Sembla que se’n comença a parlar en segons quins àmbits
Cal analitzar pros i contres sense precipitacions...
No crec que ningú
gosi discutir que els metges tenen un paper fonamental i bàsic en el conjunt de
l’assistència sanitària, com tampoc crec que ningú negui que el col·lectiu dels
metges de la sanitat pública de Catalunya estan molt mal retribuïts;
injustament retribuïts hi afegiria.
Segurament molts estaríem també d’acord en que cal canalitzar
adequadament el requeriment dels metges de voler participar en la gestió o
millor dit, en el procés de presa de decisions dels seus centres. Amb tot això
i amb altres qüestions al voltant d’aquests temes segur que hi hauria molta
gent que hi estaria del tot d’acord.
Cal però pensar en
les conseqüències de prendre una decisió com aquesta. D’una banda hi ha una
primera dificultat derivada del fet que el Sindicat Metges de Catalunya, mai ha signat un sol acord. Imaginem una taula
de negociació en la que per la banda sindical només hi hagi aquest sindicat. Si
hem de valorar-ho en funció del que ha passat fins avui, les possibilitats
d’aconseguir acords són pràcticament nul·les a no ser que l’altre part de la
negociació acceptés incondicionalment totes les demandes fetes pel sindicat,
fet que ens portaria a un sistema sanitari públic del tot insostenible. Per
posar un exemple recent, recordem que la comissió que elaborava les bases del
que havia de ser el pacte nacional per la salut va incorporar al document les
peticions que el Sindicat Metges de Catalunya havia formulat, i una vegada les
propostes del sindicat varen ser incloses, Metges de Catalunya va abandonar la
comissió. Aquest és el tarannà
negociador del sindicat
No veig
possibilitats d’acords entre les patronals i el sindicat Metges de Catalunya, i
no assolir acords implica d’una manera immediata conflictes laborals en el
sector. Per tant d’aquí en trec una primera conclusió: la representativitat
dels metges no pot quedar exclusivament en mans d’un únic sindicat, ha de ser
plural i hauria d’incloure les diferents sensibilitats que hi ha dins del
col·lectiu mèdic.
Per altre banda, durant
el segon govern tripartit, la consellera de Salut Marina Geli, va intentar
resoldre les exigències del sindicat de metges creant una mesa tècnica de negociació constituïda només per metges, que tractés exclusivament la
problemàtica dels metges de manera que els acords assolits en aquesta mesa s’integressin
sense cap modificació a la mesa general de negociació del conveni col·lectiu. Aquella
situació, que era un primer assaig cap a un conveni franja, no va reeixir, però és que a més, les reivindicacions de la
infermeria del país demanant també al seva mesa tècnica van estar sobre la
taula. Una vegada instaurat un conveni franja pels metges, amb quins arguments
negues la possibilitat a les infermeres de tenir també el seu propi conveni?
Cal afegir encara
un altre aspecte. Per que el conveni franja obligués a les parts, el sindicat
de metges i les patronals haurien de tenir representativitat suficient en el
sector. Si no fos així, el conveni només obligaria a les entitats afiliades a
les patronals signants i als afiliats al sindicat Metges de Catalunya, amb el
consegüent maremàgnum que això significaria en el sector. També sortiria a
relluir un altre de les perversitats dels convenis franja: s’aprofiten de les
condicions que es deriven dels convenis generals per a partir d’elles
aconseguir millores addicionals només per a un col·lectiu. I això sense entrar
en plantejaments més ideològics derivats del privilegi que significa per el
col·lectiu afectat un conveni franja.
Crec que aquest és
un tema que pot tenir greus conseqüències si es tracta a la lleugera, i tot i
que els metges mereixen una consideració que avui no tenen (sobretot retributiva),
cal primer garantir que un conveni específic per a ells no portés problemes
encara més greus. Cal que hi hagi més pluralitat en la representació dels
metges per que el que tampoc és acceptable és caure sota el xantatge permanent
imposat per una organització de la qual tampoc estan massa clars els seus
autèntics objectius polítics. Que el sindicat vol defensar als metges sembla
clar, però a més, a nivell polític què persegueixen? El gran ICS no pot imposar-se a través de la negociació
col·lectiva. Per altre banda, aconseguir més representativitat per part dels
metges dins de la negociació col·lectiva tampoc és senzill, doncs estan en
clara minoria front d’altres col·lectius molt més nombrosos. Tot plegat, ben
complicat.
Com a metge i afiliat a Metges de Catalunya voldria fer-te algunes apreciacions al voltant d'aquest article. En primer lloc, gràcies per contribuir al debat sobre la idoneïtat o no del conveni mèdic, i per fer-ho aportant arguments a favor i en contra, fins i tot els que estem convençuts de la necessitat d'establir el conveni franja necessitem veure i entendre els punts febles de la demanda.
