La sanitat pública tracta molt bé la malaltia, però no tan bé al malalt que la pateix

Ahir es va celebrar a Barcelona un dels actes commemoratius del 125è aniversari del CoMB, en el que es va fer entrega de 56 guardons a l'excel·lència professional 2019, i des d'aquesta entrada al blog vull fer arribar a la Institució, però també als col·legiats, la felicitació per aquesta brillant trajectòria professional. Al Llarg de tots aquests anys el Col·legi ha defensat els interessos del col·lectiu al que representa però també ha estat un actor principal en la configuració d’un sistema sanitari que és l’orgull de tots els catalans. Durant l’acte va intervenir entre altres, el Dr. Àlvar Agustí, membre fundador del Grup Janus que té per objecte definir propostes i recomanacions que ajudin a humanitzar l’atenció sanitària. En la seva intervenció el Dr. Agustí va insistir en la necessitat de mantenir i reforçar les característiques humanístiques de la medicina.

Quan des dels àmbits mèdics, polítics i socials es parla tan sovint de posar al malalt al centre del sistema sanitari, que cal humanitzar la pràctica mèdica i s’insisteix tant en una medicina personalitzada, és una prova evident que avui en dia el malalt ni està en el centre del sistema sanitari, ni l’humanisme és una pràctica habitual en els nostres dispositius assistencials, ni en general, es practica una medicina personalitzada. El sistema sanitari té uns resultats en salut excel·lents però el tracte humà no és sempre el que el malalt voldria rebre.                 

Anys enrere, quan els coneixements de la ciència mèdica no tenien el nivell actual, el centre d’atenció dels metges era la persona malalta. En aquella època, en determinades situacions, l’únic que podia fer el metge era acompanyar al malalt en la seva malaltia. A mesura que els coneixements de la ciència han avançat, que els metges han pogut accedir a nous fàrmacs i que la tecnologia mèdica s’ha desenvolupat tant per el que fa al diagnòstic com per el tractament de les malalties, el focus d’atenció del metge s’ha anat desplaçant des del malalt cap a la malaltia. I això és, lamentablement, una realitat que es constata sobretot en els grans hospitals del país, de la que hi queden exempts probablement els hospitals més allunyats de l’àmbit metropolità de Barcelona, i allunyats també de ciutats com Tarragona, Lleida o Girona. Segurament la medicina privada també és una excepció en aquesta progressiva deshumanització de la pràctica mèdica.  

Avui en dia es posa en valor els coneixements tècnics dels metges, les seves publicacions, els seus treballs de recerca i la pertinença a institucions de prestigi nacionals i internacionals. Es parla molt poc de com els metges tracten als malalts. La gran quantitat d’informació que el metge pot obtenir sobre el malalt facilitada per la tecnologia mèdica i l’accés a un ventall molt ampli de proves diagnòstiques, permet al metge arribar al diagnòstic sense necessitat d’haver prestat tota l’atenció a la persona malalta per conèixer com se sent davant de la seva malaltia, que espera que li pugui aportar la medicina i fins i tot que li pot aportar ell com a metge. Fer una història clínica no és només omplir unes dades que venen donades per un programa informàtic, sinó aprofundir en els símptomes que presenta el malalt. Una història clínica ben feta i una  exploració física exhaustiva podrien evitar la pràctica d’exploracions complementàries, milloraria l’eficiència del sistema i evitaria incomoditats al malalt. Escoltar al malalt i tocar-lo,  tal com defensa el Dr. Àlvar Agustí és molt important perquè el malalt es senti bé. 

La persona malalta necessita informació àmplia i entenedora sobre la seva malaltia, com es pensa abordar el seu procés de curació, i quines són les seves expectatives pel que fa al resultat final. El malalt vol sentir-se arropat per l’equip mèdic que l’atén, i no tenir la sensació que és un cas més que arriba a les mans d’aquells doctors plens de saviesa, si, però mancats de la d’humanitat que històricament sempre ha distingit a aquesta professió. 

Dona la sensació que en els grans hospitals dels país, l’afany per la recerca i per saber més i més, ha posat a la persona malalta en un segon pla. El coneixement és inseparable del progrés de la humanitat però el tracte humà a la persona no ha de ser substituït per l’enfocament científic de la malaltia, deixant de banda que aquesta malaltia, molt ben tractada a nivell mèdic, l’està patint una persona.