diumenge, 23 de juny de 2019

Frases, frases, frases... però com convertir les frases en realitats?


Els polítics s’estan especialitzant en dir el que voldrien fer, però dient-ho amb una certa ambigüitat, perquè ningú els pugui passar comptes. Tanmateix el que voldrien fer mai o quasi mai per ser més exacte, s’acaba consolidant. Els gran problemes continuen sent els grans problemes, i les grans mancances continuen sen les grans mancances del sistema. El finançament insuficient de la sanitat pública, o una assistència primària amb moltes mancances algunes d’elles derivades d’un hospital-centrisme exacerbat són situacions endèmiques del sistema sanitari català. 
Contra això, només s’apliquen discursos i bones intencions, però mai fins ara autèntiques solucions. Millorar l’assistència primària no s’aconseguirà només amb l’ENAPISC. Cal a més voluntat política, fets concrets, canvis radicals de plantejaments, aportar el finançament necessari, i en lloc d’això ens pensem que com que tenim l’ENAPISC ja ho tenim tot solucionat. 
Cal afrontar els reptes actuals i de futur del sistema sanitari públic, però no n’hi ha prou anunciant-ho, calen accions concretes que no es veuen per enlloc. És el gran problema de la política del bla, bla, bla... basada en les paraules i sense que els fets ho corroborin. Tot plegat pura demagògia...               



Fa pocs dies, en el sí d’un dels esmorzars informatius que periòdicament organitza “Nueva Economía Fórum” la consellera de Salut Alba Vergés tornava a repetir per enèsima vegada unes quantes frases fetes, que anem sentint una vegada i un altre, però que la realitat demostra que darrera d’aquestes expressions no hi ha cap realitat que les confirmi. De fet i per ser justos, cal dir que aquestes frases no són originals de la consellera Vergés, sinó que fa temps que les anem sentint per part dels màxims  responsables del departament de Salut. Hi ha quatre frases bàsiques que normalment es fan sortir en tots els discursos i després altres frases al voltant d’aquestes principals que ja són aportacions particulars de cada conseller.

Veiem la primera frase: “El finançament de la sanitat és insuficient” Afirmació indiscutiblement certa. Va ser el conseller Trias qui va començar a denunciar aquesta situació, allà per a l’any 1988. Trenta anys després, continuem amb el mateix discurs, i a més de Xavier Trias per el departament de Salut hi han passat des de les hores, altres 6 consellers de diferents colors polítics. Ens hauríem de preguntar que han fet tots els consellers que han passat per el departament de Salut per millorar el finançament de la sanitat pública. És evident que només denunciant la situació aquesta no s’arreglarà; calen negociacions polítiques que acabin amb resultats positius i fins ara el que resulta evident és que la capacitat política i negociadora dels nostres consellers no ha estat precisament brillant. Trenta anys després d’haver començat a denunciar-ho continuem allà on érem: la sanitat pública a Catalunya està insuficientment finançada. I si passéssim de la denúncia a les solucions? I si deixessin de repetir aquesta denúncia una vegada i un altre, i s’arremanguessin fins trobar una solució?  

La segona frase seria: “Volem posar a les persones al centre del sistema sanitari”. Entesos, i per això tenim llistes d’espera per accedir a una intervenció quirúrgica, o per accedir a proves diagnòstiques, o per accedir al metges de capçalera, o... Novament la demagògia fàcil. En el centre del sistema hi ha instal·lada la burocràcia; hi ha instal·lada una organització ineficient. En el centre del sistema el que de fet hi ha són els interessos dels funcionaris; això és que realment hi ha envoltats d’una sèrie de cotilles administratives que els emparen.

Una tercer frase podria ser “L’atenció primària és l’eix del sistema sanitari”. També una frase per a la història. Resulta ser un eix tan important que per això no s’han reposat els metges que en aquests últims anys s’han anat jubilant, ni s’han dotat les plantilles d’infermeria, ni es cobreixen algunes baixes, ni s’ha millorat l’accessibilitat als equipaments de diagnòstic, i per això un malalt tractat a la primària pot trigar força temps abans no el vegi un especialista.   
També resulta curiós constatar com les úniques aportacions que s’han fet últimament a la primària han estat a conseqüència d’una vaga convocada per els metges de l’assistència primària. De tant estar a l’eix del sistema sanitari ha calgut una vaga per millorar les condicions de treball. Prou demagògia si us plau!  

La quarta frase sembla gairebé una broma de mal gust: “els professionals són clau pel sistema de salut”. I per això el seu poder adquisitiu està per sota del que tenien a l’any 2010, i per això molts metges, sobretot joves, estan amb contractes precaris, i la majoria suporten una pressió assistencial estressant.  

En el cas de la consellera Vergés hi ha a més algunes frases addicionals no tan utilitzades com aquestes quatre anteriors: 
“Volem afrontar els nous reptes amb una mirada llarga...” Que voldrà dir això d’una mirada llarga... 
“Ens cal una millor integració social i sanitària...” i les competències de salut i socials continuen en departaments diferents de la Generalitat (Salut i Treball) en lloc d’abordar les necessitats socials i sanitàries de les persones com un tot, i per tant des d’una sola responsabilitat política i administrativa 
“Hem prioritzat la perspectiva de gènere en les polítiques de salut”, i te n’adones que tot el que s’ha fet en aquest àmbit en un any, és crear un consell assessor específic per aquesta problemàtica.
La despesa sanitària és una inversió en salut...” com si el sistema no estigués ple d’ineficiències que fan que una part de la despesa sanitària es malbarati sense aportar valor ni  a la societat, ni a la sanitat.

En definitiva, bla, bla, bla... però quan mires que és el que veritablement queda de positiu, veus que llevat d’alguna petita incidència en algun tema, la resta tot segueix exactament igual...

       

Cap comentari:

Publica un comentari