Les amenaces al sistema sanitari: la política, la manca de professionals, un pressupost insuficient

Quan els “polítics” utilitzen el sistema sanitari pel seu pim-pam-pum particular, el sistema se’n ressent, i els malalts en pateixen les conseqüències.

En els propers anys, la manca de professionals incidirà negativament en la prestació dels serveis sanitaris. Formar adequadament un metge especialista requereix 10 anys, i el problema ja el tenim a sobre.

   

La política mal entesa ha estat la responsable de la crisi de credibilitat tan forta que ha patit la sanitat pública en el nostre país aquests últims 7 anys. Emparant-se amb les retallades que s’han hagut d’aplicar per ajustar la despesa sanitària a la capacitat del país per finançar-la, el populisme i la demagògia s’han instal·lat en una classe política que no ha sabut estar a l’alçada. Els uns per calumniar i mentir per aconseguir uns quants vots, i els altres per por a defensar-se i dir les coses pel seu nom. Entre uns i altres s’ha posat en risc un sistema sanitari que només ha aguantat l’envestida gràcies a comptar amb uns professionals de primera línia, ben preparats i disposats a salvar el sistema malgrat les ingerències de la política en el seu dia a dia.

Alguns encara recordem les trucades constants d’un determinat diari barceloní molt polititzat, a urgències de Bellvitge intentant que els seus “contactes” allà dins els informessin dels malalts que hi havia pendents d’ingrés, o de quan aquest mateix mitjà encoratjava a l’associació de veïns de Bellvitge per que “ocupessin” les sales de l’Hospital i evitar tancaments de plantes als estius. Parlant de Bellvitge molts recordem que la inauguració del nou servei d’urgències va ser boicotejada per la mateixa alcaldessa de l’Hospitalet. Podria recordar encara moltes més actuacions dels “polítics” atacant estaments sanitaris, calumniant persones i institucions, però tampoc vull ser excessivament reiteratiu.

Si tots aquests antecedents servissin per que els “polítics” sentissin vergonya de la seva manera d’actuar ja em donaria per satisfet. Aquest recordatori hauria de servir per que fets d’aquesta naturalesa no es tornessin a produir mai més a la sanitat catalana, i si d’avui en endavant apareixen al país nous Fachins o noves Tarafes, amb mitjans de comunicació afins que els fan d’altaveu, la ciutadania hauria de ser prou intel·ligent per aïllar-los i deixar-los de banda.

Deia més amunt que els professionals de la salut havien salvat al sistema sanitari gràcies a la seva entrega, als seus coneixements i a la seva abnegada disposició malgrat les constants sortides de mare de la classe política. Tanmateix aquests “salvadors” dels sistema sanitari poden convertir-se també en una de les seves amenaces si els polítics no troben una solució urgent. El Col·legi de Metges ve denunciant des de fa temps que en els propers anys el col·lectiu mèdic es veurà afectat per un allau de jubilacions. El “baby-boom” dels anys 60 comporta que en els propers 10 anys una part important del col·lectiu mèdic es jubili en complir l’edat reglamentària. En el col·lectiu d’infermeria, tot i que el problema no és tan greu, també hi poden haver conseqüències negatives.

Tots sabem que formar un bon especialista mèdic requereix 10 anys. Fins fa poc només els col·legis professionals eren conscients d’aquesta amenaça; afortunadament fa pocs dies vaig poder constatar que un alt directiu de la sanitat catalana comparteix també aquest temor. Serà capaç “la política” de trobar solucions a aquest problema?. Em temo que optaran per la solució fàcil de allargar la vida laboral dels professionals, però cal tenir clar que això no resol el problema; tan sols el desplaça uns anys.

Afegeix la llegenda

Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, també vull fer referència als professionals de la gestió. Què hi ha professionalment darrere de les primeres línies de gestió actuals? Segur que hi deu haver algú amb cara i ulls per assegurar el relleu, però una visió general dels quadres directius denota mancances clares. El perfil que han de tenir els gerents d’avui en dia, és diferent al que es requeria fa uns anys. Calen nous líders en el camp de la gestió que responguin a aquest nou perfil que es requereix avui en dia, i els programes formatius de les escoles de gestió no semblen estar centrats encara en la formació d’aquests nous perfils. Tenim doncs una amenaça en l’àmbit dels directius de la sanitat en els propers anys, que necessita també una resposta. 

I finalment cal comentar la gran amenaça del sistema: els recursos econòmics. Cal una solució urgent. Si el sistema sanitari té en aquest moments un punt de dèbil, aquest no és altre que una retribució digna dels seus professionals, i les previsions de creixement dels pressupostos dedicats a la salut pels propers anys, tampoc permeten ser optimistes en el sentit que es puguin materialitzar grans millores. El finançament de la sanitat via impostos no està en discussió. Tanmateix pensar que aquest finançament creixerà incrementant més els impostos dels ciutadans sembla avui per avui utòpic. Incrementar el % del PIB destinat a sanitat només por produir-se reduint aquest % d’altres activitats econòmiques tal com molt bé explica l’exconseller Ruiz. Per tant calen noves vies de finançament més enllà dels impostos; els tècnics i els polítics han de decidir quines han de ser aquestes vies, però la solució no pot produir-se “ad calendas graecas"