diumenge, 18 d’abril de 2021

Més tensions econòmiques sobre un sistema sanitari que necessita un replantejament urgent del seu finançament.


Tothom reconeix que el sistema sanitari català està insuficientment finançat. Ho diuen els polítics, ho diuen els experts, ho repeteixen els professionals i insistim en el tema aquells que tenim coneixement, encara que sigui a distància, de la realitat del sistema sanitari públic de Catalunya. És un clam generalitzat que cal dotar la sanitat de més recursos per fer front a les demandes creixents de la població en atencions sanitàries. 

Si fins ahir les necessitats de recursos econòmics estaven més o menys acotades a Catalunya al voltant dels 5.000 milions d’€ addicionals, ara cal replantejar-se aquest horitzó econòmic a causa de la situació sanitària generada per la Covid-19 que encara estem patint i de la nova crisi econòmica i social que aquesta pandèmia està generant.  
Fins ara, aquest clam reclamant un millor finançament del sistema no ha estat atès per els diferents governs del país, però ha arribat l’hora, si no volem prendre mal, de fer un nou pas endavant, perquè si les necessitats fins avui eren moltes, la pandèmia i altres actors del sistema generaran encara més pressió assistencial i la necessitat de més recursos econòmics per satisfer-la. 
Quins són aquests nous elements que generaran encara més despesa i per tant més necessitat de finançament? Fem un breu repàs: 


 

El primer d’aquests elements que salta a la vista és la Covid-19 que ha generat una despesa no prevista en hospitalitzacions, estades a les UCI, fàrmacs, tests i proves diagnòstiques, material sanitari, guants, mascaretes, equips de protecció individual, vacunes, etc. Un dineral. Una bona part d’aquest dineral continuarà sent necessari els propers anys per revacunar als ciutadans, protegir al personal sanitari i atendre a aquells que eventualment es pugui re-infectar per alguna variant del virus.  


Un segon element que caldrà afrontar serà el derivat de l’activitat que a causa de la Covid-19 s’ha deixat de fer, que no és poca. Tant a nivell d’assistència primària com d’especialitzada, hi ha molts actes assistencials ajornats i moltes exploracions i proves pendents. Uns de consideració lleu, però alguns de consideració no tan lleu. I alguns fins i tot de caràcter greu. Què passarà amb els tumors malignes no diagnosticats aquest últim any? Quin cost tindrà l’atenció de totes aquestes persones que han vist com el seguiment del seu problema sanitari crònic es demorava mentre les complicacions de les seves malalties augmentaven? Què passarà amb els costos de l’atenció a la salut mental conseqüència de la pandèmia, per exemple?

 

Per altre banda, recordem que les retallades de l’any 2010 i posteriors encara no s’han recuperat al 100% malgrat les repetides promeses dels polítics. Per tant si es recuperen el poder adquisitiu dels professionals i les plantilles del 2010, aquesta és un altre de les despeses que pressionaran sobre el sistema sanitari. I per si això no era poc, encara hi ha un quart element que repercutirà en les necessitats de més finançament del sistema sanitari públic. Recentment s’ha endegat la negociació del tercer Conveni Col·lectiu del SISCAT, que acabarà per tancar-se suposadament aquest any. I tots sabem com acaben sistemàticament les negociacions dels convenis: més retribucions i menys jornada laboral. Val a dir que pel que fa a l’increment de les retribucions aquest és una condició del tot justa en el sector sanitari, i en les poques reunions celebrades fins ara, les demandes sindicals pel que fa a les retribucions són molt elevades. 

 

I quina realitat es trobarà l’administració pública per fer front a aquest increment de costos que de ben segur li vindrà com a mínim per quatre bandes? Dons una realitat molt preocupant. Una reducció important de la recaptació a conseqüència de la important caiguda del PIB l’any passat (un 11%) que farà que els impostos recaptats baixin de manera significativa i per tant poder aportar més diners al sistema sanitari sembla d’una gran dificultat si no es prenen decisions valentes. 


Estem doncs davant d’una equació que no té solució: el sistema sanitari necessita urgentment més recursos, però els impostos recaptats no només no creixeran, sinó què amb tota probabilitat es quedaran per sota d’anys anteriors. Què fer doncs? De moment, per resoldre la manca de recursos, el govern espanyol més progressista de la història, no ha trobat millor solució que aprovar (amb el vot favorable d’ERC) uns pressupostos per aquest any 2021 en els que les despeses militars creixen per sobre del que seria esperable en una situació de crisi econòmica social i sanitària. Entre el pressupost del ministeri de defensa i les depeses de caràcter militar camuflades en altres ministeris, s’arriba gairebé als 22.000 milions d’€. Dues vegades del doble del pressupost del departament de Salut a Catalunya. Alguns prioritzen finançar la carrera armamentista, jugar a les guerrilles, construir submarins que no s’enfonsen o comprar avions que s’estavellen, per sobre de la salut dels ciutadans.

 

És el que hi ha...        

Cap comentari:

Publica un comentari