ResponEliminaDit això, algunes de les afirmacions que fas sobre el sindicat són imprecises. No és cert que MC "mai ha signat un sol acord", de fet, són nombrosos els acords que en els 3 últims anys s'han signat a nivell local (centre a centre) per fer front als ajustos plantejats per les direccions. A nivell institucional, allò que no s'ha signat ha acabat donant la raó a l'organització. D'exemples en trobem diversos, com el II Acord de la mesa sectorial de negociació de sanitat, del qual ara els sindicats signants en reneguen. El Pacte Nacional de Salut va fracassar no perquè una de les formacions que hi van participar marxés de les negociacions (com van fer altres) sinó perquè el plantejament era equívoc: no es podia fer un pacte prenent com a punt de partida el sistema retallat actual. A més, el conseller no es mereix aquesta foto. Totes les raons de MC per abandonar el Pacte es van explicar aquí: http://www.metgesdecatalunya.cat/ca/articles/les-raons-dun-no.
Les propostes que s'han fet fins ara, com la mesa tècnica, no han passat mai de l'estètica, un simulacre sense atribucions reals per tenir contents els metges i poder utilitzar políticament expressions com "participació dels professionals". Òbviament que el col·lectiu mèdic tingui un conveni propi genera tensions en altres estaments, però en això el sindicat sempre ha estat clar: no es tracta d'anar contra ningú sinó de reconèixer unes especificitats que per formació, responsabilitat, risc i exigència no tenen altres col·lectius. Sobre la representativitat, MC mai ha exigit ser l'únic sindicat amb representació a la mesa mèdica. L'idoni seria que, un cop establerta, se celebressin eleccions en el col·lectiu per escollir el nombre de representants de cada organització a la mesa. És el més just i pur democràticament.
Per últim, fas menció als objectius polítics de MC. Bé, com a sindicat professional, l'organització es declara apolítica. Això no vol dir que els seus membres no tinguin afinitats i ideologia. Però de tota mena. Actualment, al Consell Executiu de MC s'hi poden trobar persones políticament properes a CiU o el PP, però també a ICV o la CUP. Això, la pluralitat, lluny de dividir, enriqueix, ja que obliga a situar el focus en els professionals i no els interessos partidistes. A diferència d'altres organitzacions mèdiques, MC no té dependències polítiques ni empresarials, ni pel fet d'estar constituït per metges forma part de lobbys conservadors o línies de pensament de les elits burgeses. El sindicat també és molt clar en això i es defineix com a català i catalanista i defensa: sanitat pública, universal, gratuïta i de qualitat, sense ingerència de l'ànim de lucre. Creu en un SISCAT gran i fort, amb un ferri control públic.
De nou, gràcies per promoure el debat. Una cordial salutació.
En primer lloc dir-te que m’ha agradat molt el teu comentari; aquest blog només pretén generar debat al voltant dels temes que envolten el dia a dia de la sanitat a Catalunya, sense cap altre pretensió. Per això són benvingudes opinions com la teva, que al poder-les contrastar amb la d’altres persones, han de permetre a una majoria de lectors poder posicionar-se amb cert coneixement de causa davant dels diferents temes. Agraït doncs per les teves aportacions.
ResponEliminaDe fet coincideixo força en algunes de les teves reflexions. Tanmateix haig de mostrar el meu desacord en algunes altres. Començaré per la primera discrepància: Segons he llegit avui a Diario Médico, Helena Ris i Manuel del Castillo diuen que no heu signat cap acord en els últims 12 anys. Jo deia “mai” és cert, però no em negaràs que entre 12 anys i mai, hi ha, a nivell pràctic ben poques diferències. Accepto que en alguns centres heu arribat a acords amb les direccions respectives, però jo feia referència a acords de tipus institucional.
En quant a la pluralitat de la representativitat, jo ho entenc des de la perspectiva del col·lectiu mèdic que avui no us segueix, de manera que puguin fer sentir també la seva veu, coincident o no amb la vostra, i poder tenir més força a l’hora de determinades reivindicacions com pot ser el conveni franja.
Sobre els objectius polítics de Metges de Catalunya, segurament em vaig expressar malament. Per a mi, intentar que els consorcis sanitaris i altres empreses públiques passin a formar part de l’ICS, és un objectiu polític. I entenc que tot i que sou molt lliures de defensar el model sanitari que creieu més convenient, em sembla que no us correspon a vosaltres voler modificar un sistema sanitari d’èxit com ho és, gràcies als metges i a altres professionals, el model sanitari català.
Celebro llegir la vostra aposta per un SISCAT potent. Però intenteu replantejar la vostra política d’acords. No es pot dir sempre (a quasi sempre) NO. A vegades cal cedir avui per guanyar-hi demà.
Agraït pels teus comentaris.
Des de Metges de Catalunya hem arribat a un punt de rel.lació amb les organitzacions patronals amb tants greuges sentits per les dues bandes que estem al mateix punt on fa anys que hi són jueus i palestins. Els retrets mutus es poden argumentar i remuntar en el passat anys i anys, però la realitat és la mateixa que en el conflicte esmentat: ningú no guanyarà una guerra oberta. Tothom perd i molt, i només ens queda la negociació per desbloquejar un conflicte que pot acabar posant a la picota a la sanitat catalana que, si ara te dificultats per mantenir-se amb dignitat, la podem acabar de sentenciar fent-nos i personalitzan una guerra que tindrà només perdedors.
