aquesta situació se’n dedueix una pèrdua d’ingressos del 14% pel cap baix, tenint en compte que els increments dels anys 2015 i 2017 eren finalistes així com la reducció de l’any 2010. Al costat d’aquesta important minva en el cantó dels ingressos, cal contraposar-hi els increments de costos produïts en aquest període, com per exemple l’increment de l’IPC, de l’IVA, o l’increment dels costos energètics, entre d’altres. Entre la pèrdua d’ingressos i l’increment dels costos estem parlant d’un impacte sobre el resultat d’explotació que es deu situar entre el 25 i el 30%. És sostenible aquesta situació? Es poden canviar els equipaments obsolets substituint-los per uns de nous, amb aquest entorn de l’economia de les institucions? Es poden assumir noves responsabilitats en la prestació de serveis? Si la mentalitat de l’administració sanitària no canvia i els recursos econòmics no creixen, és evident que passaran coses que després lamentarem .

Com era previsible, els sindicats no han tardat ni quinze segons a posar sobre la taula la revisió de les taules salarials del 2008. Ha estat CCOO qui ha introduït a l’ordre del dia de la propera comissió paritària del conveni aquesta qüestió però de ben segur que la resta de sindicats presents a la paritària s’hi afegiran. Tanmateix no és la comissió paritària qui hauria de tractar aquest tema, sinó que això correspon a la comissió negociadora del conveni. Per tant, en aquesta propera reunió de la paritària, és molt probable que la patronal no s’avingui a tractar la qüestió. Per altre banda, el punt 2 de la disposició addicional tercera del Conveni laboral vigent estableix que si durant la vigència del conveni es produeix una modificació de tarifes, en un termini de 15 dies les parts hauran de negociar la modificació de les taules salarials del 2008. Ara bé,  per que aquesta disposició tingui efectes cal que l’increment de tarifes sigui oficial i s’hagi publicat en el DOGC, fet que pel moment no s’ha produït. Per tant, es de suposar que les patronals esperaran a que el DOGC publiqui l’increment de tarifes per iniciar les negociacions, que podran durar un màxim de dos mesos. Si no hi ha acord, les parts s’hauran de sotmetre’s a una mediació de la Comissió de Convenis Col·lectius del Consell de Relacions Laborals.

Sigui com sigui, les parts s’hauran d’acabar reunint, i és possible que com a mesura de pressió per forçar acords hi pugui haver una certa agitació social en el sector. Val a dir però, que analitzant l’impacte de la crisi en les retribucions dels treballadors, aquesta pujada salarial és del tot necessària, molt insuficient però necessària. Però sent del tot justa la revisió salarial, cal dir que les empreses necessiten també amb la mateixa urgència una revisió dels seus ingressos procedents del CatSalut. Moltes organitzacions sanitàries del SISCAT estan al límit de les seves possibilitats de supervivència a nivell econòmic, i així, posant en risc la viabilitat de les empreses, no podem continuar. Si hi ha diners per a tantes coses, si el CatSalut està en condicions d’incorporar 5.000 nous treballadors a l’assistència primària, si es pot finançar una obra com el nou Campus Vall d’Hebron, segur que hi ha d’haver recursos per millorar significativament els salaris dels treballadors, i per assegurar l’equilibri pressupostari de les empreses del sector sanitari. A l’hora de les prioritats, salaris dels professionals i viabilitat econòmica de les empreses són prioritaris.