Catalunya: un sistema sanitari descompensat

Segons la informació estadística corresponent a l’any 2019, publicada per el “Ministerio de Sanidad”, Catalunya ocupa els últims llocs pel que fa a l’assignació de recursos econòmics al seu sistema sanitari. El percentatge de la despesa sanitària pública sobre el PIB, els sous dels professionals, els diners assignats a l’assistència especialitzada o les aportacions a l’assistència primària, estan clarament per sota de la mitjana respecte al conjunt de les autonomies de l’Estat.

 

El conjunt de comunitats autònomes de l’Estat, varen dedicar a l’any 2019, un 5,6% del PIB a la seva despesa sanitària pública. Aquesta xifra a Catalunya va ser del 4,9% front al 7,6% que hi varen dedicar les regions de Murcia o Astúries. Pel que fa a la despesa per habitant, la mitjana estatal es va situar als 1.486€, mentre que a Catalunya va ser de 1.515€ lluny dels 1.873 del País Basc, dels 1763 d’Astúries o dels 1.694 de Navarra. Aquest últim concepte,  és dels pocs en els que Catalunya supera la mitjana estatal.   

 

Del total de la despesa sanitària d’aquell any, la part dedicada a remuneracions de personal va representar de mitjana un 45,8% a tot l’Estat. Aquesta xifra a Catalunya va significar el 36,6% front a altres autonomies com el País Basc on van arribar al 54,4% o l’Aragó amb un 52,9%. Navarra hi va destinar un 51,8% de la seva despesa sanitària. 

Pel que fa a la docència MIR, el conjunt d’autonomies hi varen dedicar el 3,7% de les seves despeses sanitaries. Destaca Madrid que hi va dedicar un 5,7%, València que hi ha dedicar un 4,4% o Andalusia amb un 4%. Catalunya tan sols hi va dedicar el 2,5% de la seva despesa sanitària. 

 

El departament de Salut de la Generalitat va gastar un 64,9% de la seva despesa als serveis especialitzats hospitalaris, per sota de Madrid, Astúries i Balears, mentre que els diners gastats en els serveis de l’atenció primària a Catalunya va ser tan sols el 13,3% del total de la despesa, molt per sota de comunitats com Andalusia, Extremadura, Castella i Lleó, o València entre d’altres. 

 

La despesa farmacèutica a Catalunya va ser de les més elevades de l’Estat i es va situar en els 1563 milions d’€ només superada per Andalusia que va arribar als 1.976 milions d’€.

 

D’aquestes xifres se’n deriven algunes conclusions: 

Si Catalunya destina a la sanitat pública un tant per cent més baix del PIB que moltes de les autonomies, això només té una lectura: el govern català té altres prioritats a les que destinar recursos, i aquestes prioritats passen pel davant de la sanitat pública. Incrementar el percentatge del PIB per finançar la sanitat pública és només qüestió de voluntat política, sabent això si, que destinar més diners a la salut dels ciutadans implicarà deixar-los de destinar a altres qüestions.

 

Deixant de banda a Astúries, que té una situació particular derivada del finançament addicional de les malalties originades per la industria de la mineria, queda molt clar que els règims econòmics de què gaudeixen El País Basc i Navarra, els permet destinar molts més diners per ciutadà què les comunitats subjectes al sistema de finançament autonòmic de règim comú com és el cas de Catalunya o Madrid, tot i què en el cas de Madrid, hi ha un finançament addicional derivat de la “capitalitat”. 

De les diferents dades de l’informe del “ministerio” en destaca d’una manera especial la relativa a la part del pressupost destinada a remuneracions del personal on Catalunya no està només per sota de la mitjan estatal sinó que està a la cua. Això vol dir què Catalunya té unes plantilles menys dotades que altres comunitats, quan per altre banda Catalunya suporta una pressió assistencial més elevada que moltes comunitats en les que el pes de les remuneracions del personal és més elevada. Alguna cosa caldrà revisar a casa nostra en aquesta qüestió, si realment volem continuar tenint un sistema sanitari del que ens puguem sentir orgullosos. A la llum d’aquestes dades, es pot afirmar que els bons resultats en salut de la sanitat pública catalana es deuen fonamentalment al treball generós dels seus professionals, què treballen sotmesos a una pressió assistencial força més elevada que l’existent en altres comunitats i a més amb un sou inferior. Certament aquesta situació és del tot insostenible i requereix solucions immediates.    

 

Encara vull assenyalar un altre dèficit important de la nostra sanitat pública en relació a les altres comunitats de l’Estat, i no és altre l’assignació pressupostària de l’assistència primària. Catalunya hi dedica només el 13,3% del seu pressupost. En aquest apartat destaca Madrid com la comunitat que menys hi destina però cal considerar tanmateix què Madrid té prestacions sanitàries hospitalàries i de primària, que pengen de ministeris diversos, exercit, o altres, i que per tant no consoliden en les xifres del “ministerio”.

 

Sigui com sigui, a casa nostra ens cal una revisió a fons que afecta bàsicament a l’assignació de recursos humans al sistema sanitari, a la retribució dels mateixos, i al pes què volem què tingui l’assistència primària dins del sistema sanitari català. Fins que aquests aspectes no siguin revisats d’acord i amb la participació del sector, no podrem dir que tenim un sistema sanitari d’excel·lència. Avui només tenim un del components d’aquesta desitjada excel·lència: els nostres professionals. 

Reflexió final: si Catalunya dedica a preservar la salut de cada ciutadà una quantitat que està per sobre de la mitjana estatal, però dedica a l’assistència primària una % del PIB inferior dels més baixos de l’Estat, a l’assistència especialitzada hi dedica també un % del PIB molt baix respecte a altres comunitats, i paga pitjor als professionals amb plantilles més escasses, amb què es gasta els diners exactament? Tota l’explicació es centra únicament en una despesa farmacèutica més elevada? O Potser tenim moltes ineficiències en el nostre sistema sanitari? Caldria estudiar-ho a fons...