Aquests darrers dies l’HC Josep Maria Argimon ha dit repetidament que determinades concentracions de persones a l’espai públic no li havien agradat. Ho va dir per la celebració de revetlles i per determinats concerts multitudinaris i ho ha tornat a repetir ara, durant la celebració de la festa major de Gràcia. Aquests dies ha començat la festa major de Sants: tornarà a dir el mateix? O potser es decidirà a prendre mesures més dràstiques ?
En un acte què no s’acostuma a prodigar-se gaire en el món de la política el conseller Argimon va reconèixer públicament que haver autoritzat la celebració de revetlles i concerts a l’estiu va ser un error atès què la situació epidemiològica a Catalunya no ho aconsellava. El conseller va assegurar que les imatges que es varen publicar en alguns mitjans no li van agradar gens, amb joves sense mascareta, cantant, ballant i bevent sense respectar les distàncies de seguretat, assegurant que no s’havien fet bé les coses.
Ara, el conseller ha tingut l’oportunitat de veure les imatges de la festa major de Gràcia, què, com era de preveure, tampoc no li han agradat. Fins i tot ha anat més enllà dient que el que ha vist a Gràcia encara li ha agradat menys què les imatges què havia vist dels festivals d’estiu. En concret el conseller Argimon ha dit “molt probablement hi haurà contagis, hi havia moltes persones pel que es veu no vacunada, amb poca mascareta i gens de distància”. Cal agrair-li al conseller la seva sinceritat, però un cop fet l’agraïment cal anar més enllà demanant-li certs aclariments.
Com pot ser què després d’haver patit 5 onades de la pandèmia, després d’haver vist imatges de les revetlles i dels concerts del mes de Juliol, o d’haver contemplat la invasió ciutadana a les platges de Barcelona, i tants disbarats més, no s’hagin pres encara decisions efectives per minimitzar els efectes del virus? Es dirà amb raó què el TSJC no col·labora gens en la lluita contra la pandèmia i en els intents del govern català de reduir la mobilitat dels ciutadans, però qui autoritza festivals i festes majors no és el TSJC. Suposo que els ajuntaments i el govern de la Generalitat alguna cosa hi deuen tenir a veure, no?
És cert què el caràcter mediterrani és poc disciplinat i només amb advertiments és molt difícil que la gent faci cas als missatges del departament de Salut què insisteix a demanar als ciutadans responsabilitat atès que els tribunals de justícia no deixen anar més enllà. Per això el conseller Argimon demana a la ciutadania que s’evitin les aglomeracions i què es sigui mols curós a les nits atès que “la nit convida a determinades actituds i les mesures de protecció es relaxen”
De fet, estem patint els efectes de la dicotomia salut-economia. Portem any i mig intentant fer compatible la salut dels ciutadans amb l’activitat econòmica i aquesta és una equació què no té solució. L’activitat econòmica requereix mobilitat i aquesta mobilitat és precisament la que utilitza el virus per la seva propagació. Per tant, o una cosa, o l’altre. Intentar fer compatibles les dues alternatives ens ha portat a la cinquena onada, i alguns comencen a prevenir ja sobre la possibilitat de la sisena.
Per això costa entendre com s’autoritzen festivals i festes majors què a l’estiu, a Catalunya, cada poble té la seva. Atenent al caràcter mediterrani es fa molt difícil que el 100% dels ciutadans compleixin les mesures que “recomana” l’administració i què tothom actuï amb “responsabilitat”. És més, els governants saben que no serà així. Per tant només existeix una possibilitat de reduir contagis: la prohibició d’actes multitudinaris bé siguin concerts, festes majors, assistència de públic als partits de futbol, etc.
El problema rau en què si l’administració prohibeix aquests espectacles, el dany econòmic infringit als empresaris i treballadors dels sectors implicats, és elevat, i el govern català prefereix triar un camí menys perjudicial per els afers econòmics, permetent un cert nivell de mobilitat i en conseqüència, permetent indirectament què el virus s’expandeixi. I així onada rere onada... Davant l’evidència contrastada què salut i activitat economia, en una pandèmia com la què patim, són dos variables dependents i antagòniques, el govern té l’obligació d’establir prioritats. I aquestes, tractant-se de la salut de les persones, semblen molt clares.
Per cert, cal fer una reflexió col·lectiva sobre el paper de la justícia en la societat. Portem uns quants anys en els què els dèficits de la política han atorgat a la justícia un protagonisme què no li pertoca. Al món de les togues, li toca impartir justícia, de cap manera li correspon governar i últimament estan prenent decisions què no els corresponen.
Viure en un país què “judicialitza” el dia a dia dels ciutadans no és viure... Al César el què és del César, i a Salut el que és de Salut Pública... i agraïts als jutges si finalment, algun dia, ho tornen a entendre així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada