diumenge, 6 de gener de 2019

La carta als Reis...


La sanitat pública catalana necessita que els Reis de l’Orient se’n recordin d’ella, sobretot després d’un any 2018 que ha vingut molt marcat per l’aplicació de l’article 155, les mancances pressupostàries i la inacció política. 


L’any 2019 és tot un interrogant a nivell econòmic. El dèficit de l’exercici 2018 deu haver estat notable a tenor de les informacions que s’han anat donant al llarg de l’any. Esperem que els Reis Mags no permetin que el pressupost del 2019 es vegi afectat amb una càrrega negativa equivalent al dèficit de l’any passat... 

  
La majoria de peticions que fem als Reis Mags des de la sanitat catalana, segur que algunes Ses Majestats les han sentides d’anys anteriors, però les tornem a repetir per que sembla que la crisi econòmica ha afectat també a la capacitat adquisitiva dels propis Reis. És per això que continuem demanant la recuperació del poder adquisitiu dels professionals. Avui la capacitat de compra dels nostres professionals està per sota de la que tenien 10 anys enrere, i tot i reconèixer una certa recuperació dels salaris, val a dir que aquesta és del tot insuficient. Els metges i infermeres de la sanitat pública catalana són els únics professionals de la UE que cobren menys que al 2009. 

I les conseqüències d’aquesta situació no són només la vaga que hem patit recentment, la desmotivació dels professionals, o la manca d’il·lusió  per a noves generacions de metges i infermeres  sinó que més d’enllà d’això, masses metges i masses infermeres han decidit anar-se’n a treballar a altres països, la majoria europeus, en els que les perspectives per tenir més qualitat de vida exercint la seva professió són millors. 

També continuem demanant que els hospitals catalans puguin accedir a les noves tecnologies i reposar els aparells obsolets o que ja no funcionen en moltes unitats de diagnòstic. El “parc” tecnològic en molts hospitals hauria d’estar fora d’ús i només la manca de recursos per afrontar noves inversions està retardant adquisicions que són del tot necessàries. Per altre banda les avaries continuades de l’aparellatge existent està requerint elevades despeses de manteniment fet que es contradiu amb la manca de diners per a inversions.  Però deixem-ho clar perquè Ses Majestats no es confonguin: no volem inversions en totxos, volem inversions en equipaments. Són, juntament amb la qualitat dels nostres professionals bàsics per mantenir la qualitat assistencial del sistema sanitari públic.  

És ben sabut que a l’assistència primària hi manquen metges de família de la mateixa manera que als hospitals ens fan falta infermeres. El Reis haurien de tenir en compte també  aquestes mancances. Però amb uns salaris tan baixos serà difícil convèncer al jovent per a que triïn aquestes professions. L’especialitat de medicina familiar i comunitària requereix ser més atractiva pels joves estudiants de medicina.           

La carta als Reis també ha d’incloure una petició relativa als responsables polítics del departament de Salut, i en aquest sentit cal demanar respostes als problemes reals de la sanitat pública catalana. A vegades dona la sensació que es prioritzen una sèrie de qüestions que a nivell de discussió política estan molt bé, però em el dia a dia estan molt allunyades de les necessitats de la gent. I són aquestes necessitats les que cal abordar prioritàriament, no aquelles qüestions (reals o inventades) que els polítics volen posar sobre la taula quan per la gent no formen part de les seves inquietuds.

També atenent a que l’exercici econòmic del 2019 és tota una incògnita i tardarem a conèixer els pressupostos de Salut, caldria demanar a Ses Majestats els Reis de l’Orient que convencin al vicepresident del govern català i conseller d’Economia per tal que el dèficit del departament de Salut del 2108 no s’imputi contra els pressupostos del 2019. Seria com tornar cinc anys enrere... 

Per acabar, no estaria de més que Ses Majestats deixessin al departament de Salut un gran sac ple de les capacitats que calen per fer política sanitària de la bona; aquella que es fa en els despatxos i en el Parlament de Catalunya. La que es fa a Twitter no és política, com a molt és propaganda política.         

Cap comentari:

Publica un comentari