dimecres, 6 de novembre de 2019

VII Congrés Internacional Dependència i Qualitat de Vida (i III)






(...Continua de l’entrada anterior)

Què ens queda al final d’aquest VII Congrés?
En la seva intervenció durant la presentació del Congrés, Josep Maria Via president del Comitè de Programa, va plantejar alguns dels problemes que es volien abordar durant el transcurs del Congrés i entre altres situacions va assenyalar les següents: 
“Els nostres serveis sanitaris i socials no estan suficientment coordinats ni integrats”.
“Ara parlem d’integració de serveis però avui per avui això es correspon més a un desig que no pas a una realitat”.
“Tot i les millores assolides, la realitat va pel davant”
“Ni l’atenció primària, ni els hospitals, estan encara adaptats a les necessitats reals”
“Cal reconvertir estructures assistencials desfasades i poder integrar adequadament els serveis sanitaris i socials” 
“Cal repensar l’organització de l’atenció primària de salut i social davant de la cronicitat, enfocar adequadament l’atenció domiciliària i treballar la prestació de serveis de salut en centres residencials, i en general millorar la qualitat dels sistema sociosanitari”


Davant d’aquesta foto que reflecteix molt bé la situació actual del sector, si més no a Catalunya, els diferents participants varen fer les seves aportacions la majoria plenes d’interès, i al final del Congrés van quedar ben definits aquests cinc eixos de treball que caldrà abordar a partir d’ara per part de tots els actors que configuren el sector: 

1.- Cal una millor integració del serveis socials i sanitaris per atendre l’increment de cronicitat, l’augment de l’esperança de vida i evitar la soledat de la gent gran.
2.- Cal un control qualitatiu i una avaluació permanent dels serveis que es presten en els àmbits sociosanitaris i residencials. Tot i que el nivell de l’assistència és en general molt correcte, cal garantir que ho sigui en tots els dispositius sociosanitaris i socials.
3.- Cal potenciar l’atenció domiciliària en detriment de les estades innecessàries en els hospitals; les persones estan molt millor si poden ser ateses en el seu domicili que no pas en residències, a banda dels problemes que es creen quan s’ocupen innecessàriament llits de malalts aguts en els hospitals.
4.- Cal repensar l’atenció primària de salut. Front l’actual “epidèmia” de cronicitat que ens afecta, l’assistència primària necessita adaptar-se a aquesta realitat i això requereix una revisió del seu funcionament i de les seves prestacions.
5.- Cal obrir pas a les noves tecnologies que poden ser una eina molt valuosa a l’hora de millorar la qualitat de tots els serveis sanitaris i socials i permetre innovacions interessants en els sector.

De la cloenda del Congrés no hi ha massa a dir, més enllà de la intervenció de la Sra. Maria Luisa Carcedo ministra de Sanitat, que en la seva intervenció no va baixar del núvol en el que sembla viure, ben allunyada de la realitat d’un sector que mereix un lideratge polític que malauradament no té, ni a nivell de l’Estat ni a nivell de Catalunya. La Sra. Carcedo va dir que calia elaborar una proposta d’Estratègia Estatal de Lluita contra la soledat de les persones grans i actualitzar els programes d’oci, entre altres accions dirigides a promocionar l’envelliment actiu, destacant la longevitat i l’increment del nombre de persones grans com dos dels grans desafiament demogràfics als que ens enfrontem.  També va afirmar que “Espanya és el país que millor protegeix a la seva gent gran” (doncs menys mal...), per a continuació afegir que una de les prioritats és la reducció de les llistes d’espera d’atenció a la dependència. No s’acaba d’entendre aquesta gran protecció a la gent gran i l’existència de les llistes d’espera, oi Sra., ministra? S’esperava una mica més d’una ministra que a banda d’això es va dedicar a lloar el sistema de protecció social, la universalització de l’assistència sanitària o el sistema de pensions entre altres consideracions.

No es pot acabar el resum d’aquest VII Congrés sense parlar de la intervenció de Chakir el Homrami, conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, que va rebre una forta ovació de l’auditori quan va recordar a la seva antecessora en el càrrec, la consellera Dolors Bassa, de la que va comentar que el seu empresonament no ha representat ca solució al conflicte existent.  Va reconèixer molt encertadament la realitat del sector dient que estava molt tensat a causa de les dimensions espectaculars que està assolint i va voler entrar al debat amb la ministra parlant de presos polítics, exiliats, i independència,  però la Sra. ministra no es va voler donar per al·ludida. Va explicar als presents que mentre la Generalitat l’any passat la Generalitat va aportar quasi 1.500 milions al sector de la dependència, el govern de l’Estat només en va aportar 172. La ministra ni tan sols es va posar vermella...

Cap comentari:

Publica un comentari