divendres, 10 de gener de 2020

Dèficit sanitari i Gestió


El dèficit de la sanitat pública catalana és endèmic des del dia zero del traspàs de les competències de Salut a la Generalitat de Catalunya. Una de les raons del “pecat original” d’aquest dèficit rau en una valoració inicial incorrecta dels serveis que s’assumien, per sota de les necessitats, pecat que encara avui n’estem pagant la penitència. Però no és aquesta la raó bàsica del problema; cal afegir-n’hi una de molt més important com és que els recursos que es destinen al finançament del sistema sanitari estan per sota dels que caldria si es vol mantenir la cartera de serveis i el seu nivell qualitatiu. 


Encara podríem parlar d’una tercera raó: estem gestionat els recursos de que disposem d’una manera eficient?


Per respondre a aquesta pregunta hauríem d’identificar primer quins són els recursos dels que es disposa. I evidentment entre ells els econòmics, que ocupen una posició principal. Però n’hi ha més: els humans, els tecnològics, les infraestructures i també el talent. Què ens passa en aquests diferents àmbits?

A nivell dels recursos econòmics disponibles, avui en dia no es pot afirmar que estem traient d’ells tot el profit que es podria si el sistema fos més àgil i més eficient. Quantes estructures i organismes hi ha dependents del departament de Salut que no aporten cap valor afegit al sistema, o en tot cas aporten un valor inferior al que costa mantenir-los?. No posaré el dit a la llaga assenyalant a ningú; aquest anàlisi correspon a l’autoritat sanitària que és qui té la responsabilitat ètica d’analitzar cada una de les seves estructures i avaluar la seva aportació al sistema de salut considerant els costos que el seu funcionament implica.

Els recursos humans en un servei públic com la sanitat són els més importants. Sovint les organitzacions diuen que el seu valor més preuat és el seu capital humà. Però més enllà d’un eslògan a la sanitat pública això és realment així? Els nostres professionals senten que són el valor més preuat del departament de Salut? Ho escolten sovint en els discursos dels responsables polítics però tot i escoltar-ho no ho senten. Ans al contrari consideren que són ells qui paga les conseqüències de la ineptitud dels polítics. Segurament, si els professionals del sistema públic de salut es sentissin millor tractats, el seu nivell de compromís amb les organitzacions seria molt més gran i això redundaria en solucions més eficients. Vull remarcar que m’estic referint al nivell de compromís amb les organitzacions; en cap cas poso en qüestió el nivell de compromís dels professionals sanitaris amb els malalts, que aquest sempre hi és i amb escreix, tot i que es sentin maltractats per les organitzacions.

I què passa amb els recursos tecnològics i d’infraestructures? Doncs més enllà dels centres recentment inaugurats o en els que s’hi han fet obres importants o s’ha incorporat tecnologia d’última generació, la situació és molt complicada. Algunes organitzacions del SISCAT no poden fer front a la reposició dels seus equipaments tecnològics ni adquirir nous equipaments i això comporta averies constants i derivacions de malalts cap a altres dispositius que encareixen l’atenció. Descuidar la reposició dels equipaments no és un “estalvi” sinó que equival a malbaratar recursos. 

Finalment, i no precisament en l’últim lloc, hi trobem el talent. Què ens està passant amb la retenció del talent? A nivell de les professions estrictament sanitàries és obvi que als joves professionals els costa molt trobar estabilitat en el camp de la recerca, la docència i l’assistència; malauradament ha deixat de ser notícia el nombre de bons professionals que hem format aquí i que marxen a llocs on els ofereixen una major estabilitat laboral i, ja no diguem, unes millors condicions econòmiques. Però jo no me vull referir només al talent pròpiament sanitari, sinó que vull parlar també del malbaratament del talent directiu que el sistema sanitari està practicant permanentment. Ho faré a través de dos exemples ben recents o de sobra coneguts en el sector sanitari. Em re fereixo a David Elvira o Toni Andreu. Algú dubta de la seva capacitat directiva i de la seva vàlua professional? Doncs els tenim a tots dos treballant a Europa... 

Tampoc es pot deixar de banda en aquesta lectura de justificants dels dèficit, les males decisions preses per el propi departament de Salut, i en aquest sentit, l'exemple del que no s'ha de fer el trobem amb els acords assolits darrerament amb l'Ajuntament de Reus que la gestió de l'Hospital Sant Joan. Un cas més de malbaratament de diners exclusivament per culpa d'uns polítics incompetents.       

Segur que a la sanitat pública li manquen recursos. Segur que cal millorar urgentment el sistema de finançament de la sanitat catalana, però tan segur com això, afirmo que si la nostra sanitat es gestionés més eficientment, si la gestió fos més professional, ens continuarien faltant diners, però no tants...                                                  

Cap comentari:

Publica un comentari