La Llei de Contractes de Serveis a les Persones, una oportunitat "en el període de descompte"

És una col·laboració escrita per:

Josep Lluis Lafarga Traver

Advocat especialitzat en Dret de la salut i redactor de l’Avantprojecte de Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya

Ramon Vilatimó Pujal

Metge de família i president de l’Associació Catalana d’Entitats de Base Associativa Sanitàries (ACEBA)

En l'article els autors reflexionen sobre el recent refús al Dictamen del Projecte de Llei de Contractes de Serveis a les Persones per part de la Comissió d’Economia i Hisenda del Parlament de Catalunya i sobre els seus efectes, i apel·len a la consciència dels diputats i diputades sobre la necessitat d’aplanar el camí per a l’aprovació  d’aquesta llei i de les lleis reguladores de les formes de gestió no contractuals per a la provisió dels serveis públics de salut i socials pel Ple del Parlament en els propers mesos, consolidant d’aquesta manera el model d’ordenació sanitària i social del nostre país, i els seus valors i objectius, mitjançant la transposició pel que fa a aquests serveis essencials de les Directives comunitàries aprovades l’any 2014 sobre l’adjudicació de contractes de concessió i sobre contractació pública.

El passat 3 de febrer, la Comissió d’Economia i Hisenda del Parlament de Catalunya ha refusat per 11 vots de Ciudadanos, PSC, Comuns, CUP i PP contra 10 vots d’ERC i JuntsxCat el dictamen sobre el Projecte de Llei de contractes de serveis a les persones, coneguda com la Llei Aragonès, malgrat que la Ponència constituïda en el sí de la mateixa Comissió per a l’anàlisi, valoració i esmena d’aquest Projecte de Llei n’havia elaborat l’Informe i l’havia aprovat pocs dies enrere mercès al treball conjunt dels diputats i diputades adscrits a ERC, JuntsxCat, Ciudadanos, PSC i Comuns, havent acordat la pràctica totalitat del text articulat.

La llei de contractes de serveis a les persones constitueix un instrument cabdal per articular la provisió dels serveis públics d’atenció a les persones, tot respectant el model sanitari, social i educatiu del país, així com els seus valors i objectius, tal com assenyalen els articles 74 i següents de la Directiva 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014, sobre contractació pública, que confereix un ampli marge de maniobra per regular aquesta mena de contractes als estats membres de la Unió Europea i als poders subestatals amb competències plenes en la matèria, com és el cas de la Generalitat de Catalunya.

La seva tramitació, en un context polític tens i enrarit per la polarització dels grups parlamentaris arran del procés, que ha estat la tònica habitual dels darrers mesos, i els esdeveniments de les dues últimes setmanes,han acabat per fer sucumbir aquesta iniciativa legislativa, malmetent una feina ingent de la Ponència, que havia millorat sensiblement el Projecte de Llei aprovat pel Govern, i tots els esforços esmerçats per acordar un text articulat que complís els objectius fixats i les expectatives de la majoria de les forces parlamentàries i del teixit social del país, més enllà del maniqueisme estèril que lastra qualsevol intent d’avançar socialment i donar resposta als reptes estratègics del país des de fa mesos.

De res no ha servit l’impuls generós dels agents econòmics i socials i les organitzacions representatives dels interessos col·lectius concernits que, des del suport o la crítica al Projecte de Llei, han empès amb les seves aportacions en el tràmit parlamentari la Ponència perquè revisi el text articulat tramès pel Govern i hi incorpori esmenes rellevants que han fet del Dictamen sotmès a la Comissió d’Economia i Hisenda, malauradament refusat, un instrument basat en un consens ampli de les forces polítiques ordenat a la voluntat de bastir un sistema de salut, social i educatiu finançats públicament, sostenibles i de qualitat, basats en la cooperació institucional i la col·laboració del sector privat, amb un paper preeminent de les entitats d’economia social i les entitats no lucratives, referents en el compromís solidari de la societat civil del país pel que fa a la provisió de serveis a les persones, en la línia de la Unió Europea i dels estats socialment més avançats del món. 

En efecte, el text legislatiu sotmès a la Comissió d’Economia i Hisenda, que aquest òrgan ha refusat, regulava els contractes de serveis a les persones, tot preservant la qualitat, la continuïtat, l’accessibilitat i l’assequibilitat en la prestació d’aquests serveis en interès de tots els ciutadans i ciutadanes, valorant especialment a efectes de la seva adjudicació aquelles entitats que aporten un valor afegit a la societat (entitats d’economia social i entitats sense ànim lucratiu) i aquelles empreses que apliquen polítiques de responsabilitat social corporativa, igualtat de gènere, responsabilitat ambiental, inserció laboral de les persones amb discapacitat o que han signat el Pacte Mundial de les Nacions Unides en matèria de corrupció, comerç just, etc.

Igualment, el text refusat recentment per la Comissió afavoria la qualitat per damunt del preu en l’adjudicació d’aquests contractes, amb un pes relatiu del preu que no podia ultrapassar el 30% en la valoració de les ofertes; prohibia la selecció de les empreses prestadores de serveis per subhasta, i exigia el compliment de les condicions salarials i laborals establertes en els convenis col·lectius de referència a totes les empreses adjudicatàries, a més d’incorporar mecanismes d’avaluació, control i seguiment continuats en l’execució d’aquests contractes i de sanció de les empreses que incomplissin les seves obligacions en la prestació dels serveis adjudicats, entre d’altres mesures ordenades a garantir uns serveis públics personals de qualitat i una especial cura i atenció en l’accés i la provisió dels serveis assenyalats a les persones que en són tributàries. 

D’altra banda, el text articulat que la Comissió no ha aprovat preveia mecanismes adreçats a facilitar l’accés o la continuïtat en la prestació dels serveis, d’atenció i cura de les persones mitjançant la fórmula dels contractes reservats, amb una vigència de tres anys, a favor de les organitzacions que compleixen els requisits de missió de servei públic, participació democràtica en la governança i reinversió de beneficis en els objectius de l’organització o distribució de beneficis socialment acceptats en base a criteris de participació (entitats d’economia social i entitats sense ànim lucratiu), organitzacions que, en raó dels seus trets identitaris, més valor aporten a la societat com a proveïdores dels serveis públics d’atenció a les persones, segons el Parlament Europeu i el Consell, reforçant el paper de les referides entitats en la contractació pública d’aquesta mena de serveis. 

Contràriament a allò que s’ha assenyalat des de determinades formacions polítiques i moviments socials que l’han volgut qüestionar en una dura campanya orquestrada en els mitjans de comunicació digitals i les xarxes socials, i recolzada en mobilitzacions al carrer, el Projecte de Llei refusat hagués permès externalitzar la provisió dels serveis públics d’atenció i cura de les persones, la qual cosa no vol dir privatitzar aquests serveis que, en tot cas, són universals, estan finançats públicament, i es presten amb l’abast i la intensitat que determina la cartera de serveis respectius que estableixen les lleis sectorials, essent proveïts per entitats amb solvència tècnica i econòmica acreditada i avaluats de forma homogènia amb els prestats pels proveïdors públics, per tal de garantir l’accés a uns serveis personals de qualitat a tots els ciutadans, qualsevol que sigui la naturalesa jurídica del proveïdor d’aquests serveis.

Igualment, el Dictamen refusat en Comissió obligava el Govern a aprovar, en el termini de divuit mesos, sengles Projectes de Llei per tal d’establir el marc regulador de les formes de gestió no contractuals per a la prestació de serveis de salut i socials, a l’empara de la Directiva comunitària sobre contractació pública, instruments legislatius que completen la regulació relativa a la gestió dels serveis públics de salut i socials, mantenint la vigència dels actuals convenis i contractes per a la provisió de serveis sanitaris d’internament i d’atenció primària i salut comunitària (atenció sociosanitària i de salut mental i atenció a les drogodependències), com també en matèria de serveis socials, fins l’aprovació i la implementació de les referides lleis.

No cal dir que amb l’aprovació de la Llei de contractes de serveis a les persones, que precisarà anys d’espera en el millor dels casos per ser aprovada, s’haurien impedit o, si més no, dificultat fets tant poc àlgids en termes de balanç social com la substitució d’una prestigiosa ONG sense ànim de lucre arrelada en el territori i amb una sòlida experiència en la provisió de serveis a les persones, com a proveïdor de serveis d’atenció domiciliària a la ciutat de Barcelona, per dues empreses vinculades a sengles grups empresarials de l’IBEX 35, sense arrelament en el territori, almenys pel que fa a la prestació de serveis d’aquesta mena, en aplicació de la Llei estatal de contractes del sector públic, així com d’altres adjudicacions en termes similars a l’empara de la dita llei bàsica, que no inclou una regulació específica sobre contractes de serveis a les persones per tractar-se aquest d’un àmbit material sobre el qual correspon legislar a les cambres legislatives de les nacionalitats i regions amb competències plenes en la matèria, tal com estableix la mateixa Llei estatal sobre contractes del sector públic. En aquest sentit, és lamentable que des de posicions suposadament progressistes s’hagi refusat una llei que hauria barrat el pas al nou-mercantilisme en la provisió dels serveis públics que són la base de l’estat del benestar i més condicionen la qualitat de vida dels nostres conciutadans, com és el cas dels serveis sanitaris, socials i educatius.

Certament, la recent sentència de la Sala 3ª del Tribunal Suprem confirmant la inhabilitació del Molt Hble. President de la Generalitat com a diputat del Parlament, l’acord de la Mesa desposseint-lo d’aquesta condició de diputat i l’anunci de noves eleccions al Parlament de Catalunya, han situat el país en campanya electoral i, en aquest context, la feina ben feta, el consens assolit per la majoria de les forces polítiques en el curs dels treballs parlamentaris i l’exigència d‘assegurar una contractació de serveis públics esencials de qualitat en interès de tots els ciutadans han acabat cedint davant els interessos electoralistes i de partit. Una vegada més, les tàctiques s’han imposat sobre la POLÍTICA.

Per descomptat, ningú no pot posar en dubte la necessitat que el Parlament de Catalunya aprovi els Pressupostos per a l’any 2020, per tal de consignar els recursos que l’Administració de la Generalitat i els organismes i entitats que en depenen requereixen per poder exercir les seves funcions i prestar els serveis que els corresponen de forma adequada, i perquè el Govern que resulti de les urnes executi les prioritats fixades en aquesta Llei pels representants dels ciutadans escollits democràticament i, en especial després de dos anys de pròrroga pressupostària. No obstant això, i de la mateixa manera, cal apel·lar a la consciència dels diputats del Parlament de Catalunya sobre l’exigència que, en la llei de mesures administratives, fiscals, financeres i del sector públic que ha d’acompanyar la Llei de Pressupostos de la Generalitat d’enguany, s’hi incorporin aquelles disposicions que obrin la via per aprovar el més aviat possible les lleis de contractes de serveis a les persones i de fórmules de gestió no contractuals dels serveis públics de salut i socials -que cal tramitar alhora per tractar-se d’instruments normatius complementaris- i mantenir els actuals convenis, contractes i concerts fins l’entrada en vigor i la implementació d’aquests instruments, culminant així la transposició de les directives comunitàries relatives a l’adjudicació de contractes de concessió i sobre contractació pública, consolidant el model sanitari i social del país i els seus valors i objectius, i situant Catalunya a l’alçada dels estats més progressistes i avançats socialment del món a l’hora de garantir uns serveis públics d’atenció a les persones de qualitat, en interès de tots els ciutadans.

Enguany es compleixen trenta anys de l’aprovació de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), una llei que fou possible mercès a l’esperit de generositat i compromís entre totes les forces polítiques representades aleshores al Parlament  de Catalunya i que ha permès bastir un sistema de salut referent a Espanya i a molts països del nostre entorn i d’arreu del món. Revalidar aquest esperit trenta anys després per tal d’aplanar el camí a les lleis que actualitzen, completen i milloren la LOSC en un vessant tant rellevant com és la provisió de serveis públics de salut i socials, suposa un exercici de maduresa política i de lleialtat envers els nostres conciutadans que, com a país, no podem desaprofitar, encara que sigui en el període de descompte.