ResponEliminaEns cal fer taula rasa en algún moment, ens cal reprendre les negociacions amb fredor i serenitat. Conveni franja o Taula Mèdica tant se val, i si be les prevencions d’en Ricard Bosch sobre les perversitats del conveni propi són teòricament possibles, la pràctica ha demostrat que, no es produeix aquest daltabaix anunciat. Tenim l’exemple d’aquells amb qui ens volem enmirallar: Europa, on els metges tenen interlocució pròpia amb la patronal pública o privada i no es viu precisament un desastre de relacions o assistencial. Però no cal sortir de casa nostra per veure que pot funcionar sense cap daltabaix: el Clínic, l’antiga Creu Roja, St. Pau, el General de Catalunya entre altres, tenen conveni mèdic propi i les “perversitats” dels convenis franja no han aflorat i funcionen i resolen millor els problemes que no pas la resta. Al meu hospital, el Mar, no tenim conveni franja, però tenim Taula Mèdica on seiem amb metges de CCOO i d’UGT i hem arribat a molts acords, i hem signat un ERO i hem signat 7 convenis col.lectius seguits, l’últim ratificat en referendum. I això s’ha aconseguit amb els diferents gestors que han passat durant els últims 30 anys. Tenim els problemes de tots, però sempre ens hem reconegut la capacitat i la voluntat mútua d’encarar-los per resoldre’ls sense barallar-nos, amb diàleg i respecte, i és d’aquests dos ingredients que ara anem massa curts.
El núvol tòxic, permanent, enganxós i asfixiant que ens ha dut i deixat la crisi financera ens ha enrarit fins a tal punt l’ambient que ens està portant a l’enfrontament directe i personal, un carreró del que només se n’acostuma a sortir amb greus ferides i pèrdues per ambdues parts, no importa quina més. Ara sembla més que mai que tots estem a punt de caure en aquest parany. Sols no crec que aconseguim sortir de l’espiral de desqualificacions on tots ens hem apuntat. Algú ens hauria d’ajudar a frenar, recapacitar, deixar de banda greuges certes i suposades i aconseguir un “reset”. Si fossim capaços seria un “win to win”: nosaltres, les patronals, els usuaris i els responsables polítics. Si fracassem el mon i la vida seguiran, però nosaltres, tots, patirem el que cal i el que no cal.
Josep M. Puig i Marí
Secretari de Finances de MC.
Hola Dr. Puig: en primer lloc gràcies per identificar-te i per haver llegit aquest escrit al blog.
EliminaEntenc que les relacions entre el vostre sindicat i les patronals fa força temps que estan deteriorades, i em sembla que aquesta situació no és bona ni per vosaltres, ni per les patronals, ni sobretot pels malalts.
En el meu escrit, no he volgut donar només la visió del que de negatiu té un conveni franja, sinó que en ell reconec que cal canalitzar adequadament les inquietuds dels metges de voler participar en la presa de decisions, i que cal dignificar els salaris per que són del tot injustos. També he intentat fer veure que a nivell de representativitat en una mesa negociadora d’un conveni, ho teniu complicat per que el vostre col·lectiu no és tan nombres com d’altres col·lectius. Jo no em manifesto ni a favor ni en contra dels convenis franja, només afirmo que abans de fer-ho, si es fa, cal pensar-s’ho dues vegades.
Per altre banda, voldria deixar ben clar que jo no defenso de cap manera l’actitud de les patronals; quan ho he cregut necessari les he criticat en més d’una ocasió. I ara em sento amb la necessitat de tornar-les a criticar per que no estic gens d’acord amb la seva tèbia defensa (per dir-ho suau) del Model Sanitari Català. No estan fent res en la pràctica, per defensar un model que està sent atacat des de tots cantons, amb arguments sovint demagògics i populistes.
En referència als centres en els que el “cos facultatiu” té tractes particulars, res a dir si això és bo per tothom; només demanar-te que no els posis a tots en el mateix sac. Al General de Catalunya, massa satisfets els metges no ho estan, i a l’antiga Creu Roja, ja vas veure com va acabar tot plegat, sense que aquest final vulgui dir que fos només culpa dels metges, que quedi clar.
Sens dubte comparteixo amb tu que la crisi financera ha estat molt negativa per la sanitat; no tinc tan clar això dels enfrontaments personals que quan ho dius deu ser per que ho has patit. Lamento que les coses hagin arribat a aquest punt. Però si que hi afegiria que “la crisi” també ha propiciat una crisi de valors que no ajuda gens a l’entesa i la concòrdia.
A veure si entre tots hi posem una mica de seny i som capaços de trobar vies d’acord, tan necessàries en els temps que corren, en els que com mai, tots necessitem de tothom.
Gràcies per fer-nos conèixer els teus punts de vista