dilluns, 20 de gener de 2020

Un model sanitari ha de tenir estabilitat en el temps si vol preservar la seva qualitat assistencial


El model sanitari català està sotmès a tensions polítiques desestabilitzadores que en res ajuden a la seva consolidació. Des de fa temps, la provisió de serveis està sent objecte d’intents continuats per part d’algunes minories, per modificar-ne la seva estructura, fet que crea incerteses de futur, a la vegada que desconcerta als ciutadans. 
El sistema sanitari públic català és un sistema que inclou dispositius sanitaris de titularitat pública i privada, tots ells necessaris per cobrir la demanda d’assistència dels ciutadans. Qualsevol limitació d’aquesta diversitat pot comportar el col·lapse del sistema.
Ara, la coalició que governa l’Estat espanyol es planteja una revisió de la provisió dels serveis de salut a l’Estat. Només el desconeixement que tenen de la realitat catalana, i també la de la nostra sanitat, justifica algun dels acords als que han arribat. 
No hi ha res pitjor per l’estabilitat d’un model de salut que sembrar dubtes sobre la seva idoneïtat; per això trobo a faltar una resposta contundent del govern català en defensa del model sanitari del que gaudim.  

    

Sempre hem dit que el model sanitari català és dels millors del món si comparem els resultats en salut que s’obtenen amb els recursos econòmics que s’hi esmercen. I això no és per casualitat sinó que hi ha diferents factors que ajuden a aquesta realitat de la que tots ens en hem de sentir orgullosos.

El primer d’aquests factors és el factor humà. El coneixement, el talent i l’expertesa dels nostres professionals té un paper fonamental en la qualitat del nostre sistema sanitari. Tanmateix els professionals de la salut per ells mateixos no podrien assolir els excel·lents resultats que obtenen sinó disposessin dels equipaments i les eines terapèutiques que tenen a l’abast. Tot aquest conjunt acaba configurant un sistema d’excel·lència que a vegades, estúpidament nosaltres mateixos posem en risc. 

Qualsevol model sanitari, per ser un bon model, per aconseguir resultats en salut excel·lents, necessita una estabilitat que només pot ser fruit del consens entre els ciutadans. Una estabilitat que no qüestioni cada dia les característiques que el defineixen. En el nostre cas el model sanitari català es basa com a característiques essencials en la separació entre finançament i provisió dels serveis. El paper de finançador dels serveis sanitaris públics li correspon a l’administració pública, mentre que la provisió de serveis se la reparteixen proveïdors de titularitat pública i també proveïdors de titularitat privada. D’aquesta manera s’aprofiten per a la xarxa sanitària púbica el conjunt d’entitats que històricament han tingut vocació de servei públic com per exemple mútues, fundacions, consorcis, entitats municipals, centres de l’església, que tradicionalment des de fa molts anys han prestat serveis d’atenció a la salut de les persones.  

Des de fa algun temps, aquest conglomerat de centres integrats dins del sistema sanitari públic, sembla que molesta a alguns que basant-se en que no s’ha de fer negoci amb la salut dels ciutadans, entenen el model sanitari com un corpus únic de titularitat exclusivament pública. I per aconseguir-ho es plantegen dues vies: l’expulsió del sistema de totes aquelles organitzacions que no siguin de titularitat pública o l’expropiació per part de la Generalitat de totes aquelles entitats de titularitat privada.

Totes dues alternatives són un autèntic disbarat. La primera perquè si expulsem del SISCAT tot allò que no és de titularitat pública ens quedarem només amb els Consorcis i els centres de l’ICS, el que determinarà un col·lapse absolut del sistema sanitari públic. La segona via és encara més absurda: si amb prou feines tenim capacitat econòmica per finançar el sistema sanitari públic actual, d’on sortiran els diners que calen per pagar les indemnitzacions derivades de les expropiacions? O potser els defensor d’aquesta via estan pensant en les confiscacions pròpies de règims no democràtics? 

Algú pot pensar que tot això és irreal i que avui en dia cap d’aquestes alternatives és possible. A aquestes persones els voldria recordar l’acord que han arribat PSOE i Unidas Podemos de constitució del govern de coalició, que en el seu punt 2.2.3 diu textualment:
“El govern avançarà en el blindatge del sistema públic de salut configurant una sanitat gestionada segons el sistema de gestió directa, és a dir gestionada directament per la administració pública”. Ho diu de manera que no queda clar quina de les dues vies seguirà, per aconseguir-ho, però ho diu. 

He trobat a faltar un posicionament clar del govern català en aquest tema pel que fa al model sanitari català. Un cop s’ha donat a conèixer el pacte pel govern de coalició a Espanya, ningú de la Generalitat ni del departament de Salut ha comparegut per tranquil·litzar els ànims. Perquè? És potser per que des del departament de Salut no es tenen les idees clares de com ha de ser el model sanitari públic del futur a Catalunya? O potser participen de la inquietud d’Unidas Podemos per “nacionalitzar” els dispositius sanitaris de titularitat privada del SISCAT? Quina pot ser la raó d’aquest silenci? 

Cap comentari:

Publica un comentari