dissabte, 16 de març de 2013

I el deute de la Generalitat continua creixent...



Com deia l’alcalde Clos, "sense aturador"



Aquests dies s’ha fet públic que el deute de la Generalitat de Catalunya continua creixent tot i les retallades aplicades fonamentalment a les inversions públiques i a les estructures que donen contingut a l’anomenat “estat del benestar”.

Les preocupacions del conseller Mas Colell:
presentar un  pressupost, reduïr el dèficit,
pagar proveidors: la quadratura del cercle
Des de l’any 2007, el deute públic de l’Estat s’ha multiplicat per 2,3 mentre que el de  les comunitats autònomes pràcticament s’ha triplicat. És obvi doncs que  l’increment  del deute públic és més important a les comunitats que no pas a l’Estat. Circumstància del tot lògica si tenim en compte que les comunitats tenen transferides les competències en salut, ensenyament i dependència que són tres de les responsabilitats que generen més despesa, mentre que l’Estat com a competència “cara” manté només la de les inversions en infraestructures i la de l’exercit i forces de seguretat.  En el cas de Catalunya i País Basc cal afegir entre llurs competències la de la policia autonòmica: Mossos d’Esquadra i Ertzaintza que també comporten un nivell de despesa elevat.

Del deute total de les comunitats quasi un 27% correspon a Catalunya, que és la comunitat més endeutada. El deute català s’ha incrementat un 223% mentre que a la resta de comunitats l’increment ha estat d’un 196%. Tot això en el període 2007/2012.  El deute públic total català és de quasi 51.000 milions d’€.

Pel que fa al tant per cent del PIB, el deute català representa quasi el 26% del PIB de la comunitat. En aquesta classificació Catalunya està malauradament en tercer lloc només darrera del País Valencià que té el record absolut amb un deute que supera el 29% del PIB d’aquella comunitat i Castella la Manxa que té un deute del 27,8% del seu PIB. En un sol any (2011/2012) el deute públic de la Generalitat s’ha incrementat quasi un 21%.

Evidentment davant d’aquest panorama sorgeixen les preguntes: Com és que amb les retallades que ha suportat Catalunya continua creixent el deute? La resposta és clara: estem davant d’un doble efecte de baixada dels ingressos públics (menys recaptació via impostos, taxes, etc., dels previstos en el pressupost 2012, i un increment de les despeses superior al previst. La reducció dels ingressos és evident i és conseqüència del descens de l’activitat econòmica, mentre que l’increment de les despeses és multifactorial. D’una banda tenim els efectes de la Llei de la Dependència que es va aplicar a Catalunya sense cap pressupost per afrontar les despeses que comportava. Un altre decisió presa sense comptar amb el pressupost necessari és el desplegament dels mossos d’esquadra a tot el territori català. L’increment de la població (estrangera) que ha comportat més necessitat de serveis tant en l’àmbit de la Salut com en l’Ensenyament, el pagament dels interessos del deute, que al ser cada vegada més gran implica un % del PIB més elevat per poder-los pagar, els compromisos de pagament d’inversions fetes en el passat que per acords de Govern es paguen en moltes anualitats, etc. Per tant el balanç de tot plegat és un increment considerable del deute de la Generalitat.

El Sr. Rajoy va anunciar al Congrés dels Diputats que el dèficit
de les administracions públiques havia quedat per sota del
6,7% (després dels jocs de mans del ministre Montoro)
Ja se que “mal de muchos consuelo de tontos” però no es pot pas dir que a Madrid les coses vagin millor. Tot i els aplaudiments que la bancada del PP va dedicar al Sr. Rajoy quan aquest va anunciar en el Congrés dels Diputats que el dèficit espanyol del 2012 s’havia tancat en el 6,7%, el que sembla cert és que l’inefable ministre Montoro, una vegada més va treure a última hora un conill del seu barret atès que segons denuncien fonts dels tècnics del ministeri d’Hisenda, va traspassar part del dèficit del 2012 al 2013. Però la gravetat no és només aquesta irregularitat sinó que amb el vist i plau del govern espanyol, una part del deute privat (el de la banca), s’ha transformat en deute públic gràcies a les ajudes públiques a bancs privats denunciats en molts mitjans de comunicació i també  des d’aquest bloc. Concretament a l’any 2012 l’increment del dèficit de totes les administracions a nivell de l’Estat espanyol va ser de 14,8 punts, dels quals 2,9 corresponen als diners públics facilitats a la banca privada. És a dir, a Espanya s’està rescatant la banca amb els diners de tots els ciutadans, bé via impostos, bé via reducció de serveis. Algun dia els senyors del PP hauran de passar comptes per explicar quin ha estat el verdader motiu pel qual s’han salvat Bankia i altres institucions.

Diputació de Barcelona, Àrea Metropolitana, consells
comarcals de l'àmbit geogràfic de l'àrea metropolitana.
Tot això cal? La menjadora dels polítics l'hem de
pagar els ciutadans? Estem ben segurs d'això?
Però això ja està fet, i la pregunta ara és i què hem de fer a Catalunya amb aquest panorama?  El primer que cal dir és que Catalunya no està ja per més retallades. Si cal fer-les ha de ser en aquells àmbits que menys afectin a la ciutadania. Deu ser per això que el conseller Mas Colell està intentant allargar tant com pugui la presentació dels pressupostos 2013 fins saber quin serà el límit de dèficit que finalment el Sr. Montoro li deixarà pressupostar. Tot i així, si calen retallades, tal com ja he dit en alguna altre ocasió en aquest bloc, el marge de maniobra és molt limitat. L’estat del benestar està en una situació límit. Per tant els camps d’actuació només poden ser els relatius a la funció pública o a les seves pròpies estructures: Buidar de contingut les diputacions  atès que no es poden eliminar sense la col·laboració de l'Estat; reduir al mínim els consells comarcals en l’àmbit de la regió Metropolitana de Barcelona; que els consells comarcals donin serveis als diferents ajuntaments de la comarca amb l’objectiu que aquests redueixin la seva pròpia estructura; reduir el nombre de funcionaris i personal de les administracions avaluant si l’allau de contractacions de personal que es va produir en l’època dels tripartits  aporta algun valor afegit a la col·lectivitat o no, i finalment renegociar i aplaçar el deute de totes les inversions a termini dutes a terme pels dos governs  tripartits.

En qualsevol cas, Catalunya està (estem) en una situació límit. I això cal dir-ho. 


Cap comentari:

Publica un comentari