La demagògia fàcil equipara privatització amb corrupció
Els gestors sanitaris són un col·lectiu cada vegada més professionalitzat, que no disposa del cos legislatiu adient per fer la seva feina amb garanties
El recent debat al
Parlament sobre la sanitat pública catalana ha servit entre altres coses per
constatar que els que critiquen al sistema ho fan sobretot des de tres
arguments que val la pena analizar.
Un dels arguments més
utilitzats són les denúncies permanents de privatització del sistema sanitari
públic català que ara han matisat utilitzant subtilment la paraula “mercantilització”. Són acusacions fetes sense cap mena de rigor, basades en la
demagògia quan no en la mala fe o fins i tot la ignorància. Cada vegada que
s’han demanat exemples de privatització, els que fan bandera d’aquesta denúncia
han estat incapaços d’aportar cap exemple que justifiqui les desqualificacions
que ells fan al respecte. Per tan, és evident l’ús demagògic i intencionat que
es fa d’aquesta expressió. No hi ha privatització a la sanitat pública
catalana, i si algú creu el contrari que en presenti un sol exemple. En aquest
sentit, els partits populistes d’esquerres com ICV-EUiA, la CUP i últimament
Podemos, són els que amb l’ajut de moviments socials a l’estil de “dempeus per
la sanitat pública” i d’altres o de determinats moviments veïnals, han estès
per Catalunya aquesta visió tan allunyada de la realitat de la sanitat pública
catalana.
El segon argument
utilitzat és el relatiu a les retallades. És innegable que les retallades han
existit. El que passa és que tothom les denuncia (jo també ho he fet des
d’aquest blog), però ningú hem estat capaços de presentar alternatives, és a
dir propostes que partint de la realitat
econòmica del país, haguessin pogut aplicar-se en lloc de les retallades. No
vaig sentir en tot el debat una sola proposta en aquest sentit fet que deu
voler significar que no hi ha solucions alternatives. Quan l’Estat et dona els
recursos que et dona, i a més no et deixa superar el dèficit prefixat, no hi ha
més alternativa que intentar ajustar la despesa als diners de que disposes.
I el tercer argument
utilitzat és el de la corrupció, i aquí es barregen des d’algun acte contrari a
la llei que s’ha pogut produir en cassos mot aïllats fins a irregularitats
sobretot de caire administratiu que s’han produït en alguns centres de la xarxa
pública. El populisme demagògic,
i la utilització esbiaixada de la realitat, ha portat a fer confluir el
concepte de privatització amb el de corrupció, intentant establir una relació
causa-efecte entre la privatització del sistema sanitari i la corrupció dels directius de la sanitat i
més concretament dels gestors sanitaris. I paral·lelament amb això la realitat
s’ha mostrat clara, en el sentit que més enllà del cas d’INNOVA a Reus pendent
de resolucions judicials, i de l’Hospital de Sant Pau on es va produir una
contractació d’un directiu que presentava una incompatibilitat, no hi ha hagut
cap altre sentència condemnatòria. Veurem que passa a Reus, però no sembla que
de tots els cassos que s’han resolt per part de la Justícia es pugui dir que a
la sanitat pública catalana hi hagi corrupció.
Per sustentar aquesta
acusació, a banda dels cassos denunciats
en els jutjats la majoria dels quals han estat arxivats per manca de proves o
per manca de consistència de la denúncia, s’ha utilitzat com arma d’atac els
informes de la Sindicatura de Comptes, realitzats a molts centres de la xarxa
pública com ara els consorcis. En aquests informes es detecten errors de
procediment administratiu, sobretot en matèria de contractació, i aquests
errors de procediment han estat catalogats per part dels elements més radicals
de la vida política com a “corrupció”. Sobta que aquests errors es reprodueixin
mimèticament en tots els consorcis analitzats per la Sindicatura, però al
mateix temps, el fet que siguin reiteratius ens il·lustra sobre les possibles
causes.
Quan s’ha tingut alguna
responsabilitat de gestió en algun d’aquests centres hom s’adona de la verdadera raó per la qual
aquests errors s’han comés, que no és altre que la manca d’adequació de la
legislació a les necessitats de la realitat del dia a dia de la sanitat a Catalunya.
La sanitat pública catalana està sotmesa a una marc legislatiu que no té en compte les seves peculiaritats. És un
marc legislatiu construït per donar suport i seguretat legals a la realitat de
la sanitat espanyola, ben diferent a la realitat catalana. Mentre a Espanya la
sanitat pública està constituïda quasi exclusivament per centres de titularitat
pública, la majoria d’ells propietat de la Seguretat Social, a Catalunya els
centres que formen part de la xarxa pública a més dels propis de la seguretat
social, hi ha tots els centres de titularitat municipal o de fundacions o de
mútues que històricament han format part de l’assistència sanitària pública.
Tinguem en compte, que si tots aquests centres no formessin part de la xarxa
pública, aquesta només disposaria d’infraestructures sanitàries a Barcelona
capital, Hospitalet de Llobregat, Tarragona, Tortosa, Lleida i Girona. Ciutats
com Sabadell, Terrassa, Manresa, Vic,
Mataró i tantes d’altres, no disposarien de cap centre d’internament d’aguts
públic.
Per tant, si la realitat
de la sanitat pública catalana és diferent de la realitat espanyola, el marc
jurídic que la regula hauria d’estar adaptat a aquesta realitat i de fet ens
trobem justament en un pol totalment oposat. Tinc el convenciment que si la
sanitat pública catalana disposés d’un marc legal que li donés suport i garanties
jurídiques, fins i tot aquestes irregularitats administratives que denuncia al
Sindicatura de Comptes i que alguns interessadament assimilen a corrupció,
desapareixerien. És del tot injust posar en qüestió la professionalitat i la ètica d’un col·lectiu de gestors que fan el bo i millor per assegurar la màxima
eficiència en la utilització d’uns recursos sempre escassos, i amb una
legislació que en lloc d’ajudar-los en al seva tasca, els posa contínues traves
i dificultats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada