dissabte, 22 de juliol de 2017

17a Jornada d’estiu de la professió mèdica a Puigcerdà (i III)


Formar un especialista requereix deu anys; què succeirà els propers anys davant l’allau de jubilacions que es preveu?



 Dra. Limón: per un capçalera, acompanyar a un malalt “de la cuna a la tumba” és un privilegi



(...Continua de l’entrada anterior)

Prospecció del nombre de metges que arribaran
 als 68 anys a Barcelona 
Fetes les presentacions dels integrants de la primera Taula, es va obrir un torn d’intervencions entre els assistents. Entre ells va destacar la del Dr. Jaume Padrós president del COMB que en síntesi va dir: “Ningú de l’administració sap quants metges calen pels propers anys; no podem quedar-nos amb els braços caiguts esperant que ens aportin solucions des de fora. Hem de ser valents i empènyer i pilotar els canvis que calguin en el sistema sanitari. En els propers deu anys ens hi va la partida...” va acabar la seva intervenció proposant la creació d’un observatori permanent que determini les necessitats de metges del sistema.

Abans d’entrar en el comentari del que van donar de si les altres taules del programa, voldria fer un comentari a tot plegat.

Si bé sembla que el nombre de metges a Catalunya podria ser suficient en funció de la població existent, si que es detecten mancances en algunes especialitats. Aquests dies han aparegut a la premsa diferents articles al voltant de la manca de metges: a Lleida han tingut que demanar a dos radiòlegs jubilats que informin plaques de radiologia; a l’Hospital del Mar, la seva gerent explicava que tenen dificultats per trobar anestesiòlegs i especialistes en endoscòpies digestives; algunes empreses que es dediquen a la rehabilitació no troben metges rehabilitadors i en el seu lloc han de contractar metges especialistes en medicina esportiva; a l’assistència primària trobar pediatres és un miracle; als hospitals aïllats no troben tocoginecòlegs entre altres mancances, etc. Aquesta situació entre molts altres problemes, posa en dificultats per exemple la consecució dels objectius del Pla de Xoc per disminuir les llistes d’espera. Si la situació avui ja és aquesta, què pot succeir en els propers deu anys amb l’allau de jubilacions que s’espera?

Per tant, de tot plegat se’n dedueix una conclusió evident: si la dotació de metges a Catalunya pot considerar-se acceptable, i hi han algunes especialitats en les que no es troben professionals a l’hora de contractar, vol dir que hi han altres especialitats en les que hi ha professionals excedents. Per tant un fracàs absolut de la planificació de recursos humans del sistema sanitari. I saben una cosa? Ni al departament de Salut, ni al CatSalut, no hi ha cap direcció, servei, secció o negociat que es dediqui a això. Per cert, formar un especialista requereix 10 anys, per tant la manca de previsió i l’absència d’una planificació seriosa de les necessitats, comportarà grans dificultats a l’hora de cobrir determinades places en els propers anys. Mentre les comissions nacionals d’especialitats vetllen exclusivament per determinats interessos espuris, els propers anys, algunes necessitats dels malalts poden quedar sense possibilitat de ser cobertes.

Després d’aquest interessant debat va tenir lloc la segona Taula de la Jornada, amb el títol “Consideracions sobre l’atenció als pacients al final de la vida”. La Taula va ser moderada pel Dr. Josep Terés, president de la Comissió de Deontologia del COMB, que va introduir el tema assegurant que a Catalunya, per atendre als malalts al final de la vida, tenim una eina molt important com són les cures pal·liatives, i els ponents varen ser: Dra. Anna Olivé de l‘Hospital Mare de Déu de la Mercè, Dr. Xavier Gómez-Batiste director de la càtedra de Cures Pal·liatives de la UVic-UCC, Dra. Esther Limón metgessa de família de l’EAP Ronda Prim de Mataró i Dr. Marco Inzitari director assistencial del Parc Sanitari Pere Virgili. 

La Dra. Olivé va dir entre altres coses: cal passar de una medicina paternalista a una medicina que contempli al pacient com una persona que té uns valors; una gran part de les persones que moren, ho fan en un entorn que no és el que voldrien; hi ha persones al final de la vida a les que no se’ls pregunta quines són les seves preferències, o quines són les seves necessitats a nivell espiritual; els metges han de tenir en compte que la persona que hi ha al davant no és un 8/; la persona està realment al centre?; som persones tractant a persones; va acabar la seva intervenció amb el lema “no defallim! Canviem la mirada!”

Tot seguit va ser el torn del Dr. Gómez-Batiste. El Dr. Gómez-Batiste és una autoritat mundial en el camp de les cures pal·liatives; per això em va decebre un tant la seva intervenció no massa preparada, doncs es va dedicar a repassar el que ell havia fet a nivell professional en aquests últims anys. Va cloure la seva intervenció afirmant que “les cures pal·liatives requereixen un lideratge potent i transformador per implantar coses que des de fa anys, sabem  que existeixen”

El següent en intervenir va ser el Dr. Inzitari que va parlar excessivament ràpid, fet que va dificultar seguir amb precisió el que anava explicant. Va començar dient que les cures pal·liatives són quelcom més que els malalts oncològics, i inclouen també a malalts amb demències, a malalts crònics complexos, etc. Va parlar de la identificació precoç de les situacions amb els avantatges que això comporta pel malalt, i de la necessitat d’afinar el pronòstic per decidir com actuem, procurant una atenció centrada en la persona.

Finalment va ser el torn de la Dra. Limón que va definir el moment actual com interessant, amb una expectativa de futur difícil per als sistemes d’atenció a les persones. Per la Dra. Limón, els factors que determinen una bona assistència són l’habilitat de relació entre els metges i saber afrontar amb competència les trajectòries de final de la vida. Va explicar que un 1% de la població assignada als capçaleres són persones al final de la vida, i que un 25% d’elles viuen en residències. La Dra. Límón va dir que poder acompanyar una persona “de la cuna a la tumba” és un privilegi. Els capçaleres, des d’una posició generalista, arrelada a la comunitat són un element clau en l’atenció al final de la vida de les persones. Va acabar la seva intervenció dient que “el domicili és un espai assistencial, on el malalt i família són un tot indestriable”.

Com en la mesa anterior, es va obrir també un torn d’intervencions en el que novament el Dr. Jaume Padrós president del COMB va intervenir per dir “hem de veure com som capaços d’aconseguir que tots aquests temes relacionats amb l’acompanyament al final de la vida, arribin a tots els metges i s’ho facin seu. Aquesta serà una qüestió molt important en els propers anys”.

Després d’una interrupció per dinar, es van desenvolupar les Taules 3 i 4. La Taula 3 portava el títol de “L’humor ens fa viure millor?”, que va ser moderada pel Dr. Antoni Trilla vocal de la junta del COMB, i hi varen participar l’actriu Mireia Portas, el periodista Guillem Sans i el també periodista Juan Carlos Ortega. La última Taula de la Jornada es titulava “Perquè necessitem periodisme avui?” presentada per el Dr. Jaume Padrós president del COMB i en la que el periodista Ramon Besa va desenvolupar una conferència interessant sobre el tema.


Tot seguit va tenir lloc la cloenda de la Jornada, per part dels organitzadors de la mateixa. Esperem retrobar-nos l’any vinent amb un programa tant interessant com el d’aquest any.











Cap comentari:

Publica un comentari