Les previsions pressupostàries de Salut per al 2020 són del tot insuficients

Quan es comença a parlar de possibles acords en el Parlament de Catalunya per consensuar uns pressupostos pel 2020 cal dir que les previsions anunciades destinades  a Salut són, com cada any, insuficients per satisfer les necessitats del sistema sanitari públic català a conseqüència d’un finançament insuficient però també d’un dèficit crònic que cada any és més gran. Si s’ajunten aquestes dues realitats d’una disponibilitat econòmica per sota del que es necessita i això es complementa amb un dèficit acumulat molt elevat, el resultat és un sistema sanitari insostenible si no es troben solucions eficients a curt termini.  

Fa poques setmanes el vicepresident català i conseller d’Economia explicava que els pressupostos de la sanitat catalana per al 2020 representarien 900 milions d’€ addicionals i aquesta quantitat a algun sindicat els va semblar prou vàlida per poder assolir els objectius que tenen plantejats sobretot a nivell de reivindicacions salarials. Tanmateix cal fer una reflexió. L’exercici del 2019, tot i que no hi ha xifres oficials, pot haver acabat amb un dèficit al voltant del 1.500 milions d’€ similar al de l’any anterior que va ser de 1.400 milions. Si l’increment del pressupost és de 900 milions, aquests aniran destinats en la seva integritat a cobrir el dèficit de l’any anterior, és a dir, per aquest any 2020 tindrem 600 milions menys dels que teníem l’any passat.

Com que això és una barbaritat i a més és insostenible, el que passarà realment és que aquest any 2020 tornarem a fer un dèficit igual o més gran que el de l’any passat, amb la qual cosa anem passant el dèficit d’un any a l’altre fins que arribi un moment en que la bombolla del dèficit ho faci esclatar tot. És evident que 900 milions addicionals serien molt ben rebuts, i 400, o 200... qualsevol quantitat que ens arribi de més és millor que zero, com ha succeït aquests dos últims anys amb les pròrrogues pressupostàries que el país ha viscut. Tanmateix aquesta no és la solució.

Ha arribat el moment que polítics, sindicalistes, experts en economia de la salut, catedràtics, tècnics del departament d’Economia i tutti quanti s’impliquin en trobar una solució definitiva pel finançament de la nostra sanitat. Via increment d’impostos, via reducció de la cartera de serveis, via copagaments, o una barreja de tot plegat; el que es vulgui, però cal amb tot urgència una solució.

Tanmateix voldria afegir una reflexió a tot plegat. Si la sanitat catalana disposés realment dels recursos econòmics necessaris, el sistema de salut seria sostenible per ell mateix?. Doncs segons com, no. I intentaré explica-ho:

De la mateixa manera que la qualitat de l’assistència sanitària ve donada per les eines, els coneixements i la professionalitat de metges i infermeres, la gestió dels recursos econòmics exigeix també coneixements i professionalitat. Des d’uns anys cap aquí, el perfil dels gestors (salvant totes les excepcions que calgui) no va per aquí. Avui, malauradament la funció gerencial no és prioritària per a l’administració sanitària. A l’hora de seleccionar un gerent per un hospital de la xarxa pública, el que menys es valora és la seva experiència en gestió, la seva formació acadèmica en l’àmbit de l’administració d’empreses, i la seva idoneïtat per el càrrec.

Fa pocs dies, una de les poques persones que avui dia estan aportant valor des del departament de Salut em deia “hem de redefinir quin perfil de gerent necessitem ara en els hospitals”, però lamentablement em temo que ho deia en un sentit diferent al que jo crec que s’hauria d’anar. Ell feia referència a característiques relacionades sobretot amb la gestió de persones,  i és molt evident que avui dia, un gerent requereix necessàriament aquesta qualitat. Però jo crec que el factor més important avui, a l’hora de seleccionar un gerent passa obligatòriament per la seva formació i la seva experiència. Cal garantir que el nomenament d’un gerent d’una institució sanitària pública aportarà rigor i professionalitat a  aquella institució. Cal garantir que els diners es gastaran amb seny i criteri i que es prioritzaran les necessitats d’acord al valor afegit de cada una d’elles. Cal garantir en definitiva que els diners públics seran aplicats on calgui amb ètica i eficiència.

I avui, si ens fixem en alguns dels nomenaments de gerents d’aquests últims temps, ens trobem molt majoritàriament que la característica clau per la qual s’ha triat un gerent és per la seva militància a un partit polític. Ni la formació, ni l’experiència, ni tan sols la capacitat per gestionar persones han estat sobre la taula de la decisió. Només ha calgut que algú “important” del partit digui “poseu-hi a aquest que és del partit i ho farà molt bé”.

I amb aquest prototip de gestors, per més que millorem el finançament de la sanitat, sempre ens faran falta més diners per que el dèficit continuarà creixent. La gestió és cosa de professionals; no d’arribistes... Cal recuperar la figura del gestor professional tant si és metge com si no ho és. El dèficit pressupostari no només està relacionat amb una assignació adequada de recursos sinó que aquests cal que estiguin gestionats amb la màxima professionalitat. La funció gerencial del sistema sanitari públic ha de ser reforçada amb gestors professionals.