El sector sanitari públic català mostra novament la seva preocupació davant l‘acceptació per part d’ERC d’aquests acords. La inexistència d’un model sanitari del partit que avui governa la sanitat pública catalana genera inquietud i nerviosisme, i resta credibilitat als polítics que en matèria de salut dona la sensació que no saben per on van... Hi ha uns principis bàsics del nostre sistema sanitari que si no són respectats determinen el col·lapse del sistema i la caiguda en picat de la seva qualitat.
El punts de l’acord PSOE-Unidas Podemos continuen dient:
(...Continua de l’entrada anterior)
El punt 2.2.7 fa referència a la fixació de preus del productes farmacèutics. Se’l podien haver estalviat perquè és un punt exclusivament de cara a la galeria. Els preus dels productes farmacèutics continuaran la seva carrera alcista digui el que digui el govern PSOE-Unidas Podemos
El punt 2.2.8 fa referència a l’accés universal al sistema sanitari, que quedaria garantit gairebé al 100% dels cassos possibles. No és una mala proposta que a més anul·la un nefast decret del PP.
El punt 2.2.9 pretén millorar la prestació de l’assistència primària bàsicament en l’àmbit rural mitjançant una millor planificació de les necessitats. Sembla que aquesta proposta envaeix clarament les competències de les comunitats autònomes i en particular les d ela Generalitat de Catalunya.
El punt 2.2.10 parla de garantir el “derecho a una atención temprana”? que no explica molt bé a què fa referència, perquè l'atenció als infants està garantida des del moment zero.
El punt 2.2.11 parla de l’atenció a les malalties rares, que volen garantir a tot el territori nacional, com si avui ja no fos així.
El punt 2.2.12 afecta a la Salut Mental, i una vegada més envaeix les competències de Catalunya que ja té en marxa algunes de les propostes que es volen imposar des de Madrid.
El punt 2.2.13 volen millorar les condicions del personal sanitari i impulsar un retorn de tot aquells que han anat a treballar a l’estranger. Com en cassos anteriors cap memòria econòmica que doni suport a aquests propostes. D’on sortiran els diners?
El punt 2.2.14 és l’últim punt de l’acord en matèria de salut i els signants es comprometen a incrementar els recursos del Fons de Cohesió Sanitària que com és sabut hauria de compensar a les comunitats autònomes que reben pacients derivats d’altres comunitats pe a ser atesos. En aquest cas no només manca l’explicació d’on sortiran els diners que fan falta, sinó que ni tan sols s’han molestat a indicar la quantitat que es requereix. Tanmateix ho han promès tantes vegades, que de credibilitat més aviat poca...
A banda dels comentaris que he anat afegint a cada un dels punts, voldria fer unes reflexions finals:
Aquests acords costen molts diners. Ningú explica ni el cost de dur tot això endavant ni d’on sortiran els recursos econòmics necessaris. Sembla que la única possibilitat serà per la via d’augmentar la pressió tributària sobre els contribuents.
Alguns del acords envaeixen competències transferides a les comunitats autònomes. On és el respecte a la Llei del que tant presumeix el POSOE ?
En el cas concret de Catalunya, el punt 2.2.3 és un atemptat directe al sistema sanitari públic de Catalunya sent el seu Parlament qui té capacitat per introduir-hi modificacions. Amb quin suport democràtic es pot imposar un canvi de model sanitari a Catalunya quan cap dels dos partits signants de l’acord té avui rellevància política a Catalunya? Amb quina autoritat moral es vol imposar un criteri purament ideològic per sobre dels excel·lents resultats de la sanitat pública de Catalunya, que tan si agrada com si no, és la millor d’Espanya i una del les millors d’Europa?
Costa molt d’entendre que un partit independentista català com ERC hagi pogut donar suport a unes propostes com aquestes, moltes de les quals envaeixen competències de la Generalitat. La sanitat, senyors, no va d’ideologies; la qualitat d’un sistema sanitari ve donada per l’existència d’uns professionals excel·lents, d’uns sistemes organitzatius que els permetin ser eficients en la seva feina, i d'uns equipaments moderns. No s’arriba massa enllà en qualitat assistencial si no existeix un model sanitari clar, consolidat a través dels anys, incorporant aquelles millores que l’actualitzen davant d’una realitat canviant. El nostre model sanitari públic d’avui té quasi 40 anys d’experiència a les seves esquenes i això l’ha fet fort i de qualitat; canviar-lo frívolament des de Madrid, basant-se només amb una visió ideològica, i acceptar-ho des de Catalunya sense escoltar l’opinió dels catalans expressada a través del seu Parlament és una d’una irresponsabilitat absoluta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada