La rehabilitació domiciliària, El País, Gemma Tarafa i el departement de Salut

Amb un ma, Tarafa repudia a les empreses de rehabilitació catalanes, mentre que amb  l’altre abraça a les empreses de Florentino Pérez.

Ideologia? Ni això! Pura escenificació per sortir als papers i fer-se notar. Quan no es té sentit del ridícul és molt senzill caure en situacions contradictòries  

Ara fa aproximadament tres mesos que el diari El País va publicar un article en la línia de la denuncia cridanera i sensacionalista a la que des de fa alguns anys ens té acostumats, en el que es s’explicava que la inspecció de treball havia detectat un suposat frau en el serveis de rehabilitació a domicili, prestats pel sistema sanitari públic a Catalunya. En concret les suposades irregularitats consistien en que la majoria d’empreses del sector presten aquests serveis en base a la contractació de treballadors (fisioterapeutes) autònoms.

La pràctica habitual en el sector, quan una empresa es presenta a un concurs del CatSalut pels serveis de rehabilitació domiciliària i se li adjudiquen alguns dels lots en que habitualment es divideixen aquests tipus de concursos, consisteix en dur a terme els serveis de rehabilitació en el domicili del malalt, amb fisioterapeutes que estan donats d’alta com a treballadors autònoms enlloc de contractar laboralment als professionals per fer aquest treball. La pregunta és, on està el problema? Si les clàusules del concurs no ho prohibeixen, on està escrit que l’empresa no pugui procedir d’aquesta manera? Aquesta és la pràctica que ha estat denunciada com a gran escàndol de la sanitat catalana.

Així les coses és lògic que la seguretat social intenti treure’n algun profit i al·legant que es sent perjudicada davant d’aquesta pràtica, a través de la inspecció de treball formuli denúncies per intentar convèncer als jutges que segons el seu punt de vista, aquests treballadors són en realitat “treballadors per compte d’altri” i per tant la seva contractació hauria de ser una contractació laboral, fet que de ser interpretat per la Justícia en els mateixos termes que la inspecció de treball, comportaria l’exigència del pagament de les quotes no abonades, més els interessos corresponents més la sanció econòmica que es decidís. El que la informació del diari El País no explica, és que a l’any 2013 hi ha  una sentència dels jutjats de Girona en contra dels interessos de la seguretat social, i per tant atorgant carta de naturalesa a aquesta contractació mercantil. Tot i aquesta sentència, a hores d’ara, hi ha diferents judicis pendents sobre el tema, que caldrà veure com acaben. 

Quan Gemma Tarafa, comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona, va ser coneixedora de la notícia,  va veure molt clar que se li brindava un nova oportunitat per tornar a sortir als papers, i sense pensar-s’ho dues vegades, i sense respectar la presumpció d’innocència (fet habitual en els agitadors socials) va deixar anar el comentari següent: “cal exigir la immediata rescissió dels contractes vigents amb empreses sancionades per vulnerar els drets dels treballadors, i que els dispositius públics assumeixin la rehabilitació ambulatòria i domiciliària de la ciutat, en un nou model de major integració dels diferents nivells assistencials” I es va quedar tan satisfeta... com si això es fes amb un obrir i tancar els ulls, i donant per provat que les empreses afectades són un perill públic. És evident que la Sra. Tarafa té molt poca feina i molt temps lliure per dedicar-se a pensar de quina manera pot sortir als papers i fer propaganda de la seva particular visió del món.

El problema és que al CatSalut aquesta “denúncia” de la Sra. Tarafa li ha vingut com anell al dit per avançar en la seva idea de reforçar a l’ICS encara que això sigui més car, i el servei sigui pitjor. Sembla que la intenció de l’ICS passa per que a mesura que els contractes actuals de rehabilitació vagin decaient, en lloc de convocar nous concursos, allà on sigui possible serà l’ICS qui assumeixi directament aquesta activitat, tant pel que fa a la rehabilitació ambulatòria com a la domiciliària, de manera que només sortiria a concurs allò que l’ICS no pogués assumir.

No deixa de ser curiós que mentre el CatSalut es planteja aquesta solució amb l’Ajuntament de Barcelona, i el Consorci Sanitari de Barcelona es converteix en el braç executor de les maniobres de la Sra. Tarafa, concebudes durant les llargues hores sense contingut de la seva jornada laboral, paral·lelament es permeti que l’Ajuntament hagi contractat l’atenció domiciliària a la ciutat de Barcelona a una empresa del Sr. Florentino Pérez. Definitivament, som un país de contradiccions absolutes.

Com es pot entendre que les empreses de rehabilitació catalanes no estigui ben vist que accedeixin a la contractació pública, i en canvi es permeti que el Sr. Florentino si que hi pugui accedir?. Això és ideologia? Senzillament és una tonteria com una catedral. Utilitzant una expressió col·loquial diria que alguns (i algunes) no saben per on van.  

Una vegada més ningú es planteja si els serveis de rehabilitació que es practiquen als malalts són correctes o no ho són. Una vegada més és més important l'embolcall que el contingut. De nou es discuteix sobre tot allò que pot ser considerat com a superflu i es deixa de banda l'anàlisi de la qualitat del servei.