dimarts, 4 de juny de 2019

40 anys d’economia de la salut: tercera i última taula (III)


Xavier Trias:

"Els nostre model sanitari és la suma de les aportacions de molta gent que tot i pensar diferent, hem estat capaços de posar-nos d'acord"

"Amb les transferències de la sanitat, el govern espanyol va sanejar la seguretat social; s'han tret un mort de sobre.." 

"Hem fet un salt endavant espectacular en recerca..."

"El que hem fet a Catalunya no hauria estat possible sense la col·laboració de molts alcaldes com els de Sabadell, Terrassa, Vic i molts altres..."

"Per que un sistema sanitari vagi bé i es mantingui en el temps cal consens, mani qui mani..."

"En política, cal un bon lideratge"



(...Continua de l’entrada anterior)

La següent intervenció va correspondre a Xavier Trias. Exconseller de Salut, exalcalde de Barcelona, polític respectat per la seva honradesa, l’exposició de Trias era esperada amb molt interès atès que a banda de ser un dels principals protagonistes de la implementació del model sanitari català, Trias va donar continuïtat a moltes de les inquietuds que els economistes de la salut li varen plantejar en la seva època de conseller de Salut, i abans com a director general d’Ordenació i Planificació Sanitària i de l’ICS. 

Aquest és un resum de la intervenció de Xavier Trias: Va començar felicitant al Col·legi per la celebració d’aquest 40é aniversari de la creació de la Comissió d’Economia de la Salut, i va tenir també unes paraules de record per en Josep Fité a qui va agrair la seva participació en la implantació del sistema sanitari que tenim, del que va dir que és la suma de molta gent que tot i pensar diferent en ocasions, han estat capaços de posar-se d’acord. 
Tria va dir que “La política ha sigut bàsica en el sistema sanitari; política o millor dit, lideratge”. Trias ha viscut moltes etapes de la sanitat catalana; explica la situació pre-democràtica quan es definia la salut com l’absència de malaltia; posteriorment la salut es va definir com un estat de complert benestar físic, mental, i social, i a l’any 76 la salut era una manera de viure autònoma, solidaria i joiosa, i avui dia diríem que en un país independent a més serà tot gratis i serem feliços tots, perquè ens va agafar un atac d’entusiasme. 
Xavier Trias va continuar dient que a Catalunya les coses varen evolucionar des d’un sistema de seguretat social implementat per el ministre franquista Girón de Velasco. Aquesta situació no tenia massa contents als metges de Catalunya. En aquella època la formació MIR va representar una autèntica revolució, i quan va arribar la democràcia, en el Col·legi de Metges que estava dirigit per un Junta que li dèiem democràtica, hi havia una suma de gent alguns del PSUC, altres dels Socialistes, i altres de Convergència, que tenien l’aspiració de transformar aquell sistema de salut de l’Estat en un sistema de salut propi de Catalunya per adequar-lo a les característiques específiques del país que tenia una estructura sanitària diferent, amb molts petits hospitals, amb ajuntaments implicats en els serveis sanitaris. Volíem una sanitat que fos universal, planificada, finançada a través dels pressupostos de l’Estat i la provisió dels serveis es podia fer de diferents maneres pública o privada, sempre amb una clara vocació de servei públic. Després va venir la necessitat de fer el mapa sanitari, i en aquella època estàvem sota l’impacte de la conferència d’Alma Ata, i això va implicar un gran canvi molt important a l’assistència primària amb l’aparició dels metges de família. 
Però perquè tot vagi bé en política el que cal es que hi hagi un bon lideratge. La gent creu que perquè hi hagi lideratge cal que hi hagi un conseller bo; millor si és bo. El lideratge consisteix en què hi hagi un conjunt de persones que vulguin anar en la mateixa direcció, i ser capaços entre tots de buscar els consens necessaris perquè un sistema sanitari vagi endavant i que es mantingui en el temps, mani qui mani. I aquest ha estat l’èxit del nostre sistema sanitari perquè s’ha pogut mantenir molt de temps, tot i els diferents governs que hi ha hagut a Catalunya. 
Un del moments importants de la política a la sanitat va ser quan el ministre Lluch, amb el nostre recolzament, tot ii que ho va passar malament durant una època pel boicot que li feien, va aconseguir fer una Llei General de Sanitat que donava capacitat a les comunitats autònomes per poder fer moltes coses. I això no ho va aconseguir un conseller, sinó que es va aconseguir amb la col·laboració de molta gent.
El que hem fet a Catalunya, sense la col·laboració de molts alcaldes com els de Sabadell, Terrassa, Vic i molts altres, no hauria estat possible. La xarxa hospitalària, la xarxa d’assistència primària, introduir nous conceptes com la gestió empresarial i posar gerents, no va ser massa fàcil però calia introduir nous plantejaments i s’havia de fer amb consens. Avui els professionals sanitaris han entès que han d’aprendre a gestionar i que vulguin o no vulguin, han de controlar la despesa o tindran una persona al seu cantó que els hi controlarà. La tasca de lideratge que ha fet també en aquest camp el Col·legi de metges és molt important. 
Sobre les transferències de la sanitat Trias va dir que nosaltres vàrem rebre les transferències i les vàrem tenir que entomar perquè feia 6 o 7 mesos s’havia produït un cop d’Estat a Espanya; estàvem preocupats i ho havíem d’agafar. Les vàrem agafar a cost real, però després ens van dir una cosa que és una constant als governs espanyols i és que no podien aflorar el dèficit general de la sanitat. I així hem viscut durant tots aquests anys. I de la mateixa manera s’ha produït la transferència de la sanitat a totes les comunitats autònomes. S’han tret un mort de sobre i van sanejar la seguretat social. Aquesta és la realitat.   
El nostre sistema ha evolucionat, hem fet un salt endavant espectacular en recerca. Tenim un sistema sanitari mal finançat des de l’any 1981. Caldria establir un punt zero i acordar un finançament just i encarar el futur. Un futur complicat; amb un pressupost sanitari que pràcticament s’ha mantingut mentre que de 6 milions d’habitants hem passat a 7,5 milions i no ens han donat més diners. I ara tenim un altre problema: com que afortunadament la gent viu molts anys, això afectarà al sistema sanitari i a les famílies.
Cal plantejar-se com financem el que fem ara i com finançarem el que haurem de fer en el futur. La sanitat ha fet un esforç de gestió molt gran, i ara toca decidir quines decisions toca prendre. Necessitarem consens i lideratge per aconseguir acords. La finalitat de la política és aconseguir aquests acords, i a la sanitat no ens podem permetre no aconseguir-los. 

(Continuarà...)

Cap comentari:

Publica un comentari