El Govern de Catalunya ha aprovat el Pla de Govern de la XIV legislatura en el què marca els objectius què vol assolir en els propers 5 anys. El Pla s’articula en 5 eixos, entre els que destaca el segon titulat: “Per un país de drets, d’igualtat d’oportunitats i de benestar”. En aquest eix el govern es proposa, entre d’altres objectius reforçar i ampliar l’estat del benestar en els àmbits de l’educació, la salut, les cures i la protecció social. Pel que fa a la salut de les persones, el Pla persegueix una sanitat pública que impulsi la cohesió social, redueixi les desigualtats i generi valor. En aquest sentit, el govern vol incrementar en 5.000 milions d’€ addicionals el pressupost de la sanitat pública, de manera gradual, en els propers cinc anys i destinar el 25% de tot el pressupost de Salut a l’atenció primària. També preveu que l’atenció a la salut mental vegi reforçat el seu pressupost amb 80 milions d’€ addicionals.
Aquest increment global de 5.000 milions d’€ permetria a la sanitat pública catalana equiparar-se amb països del nostre entorn i aquesta quantitat representa aproximadament el 50% del què actualment Catalunya destina cada any a la despesa sanitària pública.
Aquests 5.000 milions no són el resultat de fer volar coloms sinó que són fruït d’un treball molt seriós dut a terme per Guillem López-Casasnovas i Marc Casanova Roca, titulat “La malaltia de la sanitat: finançament i governança”. Si fos cert, si realment el govern complís allò que ha anunciat, jo també aplaudiria entusiasmat aquest anunci. Tanmateix tinc molt present a la memòria que els governs, malauradament, són molt més partidaris de fer grans anuncis que no pas de fer-los realitat. En aquest sentit recordo els 800.000 llocs de treball de Felipe González, la pluja de milions per Catalunya de Rajoy, o més recentment a Catalunya allò de doneu-me 68 diputats i proclamaré la independència. Posats en la tessitura què en aquesta ocasió el govern vulgui complir el seu compromís, es planteja un interrogant elemental: d’on han de sortir els diners per fer-ho possible? Veiem les diferents alternatives.
D’una millor gestió de tot el pressupost de la Generalitat deixant de fer coses que no aporten valor a la societat. Aquesta possibilitat cal descartar-la de manera immediata atès que els 5.000 milions representen gairebé el 14% de tot el pressupost de la Generalitat, i és del tot inviable què una millor gestió de tot el pressupost pugui aportar uns estalvis del 14% global. Voldria dir senzillament què alguns departaments del govern han malbaratat molts diners durant anys, quan la realitat no és aquesta.
Un altre alternativa podria ser una millora en el sistema de finançament estatal, però atès que els diners són els que són, millorar el finançament de Catalunya voldria dir empitjorar el d’altres comunitats fet què en bona lògica cap govern espanyol acceptaria. Ni en el supòsit d’una major recaptació d’impostos per part de l’Estat derivada d’una millora de l’economia, altres comunitats acceptarien de cap manera què Catalunya se’n veiés beneficiada amb un 50% addicional als ingressos actuals del departament de Salut.
Existeix la possibilitat d’incrementar els impostos autonòmics per arribar a aquesta xifra, però cal tenir en compte que en aquests moments Catalunya és la comunitat de l’Estat espanyol amb la càrrega impositiva més elevada. Algun govern de la Generalitat gosarà pujar els impostos als catalans per millorar el finançament de la sanitat catalana?. No ho veig factible, sincerament. Com tampoc veig factible avui en dia pensar en copagaments per us dels serveis de salut, per obtenir aquesta quantitat.
Finalment queda la via de l’endeutament. Tot i què el dèficit de la Generalitat ho pogués permetre, cosa què no està gens clara, seria just traspassar la millora del finançament de la sanitat a la Catalunya d’avui, a les generacions futures? Opino què no. Entenc que som els responsables d’haver creat aquest estat de coses els que hi hem de trobar remei, i no pretendre que les nostres mancances, la nostra incompetència, i els nostres dèficits de gestió els hagin d’acabar pagant generacions futures. L’endeutament, sinó s’explica molt clarament com es pagarà, no és una solució equitativa per les generacions que vindran.
Diners hi ha. Una vergonya, questions de prioritats
ResponElimina