dimecres, 26 de juliol de 2017

La despesa sanitària a Catalunya



El pes de la despesa sanitària pública a Catalunya en relació al PIB està molt per sota de la majoria de països europeus del nostre entorn.


No es tracta només d’aconseguir més diners procedents d’impostos o taxes finalistes per finançar la sanitat, que també, sinó de distribuir millor els diners del pressupost, de manera que les despeses sanitàries no es vegin limitades per altres despeses públiques. Per aconseguir-ho només cal voluntat política i eficiència en la gestió .



La despesa sanitària a Catalunya, des de la transferència de les competències en matèria de sanitat a la Generalitat de Catalunya de l’any 1981 ha estat per sota de les necessitats. Segurament és cert que el problema neix per una valoració inferior al cost real de tot el conjunt de centres i serveis que es va transferir, però també és cert que posteriorment tampoc s’han posat els elements per poder canviar aquella situació inicial, i a través dels anys, s’han anat produint actualitzacions de aquella xifra en base al creixement (o decreixement en alguns anys) dels pressupostos anuals de l’Estat i de la Generalitat.

Sigui com sigui, la despesa total de la sanitat catalana estaria configurada per la suma de la despesa de totes les administracions públiques catalanes (Generalitat, diputacions  consells comarcals i ajuntaments) més la despesa en salut que fan a Catalunya algunes entitats públiques estatals (MUFACE, ISFAS, MUJEJU, Instituto Social de la Marina mútues d’accidents de treball i malalties professionals), més els diners que els catalans dediquen a la sanitat privada. Veiem algunes dades relatives a la despesa sanitària d’alguns països en relació al PIB corresponents a l’any 2014, segons dades publicades pel Servei Català de la Salut:

Despesa sanitària pública         Despesa sanitària privada          Despesa sanitària total

Alemanya 9,6 %                          Alemanya 1,7 %                             Alemanya 11.0 %

Dinamarca 8,9 %                        Dinamarca 1,7 %                           Dinamarca 10,6 %
França 8,7 %                                França 2,4 %                                  França 11,1 %
USA 8,2 %                                    USA 8,4 %                                      USA 16,6 %
Regne Unit 7,9 %                        Regne Unit 2,0                              Regne Unit 9,9 %
Finlàndia 7,2 %                           Finlàndia 2,3%                              Finlàndia 9,5
Itàlia 6,9 %                                   Itàlia 2,2 %                                     Itàlia 9,1 %
Espanya 6,3 %                             Espanya 2,7 %                               Espanya 9,1 %
Portugal 6,0 %                             Portugal 3,0 %                              Portugal 9,0 %
Catalunya 5,2 %                          Catalunya 2,5 %                            Catalunya 7,7 % 
OCDE 6,5 %                                 OCDE 2,4 %                                   OCDE 9 %
UE 7,5 %                                       UE 2,3 %                                         UE 8,9 %


A la vista d’aquests dades se’n poden treure les següents conclusions:

La despesa sanitària a Catalunya, pel que fa a la sanitat pública està 1,3 punts de PIB per sota de l’OCDE, 2,3 per sota de l’UE, 1,1 per sota d’Espanya i 3,7 punts de PIB per sota de Dinamarca, país en el que sovint ens emmirallem quan diem que Catalunya hauria de ser la Dinamarca del Sud d’Europa, i pel que fa a Finlàndia, que és el model que sembla que li agrada al conseller Comin, Catalunya està per sota en despesa pública i despesa total, i lleugerament per sobre en la despesa en sanitat privada 

Quan observem el quadre relatiu a la sanitat privada, s’observa que Catalunya està pràcticament a l’alçada de l’OCDE i la UE, per sota d’Espanya i per sobre de Dinamarca.

Finalment, quan observem les dades de la despesa sanitària total, Catalunya es troba per sota de totes les referències incloses en els dos paràgrafs anteriors. Per tant sembla lògic afirmar que el gran dèficit de la sanitat catalana en relació als països del nostre entorn es troba en la despesa assignada a la sanitat pública, és a dir de la que depèn dels pressupostos públics. Més pressupost no significa automàticament que el PIB creixi, sinó que per aconseguir-ho cal que aquest increment del pressupost vagi condicionat a fer més activitat i de més valor afegit. Per tant l'eficiència en la gestió dels pressupost és cabdal. I en aquest punt recordo una frase molt encertada de l’exconseller Boi Ruiz quan deia:

Si la despesa sanitària a casa nostra té un pes en el PIB inferior al de la majoria de països del nostre entorn, quina o quines de les altres activitats que composen el PIB té un pes superior al que li correspondria?

Per tant, queda ben clar que l’assignar un major pes en el PIB de la sanitat a casa nostra o a qualsevol país és una qüestió de voluntats polítiques. Són els Parlaments qui aprova els pressupostos que els presenten els governs, per tant són aquests els que tenen la potestat d’incrementar el pes de la sanitat en el PIB; el problema és que paral·lelament han de decidir a quin departament de l’administració li rebaixen els seu finançament, i aquí és quan ve allò de “con la iglesia  hemos topado, amigo Sancho”. Tanmateix també es podria incrementar el pes de la sanitat en el PIB, si mantenint el pressupost sanitari actual el sistema fos més eficient i produís amb el mateixos diners més bens i serveis.    

Cap comentari:

Publica un comentari