diumenge, 10 de novembre de 2019

La soledat dels hospitals comarcals


Tenir una xarxa d’hospitals comarcals com la que té Catalunya no està a l’abast de molts països. Construir-la va costar molts esforços i consolidar-la també. Ha estat la feina de moltes generacions de catalans les que han fet possible que avui en dia, qualsevol ciutadà de Catalunya tingui un hospital al seu abast a menys de mitja hora en cotxe des de casa seva.


Tanmateix el futur d’aquests dispositius sanitaris perilla, no tant per la seva viabilitat econòmica sinó sobretot per les dificultats de accedir a contractar talent i a la possibilitat de retenir-lo. Cada dia és fa més difícil que els hospitals allunyats de l’àrea metropolitana de Barcelona puguin completar les seves plantilles de professionals. No només de metges sinó també d’infermeres i llevadores entre altres especialitats. Mantenir una cartera de serveis sense una estructura de plantilla mínima es fa molt complicat en aquests centres, que veuen com a causa d’aquestes situacions els professionals treballen estressats per la pressió assistencial que pateixen sense que les direccions dels hospitals els puguin aportar solucions.



Per pal·liar aquests problemes la majoria d'hospitals comarcals es veuen obligats a recórrer a metges estrangers, bàsicament d’Amèrica del Sud, però ni així se’n surten. Quan després de molts esforços aconsegueixen una certa estabilitat en algun servei apareix algun hospital de l’àrea de Barcelona que actuant sense masses escrúpols fa una oferta als professionals que treballen en aquests hospitals allunyats i es tornen a des-estructurar els serveis. I això una vegada i un altre. Hi ha algun hospital (Consorci per ser més exacte) especialitzat en captar professionals d’hospitals allunyats.    

Treballar en un hospital allunyat és complicat per diverses raons: els professionals estan pràcticament sols, sense recolzament d’altres companys quan estan davant d’un cas complicat. Tenen dificultats per accedir a la formació continuada, precisament per aquesta manca de companys en els serveis. Si acudeixen a un congrés ningú atén als malalts perquè moltes especialitats són unipersonals. L’accés als circuits de recerca també els comporta dificultats de manera que atractius per continuar treballant en aquests hospitals, quan reben una bona oferta professional, n’hi ha ben pocs.   

Per altre banda la sobrepressió assistencial a la que estan sotmesos amb una elevada càrrega de guàrdies sobre les seves esquenes, encara que siguin localitzades, també propicia que se sentin atrets per propostes professionals que els assegurin una vida més còmoda. I si a sobre hi ha la possibilitat de guanyar més diners, la decisió és clara: a treballar a Barcelona o a la seva àrea metropolitana.

Per pal·liar aquests problemes últimament s’estan propiciant aliances entre els centres per tal de donar-se suport els un als altres. És el que han fet als hospitals d’Olot i Campdevànol donant forma a un servei de Cirurgia que atén les necessitats dels dos hospitals. En la mateixa línia l’aliança de la C-17 també té components en aquesta direcció, en aquest cas a partir de professionals de l’Hospital Clínic que es desplacen a hospitals a banda i banda de la C-17 amb l’objectiu d’apropar a aquests centres unes especialitats que altrament els costaria molt de tenir. En aquest cas, l’Hospital Clínic és un centre molt versàtil que veu clarament que aquests tipus d’aliances són bones per els malalts, per els hospitals amb qui col·laboren i pel propi Hospital Clínic que s’assegura un flux de malalts provinents d’aquests hospitals. Un altre exemple d’aquesta línia de treball és l’acord entre l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues i l’EBA Pediatres del Pirineu per assegurar els serveis de pediatria a l’Alt Urgell. Segur que la llista de col·laboracions és més llarga.    

Sigui como sigui, tot això equival a donar forma a aquella proposta que havia fet l’exconseller Boi Ruiz quan deia que lo important no era tenir “hospitals amb serveis, sinó serveis en els hospitals”. És el que ara se’n diu treball en xarxa

Tot i la utilitat d’aquests acords, cal preguntar-se si aquest és el plantejament de futur per la xarxa hospitalària pública de Catalunya. Si és així caldria que els hospitals de l’ICS s’afegeixin a aquesta manera de treballar i els seus professionals donin servei tal com fa el Clínic o Sant Joan de Déu als hospitals catalans. Ja sabem que l’ICS té una immensa cotilla que l’impedeix poder actuar ambla flexibilitat que actuen el Clínic o Sant Joan de Déu, però si aquest és el model cal que l’ICS també hi participi.

Tampoc estaria malament que des del departament de Salut s'incentivés d'alguna manera, a metges joves, recent titulats, que les primeres passes com a especialistes les fessin en aquests centres allunyats, abans d'incorporar-se als grans centres hospitalaris del país. 

Sigui com sigui calen solucions.    

Cap comentari:

Publica un comentari