A l’entorn del concepte d’empatia en el sector sanitari

Cal passar de l’empatia de les persones, a l’empatia de les organitzacions

Mentre en el centre del sistema sanitari públic hi continuï havent les necessitats de les organitzacions i de l’administració en lloc de les necessitats dels malalts, la sanitat catalana tindrà un dèficit de qualitat per més que els polítics vulguin fer veure el contrari.  

L’empatia és la capacitat de percebre, compartir i comprendre, els sentiments i emocions i els interessos dels altres. Identificar i reconèixer allò que un altre pot sentir, i participar d’una realitat aliena per saber posar-se en el lloc de l’altre. Normalment parlem de l’empatia com una qualitat de les persones; hi ha persones que saben identificar allò que preocupa als altres, i a partir de compatir les mateixes preocupacions poden ajudar a superar situacions difícils. Les organitzacions sanitàries estan plenes de persones amb empatia, però també de persones amb una capacitat d’empatia pràcticament nul·la. Quan accedeixes als serveis sanitaris públics et pots trobar qualsevol dels dos tipus.

Però més enllà de l’empatia individual, hi ha un altre empatia que deriva de la vocació de les organitzacions per preocupar-se verdaderament de les persones. A nivell de la sanitat pública la manca d’empatia és manifesta, i diria que a la sanitat privada passa el mateix. Lamentablement, diguin el que diguin els polítics, al centre del sistema sanitari mai hi són les persones; només hi trobem les necessitats de les organitzacions quan no les de la pròpia administració.

En un centre sanitari hi port haver, de fet hi ha, persones que tenen aquesta capacitat de ser empàtics vers els altres, però si les directrius que emanen de la pròpia organització i direcció dels serveis o de determinada normativa de l’administració pública,  posen traves a l'exercici d'aquesta facultat, la capacitat de ser empàtics d’alguns professionals no es pot materialitzar de forma concreta i el resultat és el propi de centres sanitaris en certa mesura deshumanitzats. 

Posaré dos exemples sorgits de la vida real, tots dos d’aquest any 2019. El primer viscut en una policlínica privada, en la que un cirurgià va practicar una biòpsia ambulatòria, i en acabar li va dir al malalt que ell mateix hauria de portar la mostra al laboratori que estava a poques mançanes... Prova evident que el que hi ha al centre del sistema són les necessitats de l’organització. Algú pot entendre que a un malalt després de fer-li la biòpsia se li demana que ell mateix porti la mostra al laboratori? Empatia de l’organització igual a zero !

Un altre exemple, ara en un gran hospital públic de Barcelona: un altre biòpsia a un malalt. Aquesta biòpsia serà determinant sobre la gravetat de l’afecció. Mentre que l´informe del resultat portava data de 9 dies després d’haver-li practicat la biòpsia, no se li va comunicar al malalt fins al cap d’un mes i mig. Durant aquest temps, lògicament el pacient no estava gens tranquil per no dir que molt preocupat i ansiós. On és l’empatia vers una persona que ha estat patint per la seva salut gratuïtament pràcticament un mes?. Novament, la manca d’empatia d’uns professionals i les necessitats de l’organització posats pel davant deixen ben clar que en aquesta qüestió de situar les necessitats del malalt al centre del sistema ens queda molt per avançar... però molt...  

Escoltava fa poc per televisió a algú que explicava que a partir d’ara la empatia tindria una consideració especial a les facultats de medicina. Potser pot ajudar, però el problema de la empatia no es manifesta només a nivell dels professionals sinó sobretot rau també en la gran majoria d’organitzacions que vetllen bàsicament  pels seus interessos i posen les necessitats dels malalts en un segon ordre de prioritats. És això el que cal corregir, i això no és un problema només de les facultats de medicina. És també responsabilitat de les escoles de negoci on es formen molts dels directius de la nostra sanitat i on sembla que es centren molt en remarcar la necessitat de ser eficients en la utilització d'uns recursos escassos quan els directius prenen decisions. Eficiència si, tota, però posada al servei de les persones, no de les organitzacions  sanitàries ni de l’administració pública. 

Fa poques setmanes, en aquest mateix blog, comentava que podria ser bo per el sistema que els malalts poguessin incidir d’alguna manera en la retribució que l’hospital rep per la seva atenció. Es parla molt d’apoderar als pacients; doncs potser seria hora de deixar-los decidir sobre una part de la retribució que rep el centre que els atén... segur que l’atenció seria molt més personalitzada i alguns fins i tot situarien al malalt en el centre de del sistema sanitari... ves per on...