Una oferta “record” de formació especialitzada a Catalunya hauria de garantir que els nostres centres assistencials disposaran, d’aquí a uns anys, del nombre de professionals que es requereixen. Però serà realment així? El departament de Salut ha anunciat què Catalunya ha assolit un “rècord històric” oferint gairebé 1700 places per formar especialistes de la salut. D’entrada la xifra impacta en el lector i certament és una notícia positiva que la sanitat catalana es preocupi per donar resposta a les necessitats de professionals sanitaris i d’acord a la planificació d’aquestes futures necessitats vagi preparant als professionals que faran falta d’aquí a uns anys per poder satisfer les demandes de salut dels catalans. Però, n’hi ha prou incrementant les places per a formació d’especialistes? No hi ha altres factors què incideixen en la futura disponibilitat de professionals?
El nombre de places de formació especialitzada ha anat mica en mica incrementant-se a Catalunya, després d’uns anys en els que la crisi del 2010 va comportar un estancament en el nombre de places que s’oferien. Respecte a l’any passat, aquest 2021 l’oferta de places creix quasi un 4%. Aquesta oferta de places abasta diferents especialitats com medicina, infermeria, farmàcia, psicologia, biologia, o física i química. Aquests últims anys l’increment en el nombre de places respon a criteris de planificació atès què dels treballs efectuats per la direcció general de professionals, juntament amb el departament d’Universitats i Recerca, s’ha aconseguit una previsió de necessitats d’especialistes de la que abans no es disposava.
Tanmateix observant la realitat dels nostres dispositius assistencials, i la dificultat de moltes institucions a l’hora de poder contractar als professionals de diferents especialitats que els calen, es fàcil adonar-se que a banda de les xifres què una planificació de necessitats ben feta determina, hi ha altres factors sobre els que caldria intervenir.
El primer que cal posar sobre la taula és la capacitat de retenir talent dels centres sanitaris catalans. Els nostres hospitals acaben completant l’oferta docent que fan cada any, però lamentablement es dona massa sovint el cas què el professional, una vegada format, decideix exercir en un altre àmbit geogràfic diferent al de Catalunya. En ocasions la raó es deguda a la voluntat del professional de voler tornar al seu lloc d’origen una vegada ha completat la formació, però succeeix a vegades que el professional se’n va perquè rep ofertes de feina més interessants. En altres paraules, altres àmbits geogràfics els resulten més atractius independentment del seu lloc d’origen. Per tant, una primera conclusió és què a Catalunya no sabem retenir d’una manera eficaç el talent que formem en els nostres centres. Això resulta notablement punyent en el cas de la infermeria. Catalunya és la comunitat que més infermeres especialistes forma, però aquestes, majoritàriament, acaben marxant una vegada assolida la seva especialitat. Cal tenir en compte a més, què el fet de no saber retenir el talent què formem a Catalunya té un doble cost per la sanitat catalana: el derivat del procés de formació de l'especialista què es paga només contra el pressupost del departament de Salut sense cap aportació específica de l'Estat, i el derivat de perdre un talent format aquí què se'n va a exercir la professió a un àmbit geogràfic diferent.
Un segona qüestió que cal abordar fa referència al tipus de professionals que venen a formar-se a Catalunya, i en aquest sentit tampoc podem estar massa contents del nostre sistema se salut, atès què només és capaç de ser atractiu per als MIR què formen part del quart quartil de les notes què obtenen en els exàmens. Segons informacions d’experts en aquestes dades, Catalunya és la comunitat autònoma que adjudica més places al conjunt de MIR què han obtingut els últims números. Si el nostre sistema sanitari és excel·lent, com no ens cansem de repetir, perquè no és capaç d’atreure als estudiants més brillants amb notes més altes i només ens venen (en general, i llevat dels autòctons) estudiants amb notes situades entre el 75 i el 100% en una classificació de millor nota a pitjor nota? Perquè el sistema sanitari català no és prou atractiu per els estudiants què han tret les millors qualificacions?
Un altre aspecte què cal considerar és la distribució territorial dels MIR que arriben a Catalunya, atès què fonamentalment es concentren en l’àrea metropolitana de Barcelona quan caldria que es distribuïssin uniformement per tot el territori. Cal millorar les estructures docents, i homologar per a la docència a alguns hospitals allunyats de l’àrea metropolitana de Barcelona on també es pugui aprendre una bona pràctica assitencial.
Ser els primers en oferir places és, sens dubte, un bon punt de partida, però no garanteix què en el futur siguem capaços de disposar del nombre de professionals necessaris si abans no resolem aquests dos grans temes amb estructures docents suficientment atractives en primer lloc, i retenció d’aquest talent un cop l’hem format.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada