diumenge, 2 de febrer de 2020

El Cercle de Salut presenta el llibre “La malaltia de la sanitat catalana: finançament i governança”



El llibre està signat per Guillem López Casasnovas catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i director del Centre de Recerca en Economia de la Salut (CRES-UPF i Marc Casanova, investigador del CRES, i respon a un encàrrec del Cercle de Salut. Parteix de la realitat que s’ha anat configurant des de l’any 2003 fins al 2016 i estableix el full de ruta que caldria emprendre si es vol que el nostre sistema sanitari públic sigui homologable amb el d’altres països amb un nivell de desenvolupament similar al de Catalunya.
El treball presentat s’afegeix a altres veus que porten temps alertant dels dèficits crònics de la sanitat catalana, i quantifica en 5.000 milions d’€ anuals la quantitat addicional que caldria aportar al sistema sanitari català per assegurar el seu nivell de qualitat i el manteniment de la seva cartera de serveis.   

  
Segons va fer notar Lluís Bohigas, president del Cercle de Salut, el sistema sanitari català pretén comparar-se amb el de Suècia  i amb el d’altres països nòrdics, però si ens atenem als pressupostos que Catalunya destina a la salut dels seus ciutadans, ens assemblem molt més a Grècia que no pas als països que volem tenir com a model.  
Tanmateix, tot i l’evident manca de recursos, els resultats en salut del nostre sistema sanitari són molt bons, fet que només s’explica per l’excel·lència dels nostres professionals.   



La presentació del llibre es va dur a terme al Col·legi de Periodistes, i va posar de manifest els dèficits de finançament del sistema sanitari públic català. Els autors van deixar clar entre altres temes que arribar a uns estàndards de despesa com els de Dinamarca o Suècia, no seria possible fins a l’any 2033, i això en el supòsit que el PIB català creixés de manera sostinguda un 2% anual, i permetés que el nivell de despesa anual pogués pujar un 2,4%. En aquests països a l’any 2016 els seus governs destinaven de mitjana per finançar el seu sistema sanitari un 6,81% del PIB, mentre que Catalunya només hi destinava un 5,3%. De fet Catalunya és un dels països del nostre entorn que menys diners destina al sistema públic de salut. L’informe també assenyala que si Catalunya disposés d’un sistema de fiançament com el del país basc, el pressupost anual de la sanitat pública catalana s’incrementaria en 2500 milions.  

Si tot i aquesta manca de recursos de la nostra sanitat púbica, la qualitat de l’assistència es manté en nivells alts, com pot ser possible? Com que de miracles avui per avui no n’hi ha:
-A nivell dels professionals de la salut, aquesta situació implica retribucions per sota del que seria un nivell salarial satisfactori.
-A nivell dels recursos tecnològics implica la no reposició d’equips que tot i haver arribat a l’obsolescència tècnica continuen “en servei”, i retarda la possibilitat d’adquisició de nous equips més eficients.   
-A nivell d’usuaris del sistema té com a conseqüència un increment inacceptable de les llistes d’espera i la creació d’alguns copagaments com en el cas de la farmàcia als pensionistes. 

Però hi ha una implicació molt més greu que totes aquestes, i és el dèficit crònic del sistema de salut. Com que tot i els efectes explicats en el paràgraf anterior, el pressupost anual és insuficient per pagar el cost real del sistema sanitari, a final d’any el sistema assoleix un determinat dèficit; aquest dèficit es torna a reproduir l’any següent en major o menor quantia, i així repetidament any rere any. Quin és el final d’un procés com aquest? Doncs el col·lapse del sistema com va succeir fa 11 anys, i del qual encara no ens hem recuperat, però tot i així seguim impertèrrits cometent els mateixos errors: enviar el dèficit cap el futur, i els que vinguin ja s’ho trobaran.  

L’estudi presentat també posa el dit en un altre nafra: estem gestionant d’una manera eficient els recursos escassos dels que disposem? El Dr. Guillem López Casasnoves va deixar clar una cosa ben coneguda però que no tothom gosa dir: gastem massa. Per tant, amb una millora del finançament tampoc n’hi hauria prou per redreçar el problema. Cal a més gestionar millor, i una millor governança que elimini totes aquelles estructures dels sistema de salut que no aporten valor. 

Finalment un comentari al voltant dels diners addicionals que necessita la sanitat pública  catalana. Els catalans avui suporten una pressió fiscal comparable a la dels països que dediquen a la sanitat una part del seu PIB superior a la que hi dedica Catalunya. Per tant, serà molt difícil que aquests 5.000 milions anuals de més que es necessiten s’obtinguin per la via dels impostos. Per tant només queden dues alternatives: o els governs redistribueixen la seva despesa i dediquen a salut les quantitats que cal, en detriment d’altres interessos, o estem obrint el camí als copagaments que la majoria d’aquests països als que ens volem comparar ja tenen establert. 

Hi ha encara una tercera possibilitat: si Catalunya fos independent s’hauria acabat el dèficit fiscal històric que estem patint. Un dèficit fiscal que es tres vegades més gran que els 5000 milions que la sanitat pública necessita. Sembla una bona alternativa, no creuen?                          

Cap comentari:

Publica un comentari